Cave canem

Un dels quissos parlants d’El Coloquio de los perros cervantí incidia, no sense ironia, en el fet que es considerés el gos com un animal entenimentat, “tanto, que nos suelen pintar por símbolo de la amistad”. També Voltaire, al seu Diccionari filosòfic, parlava d’aquest animal com del millor amic de l’home. A El gos, Lluïsa Cunillé explora la condició humana a partir de la bèstia que més se li assembla: la més amansida, soferta, explotada i amanyagada. Però els dos guardians ‒Cèrber i Ortros‒ que donen títol a les dues variacions d’aquesta obra són ben poc susceptibles de ser considerats dòcils; mitològics i monstruosos, custodien els llindars d’ultratomba i les geografies del non plus ultra.

Albert Arribas, creador escènic amb una gran capacitat ‒o una determinació insubornable‒ d’emprendre riscos artístics, aborda amb gosadia i molt d’encert un text de la Cunillé. Ja ho va fer, i de manera brillant, amb El jardí, on s’escenificava el difícil encaix entre el sotrac íntim i la tapadora social, i hi torna ara, a La Gleva Teatre, amb un espectacle dirigit al mil·límetre i dues excel·lents interpretacions. Cal dir que ben aviat podrem gaudir novament de la feliç, privilegiada conjunció entre autora i director, quan s’estreni Al contrari! a la Sala Atrium.

Un professor jubilat ‒Albert Pérez‒ i un jove sense ofici ni benefici ‒Albert Prat‒ són a casa del primer, després que un gos hagi estirat l’altre fins allà. La interpretació, precisa i esmolada, té com a punta de llança la mirada ‒invasiva, intimidadora‒ de dos homes que s’escruten llargament, mesurant-se i estudiant-se en profunditat, amb el desig de penetrar cadascun el misteri ‒la vulnerabilitat‒ de l’altre. La cadira que els separa, sobre el rectangle de moqueta-illa, no sembla tant una invitació a quedar-se com un recordatori que no és aconsellable relaxar-se. Se succeeixen maneres submises/opressores i posats oferents/vindicatius; la posició de domini no és fixa sinó que fluctua. Ni l’un és tan incommovible, ni l’altre tan acríticament (auto)complaent. El gos, present a través dels lladrucs de l’extraescena sonora, tindrà després el seu moment de glòria.

La segona part o variació du per títol “Orthós”, nom de ca mitològic a partir de l’adjectiu grec que vol dir recte o correcte; curiosament, Cunillé no agafa la forma etimològica que significa “ocàs”, tot i que el personatge assumit per Prat ‒que no és estrictament el mateix de la primera part‒ diu haver esperat amb ànsia el moment que el sol baixa per poder descansar dels cops i les fatigues. L’home interpretat per Pérez se l’escolta subjugat i rendit, desarmat, sense voler perdre’s ni un detall. La seva mirada reenvia o fa rebotar la nostra sobre l’altre actor, fent-nos seguir amb intensitat redoblada la insòlita performance i la cruesa redimida, extàtica, del relat.

Sense rastre del ressentiment de què feia gala el seu personatge inicial, Prat adopta una actitud evocadora i reconciliada, esdevenint empàtic fins i tot amb els antics i futurs maltractadors ‒una mica com el jove protagonista d’Islàndia, espectacle on també participava aquest magnífic actor‒. Fora del quadriculat reducte de la propietat, la seva composició és igualment precisa, però més estilitzada, per l’aparent espontaneïtat amb què evoluciona, lliurat a una mena de dansa i, sobretot, a un relat d’aventures en primera persona que enfilarà després cap a l’esperança. A l’extrem d’una corda ‒per lligar gossos o ostatges‒ l’actor branda un micròfon que ja no abandonarà i que el fa pujar uns quants esglaons en performativitat ‒hi ajuda, sens dubte, l’espai sonor de Lucas Ariel Vallejos‒; el fet que reculli i desi el cable a la fi de la seva estranya, hipnòtica rapsòdia sembla tematitzar la qüestió de la parla ‒de l’expressió‒ i remet a l’escenificació mateixa.

Després de parlar-ne en el col·loqui postfunció amb l’Albert Arribas, em queda clar que, més que el binomi venjança/expiació ‒que dominava, per exemple, al Soterrani de Josep Maria Benet i Jornet‒, el que mou els dos homes d’El gos és una desesperada necessitat de reconeixement, així com una soterrada pulsió artística que té a veure amb allò que ens fa humans i que el sistema depredador ens sostreu. Com ja passava a El jardí, els personatges transiten entre la desconfiança, la vulnerabilitat més manifesta i una incompleta revelació.

La direcció d’Arribas, una de les persones que millor llegeix l’univers Cunillé, connecta els dos registres del text ‒les dues variacions‒ mitjançant el joc amb el vestuari ‒a càrrec de la imprescindible Sílvia Delagneau‒ i uns pocs objectes que Prat va dipositant sobre l’espai com a souvenirs vitals, penyores, ofrenes o, senzillament, un llast que cal deixar enrere. En aquesta inquietant dialèctica de submissió i domini ‒corretja i corbata, gos i propietari, esclau i amo‒ no importa tant saber qui guanya com el reconeixement mutu i últim dels contendents, que en el tràfec s’intercanvien regals, històries, rols i indumentària. Tan humans, tots dos, i amb una vida de gossos. Com tots nosaltres, al capdavall. Perquè… qui pot assegurar que no acabarà lligat sota un porxo o abandonat a la intempèrie? Qui no s’ha vist empès a fugir alguna vegada, sense mirar enrere? Qui no ha parat mai l’orella per saber quin port li convé més, o ha intentat fer-li el pes a algú? Cave canem. Compte amb el gos, no sigui que ens hi vegem reflectits.