HomaaaaaaaAAAr!

A l’estrena de Ricard III, tota la platea de la Sala Gran del TNC va acabar aplaudint dempeus, cosa no massa habitual. Xavier Albertí fa acabar el seu espectacle de manera brillant, i Lluís Homar demostra, un cop més, que és un dels grans actors d’aquest país. Si és que no és d’un altre planeta. A la sortida del teatre, però, divergència d’opinions. Som-hi.

La imponent escenografia de Lluc Castells i Jose Novoa és una de les grans protagonistes de Ricard III. A aquests dos escenògrafs els agrada molt el vidre i el metall, com ja hem pogut veure a El professor Bernhardi o a L’ànec salvatge, per posar dos exemples recents. I a Ricard III han anat un pas més enllà. L’escenari està presidit per gran una estructura d’aquests materials, un fons que és aparador i mirall alhora, per on els personatges apareixen i desapareixen. És la poètica de la porta corredissa. Més endavant ens adonem que aquesta estructura és practicable, i que a la part superior hi ha un piano de cua.

I amb un piano de cua és com comença l’espectacle, amb Lluís Homar assegut a dalt, com Michelle Pfeiffer a The Fabulous Baker Boys. O com Xavier Pujolràs a Crónica sentimental de España, o Marc Rosich a De Manolo a Escobar. El piano de cua és una de les icones recurrents de Xavier Albertí, compositor i pianista a part de director, i aquí és tocat per un (com sempre) exquisit Antoni Comas, actor i cantant mai prou valorat. Però parlem de Ricard III. És a dir, parlem de Lluís Homar. Aquest actor és molt fort. Des del minut zero aconsegueix posar-se el públic a la butxaca, ens té embadalits de la primera a l’última rèplica, i diu el text com si hagués estat escrit abans d’ahir. Shakespeare inicia l’obra amb el protagonista parlant directament al públic (“Com Sarita Montiel a El Molino”, deia Albertí a la presentació), i l’encant i els dots de seductor d’Homar són innegables, per més collarins i pròtesis que porti. I ja em perdonaran l’autobombo (segurament en veuen un bàner aquí al costat), però que bé que dringa la traducció de Joan Sellent! Quin català tan ric, tan viu i tan expressiu que garlen! I que bé que diu el text el senyor Homar! A la meva llibreta de crític vaig anotar “nas de mocs”, “fondo” i “quarto”. Amb l’alegria de comprovar com un dels traductors més estimats i respectats per la professió (només cal parlar amb actors, directors i dramaturgs) ens ha regalat una traducció clara i neta, gairebé quirúrgica.

I seguint amb el símil quirúrgic (ho confesso: m’ho he fet venir bé) el muntatge d’Albertí sembla que tingui lloc a un quiròfan. O a una sala d’autòpsies, com vulguin, que ens remet a la fredor de El professor Bernhardi, i a la que hi podem sumar l’elegant i sobri vestuari en negre de María Araujo. Com si tots els personatges anessin de dol rigorós, com si la seva existència fos un funeral continu. L’Edat Mitjana s’acaba amb la mort de Ricard III, diuen els historiadors anglesos, i després comença el Renaixement. I amb aquest reguitzell de morts… qui té temps d’abandonar el dol?

William Shakespeare és el màxim exponent del Teatre de la Paraula, segons el mestre Joan Sellent, i Xavier Albertí ha volgut que la paraula fos el centre de l’espectacle. Això provoca una fredor quasi gèlida durant gran part del muntatge, exceptuant breus respirs còmics com la parella d’assassins formada per Oriol Genís (un hilarant i incomprensible follet vermell) i Roger Casamajor (un gorila quadrat amb ulleres de sol) o els breus intermezzi musicals interpretats per Antoni Comas. L’element musical sempre és de vital importància en els muntatges d’Albertí, que dirigeix musicalment encara que no hi hagi música, i que aquí ens regala dos grans moments a l’escena del cor de veïns i al final de l’espectacle.

