(Des)filant la trena

Heus aquí un dels primers grans èxits de la temporada. A més, amb l’aliança d’una companyia tan fiable i amb tant de prestigi com és La Perla 29 amb Focus. Però el principal valor d’aquesta preciosa obra que és La trena es troba, sobretot, en les seves quatre actrius (Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina i Clara Segura) i en la direcció d’aquesta última. El públic del Teatre Goya es va posar dempeus dijous passat, dia d’estrena. I malgrat tot, hi ha algunes coses que grinyolen.

Primer de tot, voldria remarcar que allò que no funciona és principalment pel relat original. No he llegit la novel·la, però entenc que l’adaptació de Cristina Genebat i Marta Marco ha de ser molt fidel al llibre (si hi ha algú a la sala que ho pugui rebatre, que ho digui ara o calli per sempre). Així doncs, el que primer diré, uns dies després d’haver-la paït, és que l’obra en si és molt bonista, un drama trenat de tres històries que succeeixen, més o menys al mateix temps, en diferents llocs del món (Índia, Itàlia i el Canadà). Són tres dones que lluiten contra les injustícies que pateixen tant per les seves condicions socials com pel fet de ser dones.

A l’Índia ens trobem la Smita (Marta Marco) i la seva filla Lalita (Carlota Olcina), dones de la casta més baixa, els Intocables (de la casta dels dalits), obligades a recollir la merda (literal) que defeca la gent de la casta superior. El conflicte apareix en la intenció de la Smita de fugir amb la seva filla per tal de poder oferir-li una bona educació. A Palerm, la Giulia (Carlota Olcina) és una jove que treballa fent perruques al taller del seu pare i que està enamorada de les obres de Cesare Pavese. Però un accident del seu pare i la posterior descoberta de la bancarrota del taller, l’obliga a buscar una solució que permeti salvar el negoci familiar. Després viatgem fins a Mont-real, on la Sarah (Cristina Genebat) viu una vida atropellada: és una advocada d’èxit en un despatx on ella sola ha trencat el sostre de vidre, això sí sacrificant temps per estar amb els seus fills, el gran sentiment de culpabilitat de les mares. Un càncer farà que tots els seus èxits professionals trontollin.

La trama avança de manera episòdica i fragmentada, les tres històries van avançant al mateix temps, endinsant-se en el drama de cadascuna de les seves protagonistes. Tant se val que a mitja obra ja intuïm com acabarà, com s’uniran les tres històries. Aquest no és el problema. És obvi que quan Laetitia Colombani va escriure l’obra volia transmetre un missatge d’apoderament femení transversal: tant se val d’on vinguin, totes les dones tenen el poder i la voluntat per canviar la seva situació i lluitar contra les desigualtats socials i de gènere que les reprimeixen. Però hi ha aspectes de la història que no acabarien de passar el test de Bechdel. L’exemple més clar és el personatge del Kamal, que a part de donar una bonica història d’amor interracial, és qui dona la solució al conflicte que té la Giulia. Sobretot, si ve contraposada a la solució siciliana de fer-la casar amb un noi de bona família. Però som al segle XXI, de debò que a Sicília encara arreglen matrimonis per diners?

Després penso en el personatge de la Inés, la companya del despatx de la Sarah Cohen. Aquesta és dibuixada com una dona gens empàtica, preocupada per escalar posicions per sobre de seva cap. És clar que hi ha dones que actuen així, que tot obeeix a la lògica capitalista d’esclafar a qui tens davant. Però en una obra on es posa en relleu la força de les dones per poder trencar tots els sostres, no hi havia espai per poder dibuixar algun personatge més empàtic, un exemple de sororitat on veiéssim com les dones poden competir sense perdre la humanitat que els homes no acostumen a tenir?

Tampoc em convenç el missatge final de la història canadenca. És impossible que una dona pugui triomfar com a advocada, fins i tot tenir un càrrec rellevant en el mateix bufet i poder conciliar vida familiar? O ets dona-cuidadora o dona-tauró, sembla que ens vulgui dir l’autora. Però el pitjor de tot és el final de la història que succeeix a l’Índia. Tot queda en una promesa: la mare li promet a la filla que aconseguirà portar-la a l’escola perquè no hagi de viure la vida ella que ha tingut. Mentre en les altres dues històries veiem (i ens creiem) com resolen els seus conflictes, en aquesta em sembla del tot inversemblant. L’autora no ho resol, ho deixa en l’aire. Sembla que aquesta només li interessa per a poder alimentar les altres dues (tot i que el retrat de la pobresa i de la brutalitat del sistema de castes indi sembla molt fidedigne). És potser una visió massa occidentalitzada i amb un fals positivisme, no? Tot i que les dones dalits ja fa anys que clamen per un reconeixement i una dignitat (fins i tot, hi ha una dalit a les Nacions Unides, Beena Pallical) encara estan força lluny de sortir del pou de merda. 

Però tot i que el relat no pugui encaixar amb els postulats feministes transnacionals, l’obra va arribar a molta gent. I l’adaptació teatral que han fet les dues actrius (Genebat i Marco) més la direcció de la Segura és esplèndida. Poc a objectar, al contrari. Sobretot en el treball de direcció, que aquí es fa notar a l’hora de recrear les escenes més visuals amb solucions interpretatives molt eficients i utilitzant pocs elements (escales, coixins, una roda de bicicleta…).

Una direcció més artesana que de gran format (tot i que no defuig d’algunes projeccions), i suportada per un treball de moviment (Vero Cendoya) que en un parell de moments recrea el dramatisme i la intensitat que viuen els personatges i explica la narradora, una Clara Segura que surt de l’escenari per reservar-se un paper més petit. Però a la seva manera la Segura també intervé dins el relat. Primer fent alguna breu interrupció on parla de si mateixa com a narradora/ teixidora de la història (encara que al final sembla dir-nos que ella també treballa trenant perruques); després, trencant la quarta paret, quan les dones del relat l’interpel·len quan no estan d’acord amb quelcom que ha dit sobre elles. Petits detalls que enriqueixen la interpretació i ajuden a reforçar el caràcter combatiu dels personatges.

La interpretació de les tres actrius, multiplicant-se tant en papers protagonistes com secundaris, és meravellosa. Un treball interpretatiu que ben segur serà reconegut, especialment en el cas de la Marta Marco fent de mare hindú. L’espai (CUBE.BZ) encaixona les tres intèrprets per mantenir la narradora en un altre pla, però les dues parets laterals resten visibilitat en algunes de les butaques laterals de la platea. S’ha de pensar sempre en la visibilitat des de tots els racons del pati de butaques.

La trena ja s’està filant al Teatre Goya. Una obra que commou, que parla d’històries universals, amb un missatge d’apoderament de la dona blanca, apta per tots els públics i sobretot amb unes interpretacions i una direcció fantàstiques. Però el seu missatge feminista es dilueix força amb el desajust entre les tres històries i amb aquesta mirada paternalista tan occidental. Encara hi ha molta tela que teixir en aquest camp.