Jardins submergits

Al Centre de les Arts Lliures –més conegut com La Brossa– es pot veure El jardí, una obra de Lluïsa Cunillé que es va estrenar fa més d’un any a la Sala Beckett, dins el cicle dedicat a la dramaturga. Ja aleshores van fer furor, entre el públic i la crítica, la personalíssima –radical, sí– direcció d’Albert Arribas i l’insuperable treball de dues actrius en estat de gràcia.

Centra l’espai escènic, a càrrec de Sílvia Delagneau, una taula grisa del tot ocupada per una peixera amb plantes aquàtiques. El fluorescent situat just a sobre del tanc d’aigua li dona al conjunt un aire de sala d’interrogatoris i suggereix una lectura en clau de gènere negre. El microcosmos artificial de la peixera produeix els seus propis sorolls, i hi juga, tot amplificant-los, l’espai sonor dissenyat per Lucas Ariel Vallejos.

L’actriu Antònia Jaume enuncia exhaustivament, alentida i no sense ironia, els crèdits de l’espectacle, i això crea un efecte immediat d’estranyesa que podria semblar orientat a parodiar la recepció predominantment “perplexa” que ha tingut des dels seus inicis el teatre de Lluïsa Cunillé. Però l’estratègia busca sobretot emfasitzar la importància de l’escolta en aquest tipus d’interacció dialogal. Amb la mateixa dicció virtuosa, del tot magnètica, Jaume, vestida amb uniforme de jardinera, procedirà a dir les primeres acotacions, i s’alternarà amb Màrcia Cisteró, que hi posa la veu vellutada i el hieratisme solemne d’una actriu del Hollywood en blanc i negre. El sentit de “dir les acotacions”, això és, d’enunciar l’espai i el moviment previstos des de la dramatúrgia –però no acatats per la direcció escènica, que es dissocia sobiranament de les instruccions autorals– és situar l’espectador en l’òptica dels personatges. (En canvi, a Licaó, obra que encara està en cartell al mateix teatre, l’estratègia per promoure una “escolta  hipersensible” és la mirada directa i sostinguda de l’actor a cadascun dels assistents a la privilegiada cerimònia.)

Cisteró fa el paper d’una assistenta social que visita una jardinera sense feina. Impregnada o èbria del seu paper assistencial, amb l’aval de la municipalitat al darrere i una superioritat moral que ni ella mateixa s’acaba de creure, la visitant li amolla a la seva interlocutora o “beneficiària” un qüestionari burocraticopolicial. I qui sap si aquest paper un punt inquisidor no és una estratègia defensiva davant la seva pròpia crisi vital. Per la seva banda, la jardinera assumida per Antònia Jaume acaba de reaparèixer després d’una misteriosa absència de dos anys –segons sembla, els mitjans s’han fet ressò del seu “cas”–; està en procés de divorci i dorm a la que abans era la cambra de convidats de la que ben aviat deixarà de ser casa seva. Totes dues són/eren funcionàries. A la primera, la deixen de contractar els mesos d’estiu; la segona ha perdut la plaça per absentisme. Drama funcionarial? Sí i no. Més aviat, som davant d’una subtil escenificació del difícil encaix entre el sotrac íntim, incomunicable, i la tapadora social. A tot això cal sumar-hi les estranyes freqüències –entre la projecció mental i la faula– a què permet accedir aquesta peixera-jardí –no el tanc sinó l’escenari sencer–, que, en bona part gràcies a la il·luminació de Marc Salicrú, esdevé una mena de contenidor sobrenatural. Des d’aquí –i des del text, és clar– s’obren trapes màgiques cap a altres temps i espais: un jardí botànic, un camp nazi, un aeroport.

L’èmfasi de la direcció recau en els moviments de tempteig, acostament i distanciació entre les dues dones; hi ha, de fons, preocupacions materials, una ambivalència en la condició maternal, la qüestió de l’art com a salvació i una Europa amnèsica. Entre la desconfiança mútua i una incompleta revelació, els personatges recorren el camí que els condueix de la no-mirada al reconeixement profund –i, alhora, del tot provisional–. A una la corprèn una emoció sobtada, no sabem per què o procedent d’on; l’altra es replega en un moviment d’autoprotecció. I a la inversa. Assistim a la dialèctica entre invasió i evasió, i constatem la violència exercida per la banalitat dels rols que estan/estem obligades a representar. Elles es toquen a la fi i sobrevé la derrota de l’artifici –la caiguda de la màscara estètica i de la tecnològica– a favor de la veritat. La veritat?

El món que agonitza és un jardí descuidat. En contraposició amb la metàfora del caçador, Zygmunt Bauman assimila la imatge del jardiner a la d’un creador d’utopies que té cura, també, de la memòria del món. L’extreballadora municipal, que es relaxa i reconcentra quan submergeix les mans en la peixera i en pentina les plantes, busca –com tothom– una modesta salvació personal, però està atordida per la desmemòria, un mal que en el teatre de Cunillé pot adoptar l’aparença d’una boira espessa o d’esborralls sobre el mapa, i que té a veure amb les responsabilitats no assumides: “La dona deixa anar les flors que ha collit al jardí i s’adona que té les mans tacades de sang”. Tant l’ambientació com el codi interpretatiu indiquen que som a l’espai d’ocurrència de la ment, on uns personatges “en estat d’excepció” –en paraules d’Albert Arribas– es mouen com peixos abissals, amb la qualitat de la fosforescència. Són alhora transparents –la seva vulnerabilitat és manifesta– i inexpugnables en la seva alteritat, impossibles de colonitzar per la raó.