Jonas & Lander passa pel Mercat de les Flors a ritme de fado

La companyia portugueso-brasilera s'endinsa en la cultura portuguesa a través del fado

En el marc del cicle de Dansa i Música en viu del Mercat de les Flors, la setmana passada la sala Maria Aurèlia Capmany va acollir Bate Fado, de la companyia portugueso-brasilera Jonas & Lander, que després d’una exitosa trajectòria ha volgut llançar-se de cap a la investigació sobre la tradició popular de la cultura portuguesa, concretament amb el fado. Com molt bé contextualitza Jaume Forés Juliana aquí, aquesta última creació de la parella artística vol recuperar la dansa que el fado va perdre, encadenant un seguit de cançons d’aquest estil per uns músics (Yami Aloelela, Tiago Valentim, Acácio Barbosa i Antonio Duarte Martins) que alhora també formaven part de la coreografia.

Bate Fado de Jonas & Lander al Mercat de les Flors © Fons Mercat de les Flors

Després d’haver vist Mellizo Doble la setmana passada, on es feia molt evident l’ànima del flamenc –aquella manera particularment tràgica de ser, estar i entendre el món (l’ethos filosòfic del flamenc)–, amb Bate Fado em vaig quedar amb la inquietud de saber quin devia ser aquest ethos portuguès que anima el fado i que podria haver animat el ball popular a què el duet artístic es volia aproximar. Escric aquest article escoltant cançons de fado d’Amália Rodrigues (he trobat a la Viquipèdia que era una de les cantants més conegudes), i no ho associaria per res al que vaig veure dissabte. Més aviat, se’m confirma la intuïció que vaig tenir durant l’espectacle que aquest era tan “espectacle” (show), que el fado i el tarannà portuguès que representa –frustració i fatalisme (“fado” vol dir “destí”), també segons la Viquipèdia–, quedaven força desdibuixats, més aviat caricaturitzats.

El que impregnava de caricatura l’espectacle era que hi havia tot un seguit d’elements escènics que, volent fer referència a elements representatius del fado, es feien difícils d’encabir sota una mateixa estètica. Si bé era clar que no es volia fer un concert i una proposta coreogràfica i prou, sinó també una interpretació contemporània a partir d’aquesta recerca sobre la tradició, la dimensió contemporània quedava excessivament carregada de comèdia i fregava més aviat l’absurd. Tant el vestuari (Fábio Rocha de Carvalho i Jonas) com l’escenografia (Rita Torrão) es feien estranys i discordants; no hi havia cap coherència a nivell estètic ni historiogràfic a la que agafar-se com espectador, mentre que a nivell dramatúrgic s’oscil·lava d’una manera també força errant entre el drama i l’humor. L’últim element que acabava de fer l’efecte de disbauxa i absurd –potser volgudes– era la il·luminació (Rui Daniel), comptant la instal·lació lumínica que ocupava el centre de l’escenari, que semblava tenir vida pròpia –sense que això semblés tenir un bon motiu– i que en més d’una ocasió generava ambients i situacions en la foscor, que feien dubtar si era volgut o no. A tot això, cal tenir en compte que es tractava d’un espectacle de gairebé dues hores –cosa que pot ser irrellevant si no te n’adones–, amb cançons de fins a vint minuts de durada, en què en molts casos no s’aportava res de nou.

S’entén que tocava portar aquest espectacle, perquè encaixa amb el cicle i perquè l’èxit que sembla haver tingut a Portugal, l’avalaria; però també perquè es tracta d’un espectacle popular, que pot engrescar a un públic més ampli que el del sector de la dansa contemporània que orbita(em) setmanalment el Mercat, com es va veure en els aplaudiments. Sobretot després del petit regal que van oferir al públic: cantar “Qué no daría yo”, de Rocío Jurado.

En aquest punt, cal reconèixer el virtuosisme del fadista lisboeta Jonas Lopes, que sols amb la seva veu ja salvava en bona mesura la dignitat de la proposta. Mentre que pel que fa a la dansa (interpretació de Catarina Campos, el mateix Jonas Lopes, Lander Patrick, Lewis Seivwright i Melissa Souse) també cal reconèixer moments coreogràficament interessants (els solos, per exemple), en què potser es recuperava alguna cosa de solemnitat (que no seriositat), experimentació i recerca que sí aportaven alguna cosa interessant en relació amb el propòsit original d’aventurar-se a imaginar com era el ball tradicional ja extint del fado. Aquí cal mencionar la influència directa del flamenc en els creadors, que també ha estat un element central de la creació, tot i que aquí ja no sabria dir si amb més o menys encert i justificació; però sí clarament amb desproporció a l’absència de la referència als ritmes afrobrasilers dels quals hauria nascut el ball del fado.

És cert que no cal sacralitzar la tradició ni fer-la més solemne del que és, sobretot en el cas de cançons populars com el fado, en què el ball popular entranya aquella experiència original i autèntica de comunitat i cultura compartides; allò que la mirada contemporaneïtat tant admira i alhora se n’allunya tant com s’hi vol apropar. Però també és cert que precisament per preservar aquesta originalitat dels balls populars, cal ser curós amb la imatge que se’n dona i els contextos de representació en què es posa, perquè sinó caiem en el risc de caricaturitzar i momificar sobre l’escenari, quelcom que només és viu i té sentit al carrer i la cultura popular.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació