Isaias Fanlo

Isaias Fanlo

Acadèmic, gestor cultural i escriptor

Tenim un problema amb ‘Àngels a Amèrica’

El més problemàtic d’aquest 'Àngels a Amèrica' no són les retallades, sinó l’alarmant i sorprenent invisibilització racial que s’ha fet dels personatges afroamericans.

L’estrena d’un text de la magnitud d’Àngels a Amèrica és, sempre, tot un esdeveniment cultural. El díptic de Tony Kushner que parteix de l’aparició de la sida als Estats Units i s’eleva fins a constituir-se com a èpica sobre la societat nord-americana és, al cap i a la fi, una de les obres teatrals més importants del nostre temps. Ara, el Teatre Lliure n’acaba d’estrenar una nova versió, dirigida per David Selvas, i és un bon moment per pensar en el vincle que Àngels a Amèrica ha tingut amb l’escena catalana. Es tracta d’una relació complexa i problemàtica, ben sucosa, i molt important per entendre alguns episodis de la història recent del teatre a Catalunya.

Començo amb un aclariment necessari: escric aquestes paraules des de Chicago, als Estats Units. No sóc a Barcelona, i mal que em pesi, no podré veure la producció en cartell d’Àngels a Amèrica. Per això, quan parlo del Lliure, no entro a valorar la qualitat dels intèrprets, ni del muntatge, sinó que em centro en les estratègies de representació del text de Tony Kushner. Conec bé Àngels a Amèrica, perquè he estudiat el text, i perquè n’he vist altres produccions: la del TNC la temporada 1996-1997, la minisèrie d’HBO de l’any 2003, i la posada en escena del National Theatre de Londres, l’any 2017. Ara sí, comencem.

Primera parada: Plaça de les Arts, finals de 1996. Al Teatre Nacional de Catalunya, un dels projectes més ambiciosos del govern pujolista de Convergència, es treballa a correcuita per tenir enllestit el grandiloqüent temple neo-neoclàssic de Ricard Bofill, que ha d’esdevenir la representació física del que el TNC volia ser: un temple de l’alta cultura convergent, un espai venerable i respectable – en definitiva, la concreció monumental i espectacularitzada d’una catalanitat que no destria entre pàtria i religió. Aquesta idea conservadora del TNC, però, va començar a enfonsar-se fins i tot abans de la seva inauguració oficial. I, com acostuma a passar en aquests casos, la perversió va entrar per la porta del darrere. Concretament, pel que havia de ser l’espai dels tallers, una sala polivalent d’accés discret, en una cantonada del carrer de Ribes, a l’extrem oposat de l’opulenta entrada principal del Nacional.

Mentre a la façana principal es col·locaven les darreres pedres al temple de la cultura, per la part del darrere s’hi escolaven uns àngels ben diferents dels que ens imaginem quan pensem en la iconografia catòlica. El 12 de novembre de 1996, la Tallers, ara ja oficialment reconvertida en sala, inaugurava de manera gairebé extraoficial el TNC, i ho feia amb una producció d’El mil·lenni s’acosta, la primera part d’Àngels a Amèrica. La sala estava atapeïda de càrrecs de Convergència (i d’Unió!), que entraven per primer cop al Nacional preguntant-se per què el seu teatre obria les portes amb una obra nord-americana contemporània, i no amb un clàssic català. El que va passar, ja és història: només cal que ens imaginem les cares d’alguns assistents a la solemne inauguració en veure que aquella obra no només no era catalana, sinó que estava protagonitzada per jueus, mormons, i gais amb sida. Un escàndol majúscul, que sens dubte hauria arribat a cotes més elevades si haguessin vist, a la segona part de l’obra, l’actitud desmesurada i sexualment promiscua de l’àngel.

Malauradament, però, la segona part no es va arribar a estrenar mai. Després d’unes quantes polèmiques que no vénen al cas, Josep Maria Flotats era acomiadat com a director artístic del TNC, i amb la seva caiguda, també va caure la representació de Perestroika, la segona part d’Àngels a Amèrica, prevista per a la temporada posterior. Així doncs, fins ara, els espectadors catalans s’havien vist privats de l’èpica –i a estones megalòmana– peça de Tony Kushner. Han hagut de passar més de vint anys fins que, tot coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari de l’estrena absoluta d’Àngels a San Francisco, un altre teatre públic de Barcelona es decidís a recuperar el projecte de representar-la sencera. Ja era hora!

