El TNC, de Portugal, al món

D’un temps ençà els escenaris catalans s’han prodigat en mostrar-nos el talent escènic del país veí i no, no parlo de França –ni d’Andorra–, sinó de l’altre país veí: anant cap a l’Atlàntic, més enllà d’Espanya, hi trobem Portugal. El festival Grec del 2021, centrat en el continent Africà, va programar a la desapareguda Sala Hiroshima l’espectacle Portugal não é um país pequeno, una producció d’André Amálio i la companyia Hotel Europa que recollia testimonis de la colonització africana lusitana (recordem que Angola o Moçambic van ser colònies portugueses), i aquesta temporada ja hem vist, als principals equipaments del país, diverses propostes d’origen lusità que ens demostren que, efectivament, en l’àmbit escènic, Portugal no és un país petit.

Albert Prat, Montse Esteve i Maria Ribera a una de les lectures del cicle de «Dramatúrgia emergent europea» centrat en Portugal | Imatge cedida pel TNC

Al desembre, el Teatre Lliure de Montjuïc va acollir durant uns dies el celebrat Catarina e a beleza de matar fascistas de Tiago Rodrigues; uns mesos abans, el Mercat de les Flors havia programat Bate Fado, de la companyia lusitana-brasilera Jonas & Lander, i el Teatre Nacional de Catalunya va encetar la programació de la Sala Gran d’aquesta temporada amb una adaptació escènica bilingüe d’Assaig sobre la ceguesa, la novel·la més coneguda de José Saramago, en una coproducció catalana-portuguesa amb el Teatro Nacional São João de Porto, dirigida per Nuno Cardoso. Fins i tot el Dansa Metropolitana s’ha inaugurat, aquest mes de març, amb Carcaça, una proposta del coreògraf lusità Marco da Silva Ferreira.

La col·laboració entre el TNC i el Teatro Nacional São João ha permès que recentment –el passat dilluns 27 de març, Dia Mundial del Teatre– s’hagi pogut gaudir a Porto de les lectures dramatitzades de dues obres contemporànies catalanes: Ventura, de Cristina Clemente, i M’hauríeu de pagar de Jordi Prat i Coll. Amb repartiments portuguesos i traducció lusitana a càrrec de Pedro Ventura, la primera va ser dirigida per Anna Serrano i la segona per Pau Masaló. L’intercanvi es va completar l’endemà, dimarts 28 de març, quan el TNC va acollir les lectures de dues obres portugueses traduïdes al català per Elm Puig Mir.

La primera, titulada Viatge a Portugal – última parada o el camí que hem fet per arribar aquí, la firma Joana Craveiro i és una exploració poètica fragmentària de la història del país a través d’una parella anònima que fa un viatge cap a un indret inconegut. Les escenes, protagonitzades per un home i una dona que a la lectura van encarnar Albert Prat i Maria Ribera, se succeeixen gràcies a la veu d’un narrador que a voltes opina i a voltes sembla que llegeixi les didascàlies de l’obra. L’actriu Montse Esteve posava veu a aquest narrador omniscient, demiürg de les accions i les emocions de la parella protagonista, i anunciava les etapes del viatge que, precisament, començava per l’última parada anunciada al títol.

En la lectura, dirigida pel també portuguès Manuel Tur, se’ns convida a «veure el país com a nou des del principi», intentant oblidar el seu convuls passat polític marcat per una brutal dictadura i un imperi colonial sangonós. El text presenta «un poble fet per capes», on després de les darreres sacsejades econòmiques «tot està per construir». Un indret «emboirat», relegat a «un racó d’Europa», on «la paraula resistència ho marca tot» i on «la mar ens ensenyava a somiar en gran». Un país d’on es fuig constantment i al qual constantment es torna i en el qual va caldre «traçar les línies del mapa i de les fronteres perquè algú ens va dir que era important fer-ho».

L’al·legoria del viatge de Craveiro serveix per tustar amb sordina els episodis més significants i traumàtics de la història portuguesa recent, amb passatges especialment emotius com el de les cartes dirigides al President, erigit pels seus conciutadans en una mena de semidéu o Rei Sol capaç de solucionar tots els problemes de la humanitat. Però al final del camí, Craveiro ens recorda que tots ens trobarem davant d’una infinitat de portes entre les quals ens costarà distingir «quines són entrades i quines sortides».

El director Manuel Tur | Imatge cedida pel TNC

La segona peça que es va llegir al TNC, Regles per fer-se un petó, va ser força més prosaica i, diguem-ho tot, entretinguda. Marcada per un to de comèdia, la mateixa autora, Sara Barros Leitão, es va encarregar de dirigir l’elenc català format per Vanessa Segura, Xavier Ripoll i Ramon Pujol. Al programa de mà de les lectures, Barros confessa que el text va ser escrit expressament per a l’ocasió. Coincidint amb la celebració del Dia Mundial del Teatre, l’autora va voler transmetre el seu amor per aquest art amb una obra que fantasieja amb el destí de diversos personatges de la literatura dramàtica universal en plena pandèmia.

Confesso que el text de Barros, juntament amb la Isadora a l’armari de Marc Rosich, és una de les reflexions més intel·ligents que he escoltat mai des de dalt d’un escenari sobre els confinaments provocats per la pandèmia de la covid-19. De fet, malgrat que els intèrprets anaven amb el text a la mà –com és habitual en les lectures dramatitzades– la gràcia de les seves actuacions i de la direcció de Barros era tan afinada que, ara, difícilment podria imaginar una altra manera de representar aquesta obra.

