El teatre en flames

Encara no havien acabat d’exhibir El gos a La Gleva Teatre que ja estrenaven nou espectacle a la Sala Atrium. Amb Al contrari! ‒títol que recull les últimes paraules del dramaturg noruec Henrik Ibsen‒ la dramaturga Lluïsa Cunillé i el director Albert Arribas signen la seva tercera i felicíssima col·laboració.

La directora artística d’un teatre municipal ‒i germana de l’alcaldessa‒ passa les nits en una dependència de l’equipament cultural; la situació econòmica és tan lamentable que no hi ha calefacció ni vigilància, no està aprovat el pressupost i, a conseqüència de tot això, fa mesos que el teatre està tancat. Resulta que Cunillé va escriure aquesta obra l’any 2013, quan, en plena crisi econòmica, Xavier Albertí assumia la direcció artística del TNC; Arribas, que també hi era, al·ludeix a aquella etapa i l’homenatja a través del joc dialectal i el vestuari ‒amb referències als lluentons de la Pitrowska i al número de Lluís Homar a Taxi… al TNC!‒. Però res no és evident en aquesta peculiar relectura i escenificació de la mentida vital ibseniana.

L’estètica d’Al contrari! és extrema, pròdiga en perruques i abrics de lleopard ‒el disseny de vestuari i caracterització va a càrrec de Manuel Mateos‒. Una taula plena d’objectes teatrals ‒sabates i robes llampants, un telèfon d’attrezzo, una pistola de fogueig‒ ocupa tota l’amplada de l’escenari, que ofereix, per a l’ocasió, els dos accessos a la rereescena cegats amb cortines. Així doncs, podríem dir que les actrius estan atrapades en l’àmbit de la representació, dins el teatret d’ombres de la ment de la protagonista.

Antònia Jaume interpreta la directora, que trobem ja de bon principi dormint la mona sobre unes cadires. Cada cop més devastada, la creadora mostra el seu periple íntim de derrota i consumpció. Fan de partenaires de la seva deriva existencial quatre personatges que seran assumits per Berta Giraut: l’exmarit de la directora ‒un escenògraf especialitzat en decorats hiperrealistes‒, la germana i alcaldessa, una dona jove que va canviant d’identitat i filiació ‒compendi, potser, de personatges ibsenians‒, i una última presència molt més màgica. Una música circense posa en relleu i amenitza cadascuna de les transicions o processos de transformisme, que deixen el truc ben a la vista.

Sobre Berta Giraut recau la temàtica de la simulació. Amb una interpretació deliberadament artificiosa ‒i absolutament brillant‒, l’actriu transita pel to desapassionat de l’escenògraf, les diferents màscares ibsenianes de la dona jove ‒Hedda, Nora, Hilde‒, el caràcter dominant de l’alcaldessa, que es pretén atribolada però sempre tira pel dret, i un últim registre impossible, molt ben modulat. “Tens el mal costum de repartir els papers a la vida com fas en el teatre”, li diu un d’aquests avatars a la protagonista. La direcció d’Arribas, que deixa molt clares les sutures de la teatralitat, subratlla l’estatut fantasmal, projectiu o invocat d’aquests personatges, que entren fent ús d’una clau i acaben sortint per la porta d’emergència. Ibsen va dir que viure és lluitar contra els dimonis del cor i de l’ànima ‒aquí transfigurats en follets o gnoms‒. En certa manera, però, els dimonis interiors ‒ambigus emissaris de la consciència‒ de la directora tenen cura d’ella i viceversa: es proveeixen mútuament d’abric, pròtesis i complements.

El personatge d’Antònia Jaume fa un viatge molt més introspectiu i desolat: la veiem de genolls sobre la taula, recolzada d’esquena a la paret, derrotada dins una mena de camisa de força. La directora detesta la decadència i la superfluïtat de l’art tal com l’avala o produeix la institució. Entre el somieig i la justícia poètica, s’autoacusa de ser una incendiària ‒molt sui generis, val a dir‒, emparentant-se així amb personatges com el megalòman Solness o com l’home gran de Barcelona, mapa d’ombres (2004). La idea de retornar la responsabilitat de l’art a la ciutadania recorda la declaració d’intencions de Serenata para un país sin serenos (2015), una peça d’aires bernhardians que Cunillé va escriure amb Paco Zarzoso.

Aquesta no és una comèdia de funcionàries com El jardí, però sí d’institucions: l’una ‒el teatre‒ està okupada per la seva directora artística; l’altra ‒l’ajuntament‒ s’alça com un parapet davant les demandes dels ciutadans indignats; als jardins de la tercera, en canvi, hi ha la possibilitat de trobar un accés a una altra banda, una mena de trapa màgica que funciona també com una eficaç contestació al realisme teatral. El virtuós contrast entre les dues interpretacions, insuperables, ens permet sintonitzar amb freqüències d’ona insospitades. De la mà d’aquestes meravelloses actrius anem on faci falta.