Terra baixa reloaded

Nit d’estrena al TNC. Carme Portaceli ens havia anunciat una adaptació atrevida de Guimerà i alguns hi anaven amb por. La Terra baixa que veureu a la Sala Gran del TNC porta per subtítol Reconstrucció d’un crim. La proposta de convertir Terra baixa en una investigació criminal obliga a començar l’obra per l’última escena: l’assassinat de Sebastià en mans de Manelic, que proclama la mort del llop sense exultar. Pablo Ley segueix el fil a partir d’aquí per investigar quines conseqüències tindrà aquest crim per a Manelic, però sobretot per a la Marta, a qui seguirem amb una atenció que mai li havíem dispensat. No és casual que la imatge promocional d’aquesta producció del TNC sigui justament el rostre desencaixat d’Anna Ycobalzeta, que encarna el personatge de Marta. Portaceli tenia més interès a explicar la història d’una dona que no la d’un home, i Pablo Ley ha fet bé els deures perquè la mirada de l’espectador es decantés més sobre la Marta, que esdevé l’autèntica víctima col·lateral d’una batalla sorda entre dos homes.

Pablo Ley ha passat el clàssic de Guimerà per la centrifugadora i ens serveix les escenes de Terra baixa amb un ordre nou. Aquesta aposta dramatúrgica ens convida a veure el drama de Guimerà com un calidoscopi, desordenadament, amb la tranquil·litat que tenim l’obra prou interioritzada per fer la nostra reconstrucció dels fets. Caldrà veure si els alumnes de secundària o els espectadors estrangers (hi ha gira internacional) que puguin veure Terra baixa per primera vegada són capaços de seguir el fil. Jo crec que sí perquè les noves generacions estan molt entrenades, gràcies a les sèries de televisió, a veure relats cronològicament desendreçats. I després de l’èxit d’El llop a TV3 és un bon moment per fer un experiment com aquest. Fa la sensació que aquesta Terra baixa funcionarà. Portaceli s’havia de demostrar que era capaç d’omplir la Sala Gran del TNC amb un clàssic del repertori català i amb els actors entregats i l’equip tècnic que té pot connectar amb un públic que juga a casa i està preparat per entomar una proposta com aquesta.  

Ley posa el conflicte entre el Manelic i el Sebastià al servei d’un engranatge detectivesc, i per fer-ho ha de crear personatges nous que puguin observar i jutjar la història del Manelic i la Marta des de fora, amb una mirada forense. Així, una periodista encarnada per Laura Conejero investigarà el parador de la Marta i el comissari ‘El Vinagret’ (Manel Sans) interrogarà els testimonis del crim.

Ley s’imagina com devia ser la vida de la Marta abans i després del crim al Mas Bordís. Aquesta ampliació del marc biogràfic de la protagonista també comporta una desviació del focus: desactiva el crescendo del Manelic i ens distreu una mica del procés interior que fa la Marta en la seva transició de captiva de Sebastià a enamorada de Manelic, que és el repte més difícil que té avui qualsevol director que abordi aquesta obra. Amb tot, tota aquesta invenció que ens proposa Ley no dilueix la poesia ni ofega el drama de Guimerà sinó que el realça, li dona un marc nou sense asfixiar la tensió dramàtica de l’obra original, que queda miraculosament intacta malgrat tot el discurs històric amb què s’ha embolcallat la història.

Ley sostreu Terra baixa d’aquell espai mític on el teníem ancorat i el situa en relació a les coordenades històriques del seu temps: una època de grans convulsions socials que portaran la persecució d’anarquistes i el pistolerisme als carrers de Barcelona. El muntatge, que té un punt de lliçó d’història en subratllar tots aquests fets, ens proposa veure el drama de Guimerà en un context més ampli, emmarcat en un període en què Barcelona va viure una gran transformació. La primera conseqüència d’aquesta decisió dramatúrgica és que la lectura política implícita de l’obra es fa molt més evident ideològicament i assenyala culpables. “Hem de matar l’amo”, em deia en acabar l’obra l’Imma Colomer, que és cosina de la mare. Sí, però venim d’on venim, i el seu besavi (el meu rebesavi) era l’amo del Vapor Marcet de Terrassa, una fàbrica tèxtil on es treballava en ves a saber quines condicions. I som on som. Qui són els amos? L’Imma i jo, obrers de la cultura. Ella va agafar una bicicleta per tornar a casa i jo me n’hi vaig anar caminant.