Harakiri al sistema educatiu

Hi ha teatre i teatres més enllà de Barcelona. Aquesta obvietat convé recordar-la, i repetir-la de tant en tant, perquè no se’ns oblidi. També n’hi ha a Ponent, és clar. I també a la comarca de la Noguera. A Balaguer, tot just a cinc-cents metres del riu Segre, la Sala La Mercantil encara fa olor de nou. Aquesta antiga nau dedicada a la indústria de l’oli i reconvertida en espai escènic va obrir les portes el setembre de 2021, amb la pandèmia encara cuejant i amb restriccions d’aforament. Valentia, empenta i aventura. Esperit de sacrifici amb el punt just de suïcida, com el que abraça a contracor bona part del sector. Amor per damunt les adversitats, en qualsevol cas. Ja tenen un any i mig de recorregut i les coses els funcionen prou bé, asseguren. Hi ha públic.

El passat 26 de desembre van estrenar la seva primera producció: Samurai, del prolífic dramaturg gironí Ferran Joanmiquel. Núvol no va poder escapar-s’hi, però sí que ho ha fet ara, a la Sala La Planeta, a Girona, en el seu debut fora de la demarcació de Lleida. Només direm que la sala que hi ha a deu metres de l’Onyar estava plena de gom a gom. És cert que Joanmiquel jugava a casa, però no és menys cert que hi havia ganes de donar la benvinguda a la nova companya de viatge dels teatres de proximitat. El caliu i l’aliança de les sales petitones és insuperable.

Mercè Bosch i Javier Lázaro comparteixen la seva gerència i la direcció artística. Despatxem amb Bosch una estona abans no comenci l’obra, mentre el públic s’acomoda. Està exultant. M’explica un munt de coses, fins i tot que, aprofitant que el teatre està a tocar de l’estació de tren, els diumenges sincronitzen les funcions amb els horaris del ferrocarril que va a Lleida, per atraure assistents de la capital del Segrià. D’això se’n diu estratègia. No puc parlar amb la seva mitja taronja professional, perquè Lázaro també és actor i avui és a l’escenari, a punt d’interpretar l’obra que ja comença. Apaguem els mòbils i s’obre el teló.

Ell és en Jorge, un professor d’Educació Visual i Plàstica que arriba a un institut per a fer l’enèsima substitució. Una enèsima cara nova. La seva metodologia és poc ortodoxa i xoca amb la del centre. El director i la cap d’estudis se’l miren de reüll, no volen que un forà els trenqui l’statu quo. L’alumnat també està perplex. Una de les seves classes detona un clic a en Dani, un estudiant solitari amb una sensibilitat poc corrent, que no encaixa amb ningú. Comet un crim atroç. Tothom mira a en Jorge, i el culpabilitzen d’haver-lo induït, en una de les seves classes. Samurai –que va guanyar el II Premi de Teatre Àngels Poch– és un monòleg de poc més d’una hora que posa a la picota el sistema educatiu a casa nostra, les seves normes i els seus protocols, planteja quin ha de ser el paper de la comunitat acadèmica, el nostre comportament com a societat i “si els xavals caben en els motlles que els estem fabricant”.

L’actor (a voltes descalç, a voltes amb sabates, o descordant-se la camisa i acaronant-se el pit, en funció del rol) interpreta aquest Quixot incomprès que apel·la a la llibertat de càtedra, aquest antic guerrer japonès que es fa un harakiri figurat davant de l’aula, el professorat, la policia i la premsa, si s’escau. Dirigit pel mateix Joanmiquel, Lázaro assumeix tots els papers de l’auca, inclús el de narrador. La funció arrenca amb una frase grandiloqüent: “Això ha estat un cop molt dur”. I el públic ja es remou a la butaca sabent que en passarà una de grossa. La dramatúrgia va desgranant de mica en mica tot el trencaclosques. Canvia alguna cosa si s’escull un cap de turc i se’l sacrifica públicament? Qui es dediqui a l’ensenyament o tingui adolescents al seu voltant s’hi capficarà de ple. Qui no reuneixi cap d’aquestes dues premisses respirarà alleugerit.

L’escenografia, el vestuari i l’espai lumínic –que firmen la mateixa Bosch i Maria Monseny– és escàs però efectiu. Una taula de vidre, un parell de cadires, papers i bolígrafs escampats, i una ampolla de Cutty Sark (l’alcohol també fa acte de presència) són més que suficients per emmarcar aquest retrat desencisat de la casa i de l’escola. Un debut amb nota.

“Si passa alguna cosa pot servir de revulsiu” sona durant el muntatge. Ens ho prendrem al peu de lletra com a intenció de futur, perquè Bosch ens fa agafar salivera quan assenyala que La Mercantil no és només una sala de teatre. També tenen L’Ambigú, el bar que dona la benvinguda a qui creui la porta, i que volen que es converteixi “en un lloc de reunió de les persones amb l’art escènic”. Aquest espai de trobada està obert a tothom cada cap de setmana, encara que no es vagi a veure la funció. I per si això fos poc, amb les obres de reforma també han recuperat el pati que hi havia a la nau industrial, tot convertint-lo en El Pati de la Mercantil (l’ombra de La Trono –per cert, flamant “Premi Sala” als recents Premis de la Crítica de les Arts Escèniques– és molt allargada). Un espai de 100 metres quadrats a l’aire lliure, amb unes figueres que amansen la calor lleidatana, on es poden perllongar les actuacions, gaudir de música en directe, sopar o “prendre un beure” (“fer el got”, que diuen a Girona, ja que hi som). M’han convençut, si és que calia. De la metàfora a la plasmació. Cal anar a Balaguer, falta gent.