De maricones i maricons

Som al març, no al juny. Però com que la normativització i la reivindicació del fet LGTBI+ hauria de ser tot l’any i no només un dia concret marcat al calendari, alguns teatres barcelonins s’ho han pres al peu de la lletra i han programat tres obres consecutives sobre maricons. I sí, escric deliberadament la forma despectiva del mot perquè qui vulgui se l’apropiï per capgirar-li la càrrega pejorativa i fer-ne bandera (mètode infal·lible, al capdavall, per tancar la boca a més d’un i d’una, sobretot ara que la ultradreta està clavant queixalades arreu). Així que, a les portes de la primavera –i sense que les sales s’hagin posat d’acord, la qual cosa té més mèrit–, hem pogut gaudir amb Ocaña, reina de las Ramblas (Escenari Joan Brossa), Hacerse el muerto (Teatre Eòlia) i José y la Barcelona disidente (Teatre Lliure). Tres espectacles que busquen recuperar la memòria històrica col·lectiva d’una època, amb un fil narratiu semblant i que s’interrelacionen cosa fina.

D’Ocaña, reina de las Ramblas, de Marc Rosich, amb un fantàstic i meravellós Joan Vázquez (ha nascut per aquest paper), no en parlarem, en aquesta ressenya, perquè Núvol ja se’n va fer ressò a bastament en el seu dia. A més, és un corredor de fons que ja fa temps que pul·lula per les cartelleres catalanes (i que duri!), però ha representat el tret de sortida d’aquest prolífic mes de març, gràcies a la sàvia programació del teatre del Born, que l’ha repescat, després que quedés estroncat el 2020 pel confinament. Aquest Ocaña, obra i personatge, reuneix i resumeix a la perfecció l’essència de què estem parlant: la Barcelona gai dels anys setanta i vuitanta. Una ciutat imant per a aquelles persones que hi arribaven buscant anonimat i un espai de llibertat. La Barcelona canalla, alternativa, la que viu als marges, la dels cabarets, la del Barri Xino, la de la prostitució i la pandèmia de la SIDA. Una Barcelona –com tot el país– sota el flagell de la llei de Peligrosidad y Rehabilitación Social, aprovada el 1970, i que justificava i donava màniga ampla a la policia per atacar qualsevol ésser considerat un perill moral o social pel Règim, i encobria la presó per a qui gosés abraçar la dissidència. Una llei usada de manera sistemàtica per a la repressió d’homosexuals i transgènere. “O sea, que perseguía la maricona demasiado visible”, sona com a esgarip en una de les peces.

Les pròximes línies abordaran els altres dos muntatges d’aquesta improvisada trilogia reivindicativa del no-oblit. Un esplèndid i sentit tribut als i a les que ja no hi són però que van obrir camí per ser on som ara. Som-hi:

‘Hacerse el muerto’, d’Oriol Bertran

Oriol Bertran va néixer a Viladecans el 1992, l’any Olímpic. Aquesta anècdota no tindria més rellevància si no fos perquè la seva opera prima pivota al voltant de la cèlebre efemèride. Exalumne de l’Escola Eòlia, l’autor ha recuperat un text que havia escrit en el context de pràctiques, ha allargat els vint minuts originals de la peça fins als actuals seixanta i n’ha explorat més el context. El resultat és Hacerse el muerto, el seu Treball de Final de Grau, que s’ha representat durant només tres dies a la Mostra de Creadors Emergents 2021 del Teatre Eòlia. Un sorprenent debut en forma de monòleg interpretat per l’encara estudiant Sergio Navarro, que homenatja totes aquelles persones que van perdre la vida a causa del VIH durant la Barcelona preolímpica.

Mentre el món admirava com Greg Louganis feia piruetes impossibles a la piscina de Montjuïc, la ciutat amagava altres realitats. Aquestes són les que interessen al dramaturg, que s’endinsa a retratar el passat de la comunitat LGBTI+ a Barcelona. Es remunta a l’octubre del 1986, quan la capital catalana és designada per acollir la celebració dels Jocs Olímpics. Aquell mes, en Javier (Navarro) s’està morint degut a les complicacions del virus. Mentre la ciutat es posava guapa, ell ens explica qui és i com ha arribat fins a aquell punt. Vol compartir amb nosaltres la seva història, com els seus pares el van expulsar de casa per ser gai, com fuig de la seva Saragossa natal i arriba amb 18 anys a Barcelona. Les Rambles, als anys setanta, desprenien un altre aroma.

Bertran, que també dirigeix el muntatge (ajudat per Clara Peteiro), ens parla de l’epidèmia de la SIDA, aliena a la narrativa oficial de les institucions d’aquella època, del silenci imposat a qui patia el mal anomenat “virus rosa”. “Si a una maricona sana ya se la discrimina, imagínate a una enferma”, diu el protagonista. L’espectacle aborda les persones que s’escapen del discurs imperant, les desarrelades, les que trenquen la norma, les que incomoden perquè no volen recloure’s en l’espai privat, sinó conquerir l’espai públic. I, evidentment, ho paguen amb la repressió.

Natalia Jiménez firma l’escenografia, minimalista però efectiva, i més bruta que el pal d’un galliner. El motiu? El carbó que omple l’espai i amb el qual Navarro s’empastifa. El carbó com a símbol d’unes cendres que són el seu passat, que en Javier abandona i se’n desfà, i que alhora les converteix en una arma per a reconstruir la seva història. El carbó com a metàfora de “la sang i de la merda” que embolcalla la seva vida. Si sumem aquesta negror amb la blancor dels llençols presents s’entendrà aquesta angoixa. La paret del fons –també blanca– serveix per a projectar-hi audiovisuals que acompanyen el text, en els quals també apareix Ocaña, en imatge i en esperit. El cercle es tanca. I el públic també pot contemplar la transformació d’aquesta Barcelona acollidora i alhora segregadora.

‘José y la Barcelona disidente’, de Lalinea i Úrsula Tenorio

Si José Pérez Ocaña era real i en Javier era un personatge fictici (però versemblant fins al moll de l’os), el Teatre Lliure, de la mà de la seva companyia resident d’enguany Lalinea i d’Úrsula Tenorio, també explora una figura que va existir en aquesta Barcelona: la de José Tenorio, un transformista que va provar sort als escenaris i que va morir de la SIDA el 1993 al poble que el va veure néixer, La Línea de la Concepción (Cadis). L’autora es va capbussar en la seva pròpia família per a ressuscitar la història del seu oncle-avi, sepultada per capes de silenci, un altre dels feridors estigmes clavats a les víctimes de la pandèmia. A partir de testimonis personals, preguntant aquí i allà, i documentant-se a tort i a dret, reconstrueix la seva trajectòria. I ens descobreix, principalment a ella mateixa, que lluny de ser tràgica, la vida del seu parent va ser alliçonadora: “Va viure com va voler i jo el recordaré com un model a seguir”. Hi pot haver al món un homenatge més bonic que aquest?

José y la Barcelona disidente és un entranyable i fascinant projecte work in progress, un dels espectacles més profunds que he vist en molt de temps. Durant només cinc dies, la també directora es planta a escena com a intèrpret i mestre de cerimònies acompanyada de tres drag: Aleix García, Alejandro Avrai i Marcel Fenocchio (aka Goliarda Parda) i fantasiegen en com hauria estat la vida d’en José.

Entre les quatre, aixequen un muntatge disfressat d’assaig permanent, però que conté una solidesa i unes veritats com a punyals. A partir de les vivències reals del personatge, embasten un diàleg amb els trets més significatius de la vida i del moviment LGBTI+ de l’època, d’aquella Espanya grisa que va veure morir el Caudillo, d’una Transició incompleta i de l’estrena d’una democràcia encara en bolquers (recordem que la inefable Llei abans esmentada no va ser derogada completament fins al 23 de novembre de 1995! Un quart de segle en vigor és temps més que suficient per destrossar la vida de moltes persones).

Les tres drags arrenquen l’espectacle amb un breu número musical… de drags. Aquella actuació que tothom espera veure i escoltar perquè s’associa indefectiblement al seu ofici. Però automàticament, muten. Darrere el maquillatge, el rímel, les perruques i les sabates de talons s’hi amaguen tres homes que es posen seriosos. Baixen del pòdium (figurat) de la discoteca on fins llavors estaven enfilades, abandonen el playback i parlen. Sense deixar la caracterització, mentre es van canviant de complements i de vestits, filosofen, disserten, interpel·len i debaten de forma serena. Qui millor que ells/elles per explicar-nos què és ser transformista.

La peça ens parla de la Sara Montiel com a icona gai, de la censura, de la Bella Dorita, i del feminisme dels cuplets originaris (“són dissidència”, exclamen), malgrat el posterior tuf ranci que desprenien quan el Franquisme se’ls va apropiar. Expliquen per què el transformisme connecta amb les folklòriques, i el reivindiquen com a art escènica (hi estem totalment d’acord!). De fet, en José no s’hi va poder dedicar en exclusiva, i se sap que va fer de conserge, va treballar en una sabateria, va arreglar bicicletes i netejava El Corte Inglés. Com era la vida d’una persona anònima que compaginava les dues feines, dependent de dia i transformista de nit?

L’espectacle dura només 1 hora i mitja, però jo m’hi hauria estat tota la nit, només per veure on ens portava aquella conversa tranquil·la, terapèutica i reparadora. Perquè aquest és en José (…) que Lalinea i Tenorio han travat: una sobretaula relaxada envoltada d’amics i amigues, que reivindica les cures que es teixeixen al nostre voltant per a protegir-nos de les amenaces externes, sigui quina sigui la seva forma i matèria.

Perquè un dels moments àlgids de l’espectacle és, precisament, el seu final. El retorn de Tenorio al seu poble natal per a morir, sol, lluny de la Barcelona que havia estimat i que l’havia estimat. Per què ho fa? Els motius són diversos, i aquí no els explicarem. Tampoc se saben. Com a molt, s’intueixen. La seva història real i el motiu de la seva mort van ser amagats. La dramaturga els desempolsa perquè s’airegin i serveixin per lluitar contra l’estigma i l’exclusió del silenci. La humiliació post mortem que es dispensava llavors a les persones malaltes de SIDA, com ressona a l’espectacle. I també ressona que, malgrat la tragèdia que pot suposar, llavors també s’erigien xarxes de suport entre les persones afectades que actuaven com a autèntics salvavides. I les nostres drags ho rematen posant el dit a la nafra i llençant una pregunta al vol, que també s’ha airejat durant l’actual pandèmia: quan s’ha trigat a trobar una vacuna per a la Covid-19? Una, no; vàries, n’hi ha! I per a la SIDA? Coses de pertànyer a un grup marginal i rebutjat, afirmen.

José y la Barcelona disidente és un fantàstic colofó per aquesta trilogia no orquestrada que ens ha regalat el mes de març. Personalment, aplaudeixo que les noves autories es decideixin a abordar aquests temes. El VIH i la SIDA segueixen sent tabú, i rares són les vegades que els veiem a escena. Que gent jove pareixi aquests treballs desacomplexats és una injecció d’optimisme i d’alegria. Esperem que el Treball de Fi de Grau de Bertran tingui més recorregut i que el work in progress per testar material escènic amb públic de Tenorio desemboqui en una obra tancada que pugui també representar-se arreu. I llarga vida a l’Ocaña, per descomptat!

Sabem que és un any difícil per a nous creadors i creadores, i que els teatres necessiten recuperar antics èxits per a remuntar calaix, però no hem d’oblidar propostes com aquestes que fan eclosió per a reconstruir el record del passat, reivindicar els orígens, i lloar la gent que va poder ser, malgrat tot, qui va voler ser.

Ah, i qui vulgui aprofundir en propostes com aquestes encara té l’oportunitat de visitar l’exposició titulada Rojo Clavel, fruit d’una col·laboració entre TMB i el Teatre Lliure. Estarà a l’Espai Mercè Sala fins al pròxim 11 d’abril, i es tracta d’una intervenció artística per a diferents estacions de metro de Barcelona –la línia fictícia Rojo Clavel–.