Veure-hi doble al TNC

Després que Los Galindos fossin els primers a ocupar el TNC (i exhaurir les entrades) amb MDR (Mort de Riure), l’estrena oficial de la temporada del Nacional va tenir lloc amb la primera funció d’Assaig sobre la ceguesa, adaptació escènica de Clàudia Cedó de la novel·la més coneguda de José Saramago. Estem davant d’una coproducció catalanoportugesa del Teatro Nacional São João de Porto i el TNC, dirigida per Nuno Cardoso. Tres hores i vint minuts d’espectacle bilingüe (amb entreacte inclòs). Set actors catalans i set de portuguesos en un muntatge que va provocar disparitat d’opinions. I algunes desercions a la mitja part (recordem que la majoria dels espectadors de l’estrena no paguen l’entrada).

Fa anys i panys que el teatre europeu s’ha aficionat a adaptar al teatre grans novel·les d’autors com Woolf, Dostoievski, Döblin, Brontë o Bolaño. Nosaltres també ho fem, és clar, i alguns teatraires reclamen que ens dediquem a representar textos pensats per a l’escena (de Rodoreda, per exemple) i no ens entestem tant a adaptar les seves novel·les. Servidor de vostès va llegir aquesta obra de Saramago quan era jove, i en guardo un bon record. En canvi, vaig trobar que l’adaptació cinematogràfica de Fernando Meirelles (A cegues, 2008) era un bon nyap, tot i la presència de Julianne Moore. L’Assaig sobre la ceguesa que ens ocupa és una adaptació fidel (fidelíssima) i extensa (extensíssima) del llibre original: per una banda, celebro la decisió de Cedó de no retallar massa, perquè sovint al teatre l’escurçament del text original provoca que les coses passin una mica gratuïtament, sense justificació prèvia. Per l’altra, aquesta extensió farà tirar enrere a molts espectadors potencials que, com succeïa amb les quatre hores del Crim i càstig del Lliure la temporada passada, potser no aniran al teatre per aquest motiu.

Els directors saben que els inicis i els finals dels espectacles són molt importants. Cardoso comença l’espectacle amb ritme, exemplificat per un moviment constant dels intèrprets per aquesta ciutat qualsevol on té lloc l’acció. S’ha de reconèixer que fa patxoca veure catorze actors anant amunt i avall de l’escenari de la Sala Gran, en aquesta ocasió molt ajustat a la mida de la producció que acull. També és escènicament interessant el desdoblament de personatges, que fa que un mateix paper sigui interpretat per dos actors (un de català i un de portuguès), joc teatral i alienant al qual de seguida entrem. El caràcter bilingüe de la producció (cadascú parla en la seva llengua) en un primer moment pot arribar a xocar, però de seguida ens hi acostumem: si el teatre és convenció per definició, aquí ens trobem en la convenció de la convenció. Servidor, que fa uns anys va fer uns cursets de portuguès, es pensava que ho entendria tot sense necessitat de llegir els sobretítols, i no va ser pas així. Però és clar, jo vaig aprendre portuguès del Brasil, i el de Portugal és molt més tancat i tristot. A casa som més carioques.

La particularitat principal d’aquest espectacle provoca, ai las, un exercici comparatiu inevitable: i aquí els actors catalans acaben perdent. El fet que els personatges estiguin desdoblats fa que en veiem la seva versió portuguesa i catalana, i els nostres veïns lusitans en surten molt més airosos. Sobretot Ana Brandão com a dona del metge (una de les protagonistes del relat), Jorge Mota com a vell de la bena negra o Pedro Frias, en papers com els de metge o nen estràbic, són molt més convincents que els seus col·legues catalans. Entre els nostrats, destaquen una Montse Esteve que sap estar còmica o dramàtica quan cal, i un Albert Prat que dona el to de l’espectacle amb el primer home que perd la vista. Carme Portaceli ens va assegurar, a una trobada informal amb periodistes al TNC, que s’havia fet un càsting per trobar els intèrprets catalans: no ho dubto en els casos de Prat, Esteve, Maria Ribera o Adriana Fuertes (quasi bessona de la portuguesa Lisa Reis). Els casos de Ferran Carvajal, Jordi Collet i Gabriela Flores són diferents: es tracta d’intèrprets molt lligats a la trajectòria de Portaceli i l’extinta FEI (Factoria Escènica Internacional), amb qui van realitzar multitud de muntatges. Un altre dia, si ho volen, ja parlarem de les “companyies extraoficials” que es creen als nostres teatres públics, depenent de qui estigui al capdavant de la direcció artística, sigui un Belbel, un Rigola o un Albertí. Això vol dir que s’ha acabat “l’era Oriol Genís” i ara comença “l’era Gabriela Flores” al TNC?

La ceguesa general imaginada per Saramago, aquest “mal blanc” que acaba fent treure el pitjor de nosaltres com a individus i com a societat, té uns paral·lelismes evidents amb la pandèmia i tot el que aquesta va provocar. Les màximes (aleshores) distòpiques del Nobel portuguès resulten un xic ingènues, llegides des del nostre present: “El mal dels altres m’és igual”, “Ja érem cecs abans de perdre la vista”, “No ens hem quedat cecs. Som cecs”. L’espai escènic de F. Ribeiro dibuixa resolutivament la ciutat (semàfor, caixer automàtic, pas de vianants) o el manicomi on els invidents són internats, i el vestuari de la catalana Nídia Tusal retrata amb encert el pas de l’oficinista a la bèstia, amb el simple fet de desvestir els actors i fer-los quedar en roba interior desgastada. Després de les dues hores de la primera part, força àgil tot i la seva durada, la segona part acaba resultant feixuga: el cansament d’intèrprets i espectadors és evident, amb algunes mostres que no està tan treballada com la primera. Al capdavall, hipermetrops o miops, estràbics o curts de vista, amb vista cansada, glaucoma o conjuntivitis, tots plegats som una mica cecs. Qui no té un all té una ceba. Potser ens ho podríeu haver fet una mica més curt, estimats.