Un desconcertat repartidor a domicili, encarnat per Xavier Ripoll –que va defensar un extens monòleg final per emmarcar– es veu immers enmig del món escènic i, malgrat les seves reiterades crides a complir amb les restriccions sanitàries, no pot evitar que els diversos personatges interpretats per Pujol i Segura se les saltin constantment reivindicant el paper vital i de comunió social de les arts escèniques.

Ramon Pujol, Xavier Ripoll i Vanessa Segura a una de les lectures del cicle de «Dramatúrgia emergent europea» centrat en Portugal | Imatge cedida pel TNC

En un constant joc meta-teatral veiem com se les haurien d’empescar Melchior i Wendla, la parella d’El despertar de la primavera de Frank Wedekind, per saciar la seva set carnal en un món regit per les distàncies socials, o com s’ho faria la Blanche DuBois, protagonista d’Un tramvia anomenat Desig, de Tennessee Williams, per seduir els seus amants. A través d’Èdip reflexionem sobre com reaccionarien els autors clàssics a la infausta notícia d’una pandèmia com la de la covid-19, ells que estaven acostumats a encetar obres amb pestes, pandèmies i altres calamitats vàries i, fins i tot, ens permetem un joc humorístic amb les mascaretes, de la mà dels personatges prototípics de la Commedia dell’arte.

Tot obeeix a la necessitat de respondre a la pregunta de Sara Barros Leitão sobre què feien els personatges de teatre mentre els espais escènics del planeta romanien tancats durant els moments més durs i incerts de la pandèmia. En escena, un petó pot significar la mort – pregunteu-ho a Romeu i Julieta!– i en temps d’incertesa sanitària és essencial «seguir el reglament» per fer-los correctament. Tanmateix, Barros assenyala, en una encertada reflexió final, que morir al teatre és «el repte més difícil per a un actor», però alhora és el seu «desig més ocult» des que Molière ens va deixar en plena representació d’El malalt imaginari.

Aquestes dues lectures s’emmarquen en l’aposta personal de Carme Portaceli, directora del TNC, d’internacionalitzar la institució pública de referència del teatre català. Amb la voluntat d’inserir el TNC en el circuit teatral europeu, la temporada passada ja es va dur a terme un primer cicle de lectures dramatitzades amb Bèlgica com a país convidat.

Les obres escollides en aquella ocasió van ser Dúnia, de Taha Adnan (amb direcció de Marie-Aurore D’Awans) i Gif (Tòxic) de Lot Vekemans (amb direcció de Lisaboa Houbrechts). Les obres catalanes que es van llegir al KVS de Brussel·les el juny del 2022 van ser L’home sense veu, de Clàudia Cedó (amb direcció de Juan Pablo Miranda) i Breve historia del ferrocarril español, de Joan Yago (amb direcció de Montse Rodríguez); espectacle que, per cert, a Catalunya encara no hem tingut ocasió de veure malgrat la seva estrena madrilenya!

Aquesta col·laboració amb el KVS de Brussel·les s’ha vist reforçada aquesta temporada amb els espectacles Bovary, una producció neerlandesa dirigida per la mateixa Portaceli que vam poder veure al TNC a principis de març, i Terra baixa (reconstrucció d’un crim), la peculiar versió de Pablo Ley i Carme Portaceli del clàssic d’Àngel Guimerà que, després de la seva estrena a principis d’any i l’actual gira pel territori catalanoparlant, viatjarà a Brussel·les a finals de maig i al Centre Dramatique National Orléans a principis de juny. Des d’Orleans, la temporada passada també ens va arribar al TNC Ils nous ont oubliés, basada en la novel·la El forn de calç de Thomas Bernhard.

Brussel·les, Porto i Orleans, aquestes són les tres primeres places on el TNC de Portaceli vol consolidar la seva projecció internacional. Una projecció que, en un país normal, ja hauríem d’haver assolit i mantingut des de fa temps. Portaceli acaba d’anunciar que les pròximes temporades el TNC esdevindrà coproductor de la companyia belga Peeping Tom, força estimada a casa nostra i artífex de Triptych, un dels èxits més sonats d’aquesta temporada del TNC.

Després de Bèlgica, França i Portugal, Portaceli ha fixat la mirada en Belgrad, on ha dirigit al Yugoslav Drama Theatre una versió escènica de la novel·la Focs de Marguerite Yourcenar, adaptada per María Velasco, amb un equip parcialment català i que es podrà veure al TNC a mitjan juny. Enmig d’un equip i un repartiment eminentment serbis hi trobem l’actriu Rosa Renom, els audiovisuals de Miquel Àngel Raió, la il·luminació i l’escenografia de Cube.bz o la composició musical de Jordi Collet, entre altres.

Tota pedra fa paret a l’hora de projectar el nostre talent escènic a l’exterior i el TNC de Carme Portaceli sembla voler exercir un paper de lideratge que, durant massa temps, el principal teatre públic de Catalunya ha defugit. De fet, segons Portaceli: «un teatre nacional sense una agenda internacional no té cap sentit, cal créixer cap amunt i cap enfora». És per això que el TNC estudia la possibilitat d’integrar-se a la Unió de Teatres Europeus (UTE) creada el 1990 pel director italià Giorgio Strehler i el ministre de Cultura francès Jack Lang, que actualment aglutina vint-i-quatre espais d’una quinzena de països europeus.