Segona parada: octubre de 2018. Un vol que travessa Barcelona, de la plaça de les Glòries a la muntanya màgica, a Montjuïc. De dia, un espai monumental, farcit d’edificis que ens recorden els grans esdeveniments que han marcat la història de la ciutat: l’Exposició Universal de 1929, els Jocs Olímpics de 1992. Quan ve la nit i s’acaba l’espectacle musical i lluminós de la Font Màgica i els turistes tornen cap a casa, surten els gats i cauen les caretes: la muntanya es transforma en una de les zones de cruising gai més conegudes i concorregudes de la ciutat. Sembla, en principi, un lloc pertinent per representar-hi Àngels a Amèrica: a l’obra de Tony Kushner hi ha moments importants que tenen lloc a Central Park –la gran zona de cruising de Nova York– durant la nit. Per exemple, la conversa telefònica on el mormó Joe Pitt li diu a la seva mare que li agraden els homes.

Al Lliure, els Àngels de Tony Kushner han trobat una segona oportunitat. La peça es representa, novament, en temps convulsos: si l’any 1996, la peça va suposar l’inici del final Josep Maria Flotats al TNC, la nova producció de l’any 2018 arriba a un Teatre Lliure que encara trontolla després de la dimissió de Lluís Pasqual i de la subseqüent decisió de prescindir de la Kompanyia Lliure. Podríem pensar que aquesta revàlida angelical era una bona oportunitat per fer les paus amb el deute que el teatre català tenia amb la peça de Kushner: per fi, vint-i-dos anys després, la podrem veure sencera a Barcelona!

I tanmateix, sembla que l’obra torna a arribar escapçada als escenaris. El Teatre Lliure anuncia, a la seva pàgina web, que la durada total de les dues parts d’Àngels a Amèrica és de quatre hores i vint minuts, és a dir, poc més de la meitat de la durada original. És cert que Kushner va escriure una obra desbordant, una mena de monstre teatral, a estones excessiu, a estones genial; però és que aquest contrast és important per entendre el viatge que ens proposa l’obra: assistir a Àngels a Amèrica exigeix a l’espectador un acte de resistència física i de generositat intel·lectual que complementa l’èpica kushneriana. El nostre desgast com a públic s’emmiralla, a escena, amb l’odissea personal de Prior Walter, una muntanya russa de caigudes i ressorgiments fins a la celebrada anagnòrisi final. Els que vam tenir la sort de veure la producció d’Àngels a Amèrica que va fer el National Theatre de Londres l’any passat, ho vam poder viure a la nostra pell: l’epíleg final de l’obra, el que té lloc davant la font de Bethesda, a Central Park, un dia d’hivern, es convertia en una mena de celebració col·lectiva de la supervivència, amb llums de sala il·luminant els ulls plorosos del públic assistent. No ho sé, però tinc la sensació que mutilar Àngels a Amèrica és com apuntar-se a córrer una marató i acabar agafant dreceres per tal de retallar quilòmetres i arribar abans a la meta. I que consti que sóc partidari de les adaptacions, sempre que hi hagi una intenció i una idea al darrere. Justificar els retalls tot dient que l’obra retallada resulta més “assequible”, com he llegit a alguns mitjans, em semblen massa pobres i paternalistes envers l’espectador mitjà, perfectament preparat per entendre una obra que, al cap i a la fi, ha viscut dues etapes exitoses a Broadway, que és la meca del teatre comercial. Ben feta, Àngels a Amèrica és una obra desbordant, intensa, divertidíssima (l’humor negre és constant a l’obra de Kushner) i, finalment, gratificant.

El més problemàtic d’aquests Àngels no són, però, les retallades, sinó l’alarmant i sorprenent invisibilització racial que s’ha fet dels personatges afroamericans. M’imagino que l’assumpte portarà cua, i és saludable que sigui així, perquè des de diversos sectors professionals, acadèmics i intel·lectuals estem treballant perquè ens plantegem quins són els deures del teatre català pel que fa a la representació de la diversitat. En diverses ocasions, un servidor de vostès ha formulat la necessitat de pensar quins individus, quines sensibilitats són absents de l’escena a Catalunya, i quines conseqüències ètiques, polítiques i socials impliquen aquestes absències. Penso que, amb aquests Àngels del Lliure, ens trobem davant d’un cas paradigmàtic. M’explico.

