La llum de l’Alegria

Poques empreses culturals han aconseguit crear un imperi internacional tan icònic com el Cirque du Soleil. Entrar dins el recinte que rodeja el Grand Chapiteau és com entrar al Mobile World Congress. Tot llueix, hi ha decoració ad hoc per tot arreu, hi ha cua al photo call, et regalen crispetes, bombons, cervesa, etc. A fora, t’enlluernen amb el marxandatge, a dins, amb un espectacle impecable, on no hi ha lloc per a la improvisació, on tot està mesurat al mil·límetre i controlat en mil·lèsimes de segons. Però malgrat l’esclat que representa Alegria, hom sent que li falta alguna cosa. Molt soroll per no res? Home, tampoc és això. Deixem-ho amb una altra expressió molt nostrada: “Me l’imaginava més gran”.

La companyia de Montreal ja ha portat aquest espectacle a la ciutat comtal unes quantes vegades. La primera, un llunyà 1998, va ser tot un fenomen. Un servidor té gravat a foc els primers compassos d’Alegria, la cançó homònima que va esdevenir un hit (la banda sonora de l’espectacle va estar nominada, fins i tot, als premis Grammy). Però no vaig ser un dels afortunats a veure-la, ni tampoc en les posteriors gires que van recalar a Barcelona. Ha estat la primera vegada que m’enfrontava a Alegria, un dels espectacles més celebrats de l’empresa circense més gran del món (o una de les més grans). Diuen els més experts que aquesta nova adaptació –l’Alegria tal com es va concebre va fer la seva última funció el 2013, després de dinou anys girant, i ara, amb la refundació del Cirque du Soleil, li han fet uns “retocs”, convertint-la en Alegria. In a New Light– no té la màgia o la poètica que sí que tenia la producció que va crear Franco Dragone, el gran artista que ens va deixar sobtadament el 2022.

Un servidor, a qui li agrada que els espectacles estiguin lligats amb una història, entén que la dramatúrgia al circ pugui perdre pes (tot i que hi ha espectacles de circ a casa nostra que sí que li donen), però el que em costa d’entendre és que em venguin una història des del material promocional que no se segueixi a dins de la carpa. És veritat que ben bé al principi veus un ésser divertit, una espècie de follet, que agafa un ceptre que flota i que sembla ocupar un tron. I després, amb l’entrada de les comparses i de la resta de clowns, tot sembla agafar un aire divertit, un encreuament entre el Mag d’Oz i els Oompa-loompa de Charlie i la fàbrica de xocolata. Però des d’aquí fins al final hom no entén que això representi ser una batalla entre un nou i un vell ordre per conquerir un regne fantàstic i que aquest follet estrambòtic resulta ser el rei. Tanmateix, tant se val. Aquí hem vingut a veure gent que fa coses increïbles i a quedar-nos amb la boca oberta tota l’estona.

Per tal d’aconseguir-ho, l’empresa reuneix un seguit d’artistes que creen tota mena de números molt vistosos. L’espai on es desenvolupa el show està format per la pista gran, rodona, amb dues entrades laterals (i una que baixa cap a l’esquerra) i una plataforma més elevada entre aquest dos passadissos on s’ubicarà en la primera part el tron (flanquejat per dalt per una sèrie de punxes que recorden inequívocament a la sèrie Joc de trons) i en la segona part s’obrirà per acollir la banda de música, entre altres elements decoratius. La il·luminació també és incommensurable, adoptant tota mena de punts de llums, verticals, matisats, amb tonalitats de colors, etc.

El rei que comentava ve acompanyat del seu seguici de pallassos, d’on ràpidament en ressalten dos. Dos beneits que tindran el protagonisme absolut pel que fa a les rialles i a la tendresa. “Los Pablos”, és a dir Pablo Gomis (Múrcia, 1976) i Pablo Bermejo (Alacant, 1977), recreen el seu espectacle Monsieur & Monsieur, on dos éssers es relacionen tendrament entre l’amor i l’odi, entre l’estima i l’enveja. Tot molt blanc, tot i que es permeten fer alguna brometa sexual, així com fer referències al “Despacito” o la “Macarena”. El seu moment més bonic, el que queda a les retines és quan són gairebé arrossegats per una forta tempesta de neu formada per milers de papers de blanc.

Tanmateix, el més valorat són els números impossibles que fan tots els artistes. Els primers són una bona colla de saltadors i portadors armats amb perxes xineses que també funcionen com a barres elàstiques i en les quals fan salts i tombarelles, torres humanes i acrobàcies diverses. A continuació arriba un grup de guerrers samoans que jugaran amb torxes enceses fent rodes i tot de formes a mil·límetres dels seus cossos. Pells que deuen ser com goma de pneumàtic. També trobem a Ghislain Ramage, que ens fascina amb les seves giragonses amb la roda Cyr, però els qui s’emporta la palma en la primera part és el duet trapezista format per l’alemany Nicolai Kuntz i la suïssa Roxane Semiankiv.

A la segona part, ens esperen altra vegada els clowns que han de recollir totes les borles de neu deixades al bell mig de la pista. Sort en tenen de l’assistència d’uns companys que fan bufar els paperets cap a una gran lona desplegada sobre els caps de la gent situada en les primeres deu files, recollida aquesta lona amb una rapidesa i sincronia fantàstica. El que sí que resulta fascinant és el número dels cèrcols il·luminats, hula-hops flexibles en el cos ondulant de la xinesa Yan Zhuang o les contorsions impossibles de la mongolesa Oyun-Erdene Senge, amb una flexibilitat i uns equilibrismes que gairebé fan angúnia i tot. Però el gran número, el que millor pot acabar un espectacle de circ és el dels trapezistes voladors, una companyia d’homes vinguts del Brasil, Veneçuela, Xile o Estats Units entre altres països, que van passant de trapezi en trapezi, fent dobles i triples salts mortals sobre xarxa i sense un sol error.

Malgrat tot, sigui pel fil narratiu o perquè sembla que cada cop estem més acostumats a veure números impossibles i acrobàcies estratosfèriques, hom s’ha quedat amb ganes de veure un show amb més risc, aquesta sensació que podria haver estat més espectacular. Darrere la fastuositat, falta la màgia inherent del circ. Potser hi ha una nova llum al regne d’Alegria, però no sé si arribarà tan lluny com la seva predecessora.