Quins són els punts febles d’aquest Ricard III? Les dones surten més mal parades, en general: Anna Sahun és una convincent Lady Anna (i gairebé ireconeixible, amb la perruca que duu) però que no acaba de brillar tant com podria, Carme Elias aconsegueix que els espectadors deixin de tossir (és temps de refredats, ja ho sabem) però sembla permanentment garratibada, i Julieta Serrano està correcta però no té prou força escènica per un paper com aquest. Albertí ha volgut homenatjar l’actriu, que enguany celebra els seus seixanta anys a la professió, i per això a la salutació final li va entregar, emocionat, un ram de flors. D’altra banda, Julieta Serrano està tan jove i estupenda que més que la mare de Lluís Homar sembla la seva germana gran (com si es portessin tres anys). Ens va fer pensar en Susan Sarandon a la sèrie Feud, que interpreta a Bette Davis en la seva maduresa però que sembla tan jove que acaba resultant poc creïble (al contrari que la seva companya de repartiment Jessica Lange). Qui creiem que a Ricard III li toca fer el paper més galdós és a Lina Lambert, que interpreta la Reina Elisabet: amb una dicció que no arriba a platea de forma prou clara, l’actriu té una presència escènica massa feble com per aguantar un cara a cara amb Lluís Homar. I això és una llàstima.

Joel Joan és un Duc de Buckingham rellepat (com la seva closca) que crea un personatge entre el pilota, el malvat i el babau, amb molt d’ofici i gràcia. Com que fa res que l’hem vist (i gaudit) a El Crac, que a casa en som molt fans, en algun moment ens feia pensar en la seva participació metatearal en el muntatge d’Àlex Gnocchi. Són coses de país petit: entre que no tenim tants actors i que sempre treballen els mateixos, fem tornar boja més d’una padrina que va al TNC.

Menció especial mereixen les projeccions en 3D de Franc Aleu, amb una constant (i inquietant) presència del bust de Ricard III/Lluís Homar, que observa gran part de les escenes i poc a poc es va desintegrant. La utilització del vídeo en directe, amb la steadycam que manipul·la Oscar Valsecchi, és un element resolutiu però que no acaba d’aprofitar-se del tot. És molt interessant quan entra a l’extraescena, però tampoc arriba als extrems d’un Frank Castorf. A aquests alemanys els hi dónes una càmera i acaben a la plaça de les Glòries. Aquí sembla que el TNC vulgui imitar la Volksbühne, però no molt, per no assemblar-se al Teatre Lliure de certes èpoques.

Xavier Albertí, gat vell (i murri), ha comptat amb l’adaptació del text de la seva inseparable Lluïsa Cunillé, eliminant algunes intrigues polítiques del quart i cinquè acte i convertint el final del text en un llarg monòleg de Ricard III. Comprem la proposta per tancar l’espectacle, encara que certament efectista, i el ràpid crescendo del final ens deixa a dalt de tot. Potser perquè el públic tenia ganes d’una mica de calidesa, volum i força en contrast amb la fredor que presideix tot l’espectacle, els aplaudiments van ser generosos, i gairebé la totalitat de la platea es va aixecar. Que diferent del final d’Ivànov, al Teatre Lliure, on un no sap si aplaudir o no. Els dos muntatges comparteixen uns cap-grossos com a elements escènics (gràcies a Déu que ha passat la moda dels actors portant caps d’animal) i poca cosa més.

A la sortida del TNC vam constatar que o ets d’Ivànov o ets de Ricard III. O ets de Rigola o ets d’Albertí. O ets del papa o ets de la mama. Servidor de vostès prefereix, amb tots els seus peròs, aquest Ricard III. Però no es tracta ara de fer la guerra. Sobre gustos no hi ha res escrit, hi ha de tot a la vinya del senyor i tal dia farà un any. I com cantava la gran Àngels Gonyalons al final de Germans de sang: “És tan sols teatre”.