Dolç: ‘Yassapoulet’ de la Casamance

Melodrama sobre la immigració amb tocs de comèdia. Això és Dolç, una peça íntima i recollida, però gens ensucrada, escrita i dirigida per Roger Peña. Una jove parella, moderna i conscienciada, veu alterada la seva convivència –i la seva relació- quan un senegalès sense papers se’ls instal·la a casa. El que pregonen de cara a la galeria és el mateix que practiquen en la intimitat? Al teatre La Gleva fins el pròxim 21 d’abril.

Ivet Zamora i Neus Pàmies a “Dolç” a La Gleva

L’Abdú és una ganga. És endreçat, ordenat, net, polit, i cuina de meravella plats típics senegalesos, com el Yassa poulet, un pollastre amb arròs per a llepar-se’n els dits. A sobre, és educat, té formació i bones maneres, sap francès, wòlof i parla un català que ja voldria molta gent. I, per acabar-ho d’arrodonir, és guapo. Quin defecte té, aquesta bicoca? Doncs bàsicament que és un immigrant sense papers que s’ha colat, sense permís, a casa de l’Anna i la Cristina.

Aquesta és la trama de Dolç, la proposta que Roger Peña acaba d’estrenar i dirigir al teatre La Gleva. La peça posa un mirall davant la cara a totes aquelles persones bonistes que omplen les manifestacions a favor de la immigració i que abracen el lema “Volem acollir”, i les interpel·la sobre què passaria si les paraules transmutessin en fets i tinguessin, de sobte, un africà instal·lat al sofà del menjador. Com reaccionarien? Com el tractarien? Quins prejudicis tindrien?

Malcolm McCarthy és l’Abdú, Neus Pàmies (que es combina amb Laia Alberch) és l’Anna, i Ivet Zamora és la Cristina. Un triangle molt solvent, cadascú en el seu paper, que genera fílies i fòbies entre el públic. Una aversió per a Pàmies (el dia de l’estrena, ella assumia aquest rol), que es revela un personatge aspre i manipulador (tot i que es pot entendre la seva conducta); una devoció cap a Zamora que, petiteta com és, demostra un nervi i una fermesa que aixeca ovacions; i una autèntica dolçor –d’aquí, el títol de l’obra- cap al més vulnerable de tots, un McCarthy que desperta una tendresa infinita (feia temps que no vèiem expressions facials així de genuïnes damunt de l’escenari. Hi ha algun premi Butaca per a la comunicació no verbal?).

Els tres caràcters, ben diferenciats, possibiliten un debat –a voltes una mica pueril, tot s’ha de dir- sobre el xoc de cultures, religions, tabús i costums, sobretot quan afronten l’homosexualitat de la parella i el rebuig que li genera a l’intrús. Però també regalen moments màgics, com el vaixell de papiroflèxia que l’Abdú acarona en diferents moments (va arribar en pastera, matisem-ho) o la carta que el noi li escriu a la seva mare. Tot, ben amanit amb referències als manters, als CIE i a altres punts d’actualitat.

La proposta –a la qual escurçaríem un pèl les escenes centrals, per repetitives- suma un repàs al drama de la immigració, qüestiona el sistema de vida occidental, i s’endinsa en les esquerdes que determinades conductes poden generar en el sí d’una relació. La presència del foraster no resulta impermeable a la jove parella, sorprenentment desacomplexada, fet que s’agraeix. Com l’elecció d’un actor negre… per fer de negre (de debò cal subratllar-ho?). També aplaudim, tot i que és un tema menor, però la mar de simpàtic, el recurs d’utilitzar el so d’un djembé per fer de cortineta entre escenes.

Al novembre, la Sala Beckett va estrenar La benvinguda, una obra de característiques similars, en què una parella, també jove i també urbana, decidien acollir al seu pis una refugiada desconeguda. L’obra de Marc Guevara, però, derivava en un thriller de desenllaç desconcertant. Dolç, en canvi, és una obra costumista i, en conseqüència, més propera i versemblant, en la qual, qui més qui menys, s’hi pot sentir reflectit.