Una de les crítiques que se li ha fet a Tony Kushner és que, en una obra com Àngels a Amèrica, que pretén constituir-se com la gran al·legoria dels Estats Units en els temps de la SIDA, no va ser capaç de representar la comunitat negra, que va ser (i encara continua essent) la més castigada per l’epidèmia, també a Nord-Amèrica –fins al punt que hi ha estudis que afirmen que un de cada dos homes gais afroamericans acabarà essent seropositiu al llarg de la seva vida. La dinàmica racial d’Àngels a Amèrica és, fins i tot per a un amant de la peça, qüestionable, perquè fa que aquesta “fantasia gai sobre temes americans” –aquest és el subtítol de l’obra– acabi esdevenint, en realitat, una història parcial: la de la comunitat blanca (jueva, mormona) amb accés a posicions acomodades i de poder. Només hi ha un personatge negre més o menys important, a Àngels a Amèrica: Belize, que a més està subjecte a lectures problemàtiques, perquè la seva tasca a l’obra consisteix, bàsicament, a donar consol al seu amic Prior quan aquest cau malalt, a fer companyia a Louis quan la seva relació amb Prior es desfà, i a fer d’infermer de Roy Cohn. Un personatge, per tant, que cuida i complementa, però que no té un arc narratiu consistent.

A la producció del Lliure, el personatge de Belize és interpretat per Quim Àvila. Sí, per un actor blanc. Blanquejar l’únic personatge negre en una obra que ha estat criticada per invisibilitzar el patiment de la comunitat afroamericana davant l’epidèmia de la sida és, penso, un error colossal i injustificable. I ja no val allò de “no hi ha actors negres a Catalunya”, perquè sí que n’hi ha: em venen al cap Malcolm McCarthy o Òscar Kapoya – fins i tot es podria haver plantejat la possibilitat de fer-hi servir alguna actriu, i afegir-hi una lectura de gènere. L’any 1996, per exemple, Belize va ser interpretat per l’actor cubà Alexis Valdés… i l’àngel, per Vicenta N’Dongo: representativitat i mestissatge. I que consti que Quim Àvila és un actor excel·lent, però com el fem encarar el monòleg guanyador en què Belize critica la hipocresia nord-americana sense que aquest text perdi unes quantes capes de significat? Respecto moltíssim David Selvas com a director: La importància de ser Frank que va dirigir al Nacional la temporada passada em va semblar memorable. Però la resposta que aquesta producció fa al blanquejament del repartiment em sembla molt perillosa: posa de manifest que tenim un problema però al mateix temps renuncia a solucionar-lo. Un “ho sento, no tornarà a passar” que problematitza encara més la lectura d’una obra que, com he dit, ja ha estat en el punt de mira pel tractament simplista que fa de la diversitat racial i del seu vincle amb l’epidèmia.

En fi, sempre és una bona notícia que algú tingui el coratge de representar una obra tan monumental com Àngels a Amèrica, especialment fora del context dels Estats Units. I penso que, quan un esdeveniment teatral com l’obra de Kushner arriba a la Barcelona, els espectadors haurien de córrer a veure-la i treure’n les seves pròpies conclusions. Ha passat un quart de segle des de l’estrena absoluta, i tot i això, en el context sociopolític actual, la peça encara manté una vigència colpidora. Vivim en un món global on plana l’ombra amenaçadora del radicalisme de dretes, i l’Amèrica de Donald Trump recorda, en molts aspectes, els anys foscos de l’administració Reagan. Però una obra com Àngels a Amèrica demana que se la miri de fit a fit, que es faci sense concessions i sense por, de manera clara i fins i tot activista: ben feta, continua essent una marató de teatralitat descarnada, una de les poques obres que aborden de manera directa la sida, no només com una crisi mèdica, sinó com una crisi política i humana descomunal, que es desborda i que ho afecta tot: la política, la religió, la convivència, tots els fonaments del nostre funcionament com a societat. Fer Àngels a Amèrica implica parlar sense pors de temes com la sida, entesa com a epidèmia i també com a símptoma del col·lapse del món tal com l’entenem. Fer Àngels a Amèrica implica no fer el joc al blanquejament que sovint patim a l’escena i a la societat catalanes i fer una aposta decidida per lluitar-hi. Fer Àngels a Amèrica implica confiar que el públic de Barcelona, com ha passat a Londres, a Nova York, o a Estocolm, tingui el grau de maduresa necessari per abraçar la peça en tota la seva magnitud, complexitat i imperfecció, sense necessitat de fer-ne concessions.

Gent de teatre, no es perdin l’oportunitat d’assistir a aquest esdeveniment. Si pot ser, no tinguin por de fer-ho amb una mirada crítica, i també disposats a gaudir d’un monument al teatre i també a la vida. Queda, per a una pròxima ocasió, el repte de muntar uns Àngels sencers i no blanquejats. Acabarà passant, espero. Al cap i a la fi, com diu Prior Walter al final de l’obra, “el món només gira cap endavant”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació