Un Sismògraf reivindicatiu i sostenible

Crònica del tercer cap de setmana del Sismògraf, el festival que detecta el moviment.

El Sismògraf, que converteix Olot en l’epicentre de la dansa durant aquest mes d’abril, ha apostat per una edició basada en la responsabilitat social, tant en la seva gestió com en la seva programació, tractant temes d’interès actual i social. El paisatge inspirador i privilegiat de les terres de la Garrotxa és l’escenari ideal per sentir la connexió que la dansa té amb la natura.

'Sphera', una peça de la companyia Humanhood al Sismògraf 2021. © Martí Albesa
‘Sphera’, una peça de la companyia Humanhood al Sismògraf 2021. © Martí Albesa

Arribo a Olot just a l’hora de dinar. Últim cap de setmana de confinament perimetral, si tot va bé, i els carrers estan bastant buits. Travesso el Passeig de l’Escultor Miquel Blay per arribar a la Plaça de Braus, on Júlia Robert Parés i Rudi Cole, de la companyia Humanhood, presenten una peça que dialoga amb Orbis, de la qual ja va parlar Oriol Puig Taulé a la seva crònica. Sphera és una coreografia de vint minuts, on els ballarins ballen per a la Lluna però sota un càlid sol d’abril. He donat una ullada a la seva pàgina oficial per entendre més allò que fan. La companyia fusiona la física amb l’astrofísica, a més del seu coneixement del misticisme de l’Est per crear un moviment simbiòtic, fluid i únic, que es converteix en el llenguatge de les seves coreografies. Els ballarins, amb un domini expressiu increïble i amb moviments influenciats pel Tai-Chi i el Qi-gong, exploren la transformació del seu cos sota la influència de la Lluna.

'Siempre Siempre' de Nyamnyam i Carme Torrent al Sismògraf 2021. © Martí Albesa
‘Siempre Siempre’ de Nyamnyam i Carme Torrent al Sismògraf 2021. © Martí Albesa

La següent parada és al Teatre Principal, on la companyia Nyamnyam i Carme Torrent presenten Siempre Siempre. Entrem per la platea i de seguida ens fan seure en unes cadires de colors que es troben a dalt de l’escenari. Passen cinc minuts i no comença. En passen deu, i tampoc. No us enganyaré: l’espectacle ja havia començat, però qui em pensava que eren tècnics, eren realment els artistes. Comencem bé. Li dono una segona oportunitat a la peça, per entendre quin és el missatge que volen transmetre. Trec la llibreta per anotar coses, perquè de ben segur que algunes metàfores em passaran per alt. No em digueu que soc l’única que necessita posar lletres a conceptes massa abstractes en obres contemporànies. Els cinc artistes juguen amb sis teles de linòleum, les uneixen amb cinta adhesiva, les pengen en una barra, les recaragolen i descaragolen. No entenc molt bé què està passant. Potser la part més interessant és l’ús dels sons: cants d’ocells, música techno pròpia d’un club a Berlín, sorolls indesxifrables. Amb altaveus portàtils apropen i allunyen l’espectador del crim que estan a punt de cometre. Cremen el teatre! I tots nosaltres en som còmplices, perquè estem, literalment, dins seu. Volen que reflexionem sobre el teatre com a espai dissenyat per al moviment, entre altres coses, que és igual d’important que l’espectacle en si. De ben segur que cada espectador ha interpretat diferents qüestions. En el meu cas, tinc més preguntes que respostes. “Ja ha passat una hora!”, crida una de les artistes. Ja ho pots ben dir.

'Y perdí mi centro', un espectacle de la companyia LaboratoriA al Sismògraf 2021. © Martí Albesa
‘Y perdí mi centro’, un espectacle de la companyia LaboratoriA al Sismògraf 2021. © Martí Albesa

El flamenc, des de la meva humil opinió, és un dels estils de dansa més versàtils. De petita va ser l’únic estil que no vaig provar, em feia respecte, el taconeig ràpid i potent, els moviments bruscos i les mirades agressives. Ara entenc que la meva por devia venir de les hores que em passava fent ballet clàssic, gairebé el seu antònim. L’últim espectacle de Dissabte és Y perdí mi centro de la companyia LaboratoriA. Companyia que neix el 2017 amb el seu primer espectacle Una mujer fue la causa. A l’escenari cinc noies, una guitarrista, dues cantaores i dues bailaores. Amb aposta per un flamenc contemporani, reivindiquen el paper de la dona en el món artístic. Són amigues, són un grup, però a poc a poc van guanyant individualitat damunt de l’escenari. La guitarrista Isabelle Laudenbach deixa tothom fascinat amb l’agilitat dels seus dits, que fan que sembli fàcil puntejar amb una guitarra espanyola. Les dues cantaores, Ana Brenes i Cristina López, mostren una potent i càlida veu que omple fins a l’últim racó de la Sala Torín. I per últim, Aina Núnez i Marina Paje deixen captivades a totes les espectadores amb la potència dels seus moviments i la rapidesa dels seus peus.

Diumenge, dia ennuvolat i de problemes tècnics. De camí a veure dos espectacles, punxem la roda del cotxe. Si això no hagués passat, a Les Planes d’Hostoles hauríem pogut veure Aloha from Hawaii de la Cia Mar Gómez i Vero Cendoya. Dues dones vestides d’Elvis Presley que volen fer-se un lloc al món, tal com va fer el Rei del Rock, el 1973, en un concert a Honolulu.

A Sales de Llierca, a la plaça de l’església, hauríem pogut veure A la fresca de la Cia. Anna Confetti. Un espectacle basat en el moviment de tres personatges al voltant d’una cadira gegant. Jocs coreogràfics impossibles i còmics per expressar escenes quotidianes.

Encara queda un altre cap de setmana de Sismògraf, lúltim. Serà molt més tranquil, ja que només estan programats dos espectacles: , de la companyia Baró d’Evel (dues funcions al Teatre Principal), i Puede que haya maneras de acercarnos, de Lara Brown (al Mas Nyamnyam de Mieres). Les entrades per als dos espectacles ja estan exhaurides.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació