Les conseqüències de l’altruisme

29.11.2018

Compte amb qui et fiques a casa. El cicle “Terrors a la ciutat” finalitza a la Sala Beckett amb La benvinguda, l’òpera prima del dramaturg Marc Guevara, que explora la cara fosca del bonisme. Una jove parella urbana trontolla quan decideixen acollir al seu pis una refugiada desconeguda. L’obra es pot veure a la Sala Beckett fins al 2 de desembre.

Marta Bayarri i Santi Ricart protagonitzen ‘La benvinguda’, a la Sala Beckett.

El debutant Marc Guevara explica que l’expresident de l’Uruguai, José Mújica, va manifestar que es penedia d’haver acollit sis presoners de Guantánamo. Sembla que el gest altruista va tenir conseqüències no previstes, ja que la meitat dels hostes no es van saber adaptar i van tenir topades amb la justícia. Aquest fet, sumat a la manifestació que hi va haver a Barcelona el febrer de 2017 sota el lema “Volem acollir”, i salpebrat amb anècdotes que la seva dona –cooperant professional- li explicava, el van portar a escriure la seva primera obra, La benvinguda, que ha trobat aixopluc a la Sala Beckett i l’ha escollida per tancar el cicle “Terrors a la ciutat”.

Marta Bayarri i Santi Ricart són l‘Anna i en Xavi, un matrimoni carregat de bones intencions. Ella és voluntària, i d’un dels seus viatges en torna amb una adolescent, que salva d’un campament de refugiats. Però, qui és aquella nena? Se’n saben els orígens? Realment és òrfena? L’arribada d’aquest nou membre a la família sacseja la parella, turmentada pels dubtes i atemorida sobre si la decisió que van prendre –per bé que innocent- era la correcta.

Marc Guevara i Mònica Bofill amb els dos actors de ‘La benvinguda’, a la Sala Beckett.

Aquesta és la primera obra que escriu l’enginyer industrial i doctor en enginyeria ambiental Marc Guevara, un rara avis d’aquells que, de tant en tant, esquitxen la dramatúrgia catalana. Dirigida per Mònica Bofill, la peça ens endinsa en el sempre difícil equilibri de les bones accions i les seves conseqüències no calculades. Agafar una adolescent, ocultar-la sota una manta dins d’un cotxe, creuar fronteres, entrar-la d’esquitllades al teu país, amagar-la a casa per por que els veïns i les autoritats la descobreixin i, en paral·lel, intentar tramitar els seus papers d’asil dins un laberint de traves burocràtiques no és, segurament, la millor de les caramboles possibles. Perquè si s’abaixa la guàrdia, hi ha moltes possibilitats que l’operació se’n vagi en orris. I si, a sobre, la persona acollida és d’una altra cultura, a penes parla la teva llengua, i la tens permanentment tancada a la seva habitació, els números pel fracàs augmenten.

“Hem de vigilar fins on ens involucrem”, es diuen l’Anna i en Xavi. Aquesta és la dicotomia que planteja La benvinguda, una òpera prima amb aires de thriller, on el joc del gat i la rata, les sospites i els interrogants sense resposta ressonen a cada acotació.  L’adaptació de la nena no és fàcil, les dificultats de la convivència, la ingenuïtat de pensar que tot anirà bé­­­­­­­ a voltes juga males passades… No revelarem un cop d’efecte que capgira la trama i que sembra el terror a l’afable parella, però qui segueixi la sèrie britànica The bodyguard entendrà moltes coses.

Bayarri i Ricart defensen amb convicció els seus papers, inquiets pel fantasma d’un tercer personatge que mai apareix a escena, i modulen amb fermesa el peatge que els comporta el seu altruisme. La proposta, a més, reivindica els denominats ‘conflictes oblidats’. Qui recorda l’Aylan? Qui recorda la periodista hongaresa que va propinar una traveta a un pare i un fill sirià que corrien per un descampat? Qui recorda tantes cares d’horror rere un filat d’espines a la frontera d’Europa? L’actualitat periodística ha decidit mirar cap a un altre cantó, i els soferts mortals patim d’amnèsia. Marc Guevara no ho oblida, i ens fa memòria.