Peeping Tom: una nostàlgia melancòlica pel futur

Carme Portaceli ho va dir de manera hiperbòlica i justa en donar-los la benvinguda al Teatre Nacional de Catalunya. Els Peeping Tom són una d’aquelles companyies que han marcat un abans i un després a les arts escèniques, com van fer en el seu moment Pina Bausch, Peter Brook o Giorgio Strehler. En una roda de premsa amb més periodistes connectats en línia que no pas a la mateixa sala de premsa, Portaceli declarava el seu enyor per aquella època prepandèmica en què les pantalles encara no ens havien abocat a aquest “arxipèlag de soledat”, per dir-ho amb paraules de Byung-Chul Han. Portaceli està convençuda que els Peeping Tom són capaços de retenir l’atenció d’una platea fins a fer-nos bategar junts dins un mateix espai. “Què importen les opinions personals? A vegades és molt més decisiu compartir una experiència junts que el que un pugui pensar individualment. Els Peeping Tom ens brinden una oportunitat per viure i compartir acte teatral excepcional”, sosté Portaceli.

Triptych és una versió revisada de tres peces breus que la companyia belga Peeping Tom va crear per al Nederlands Dance Theater entre el 2013 i el 2017. Formada per The missing door, The lost room i The hidden floor, aquesta trilogia es va reprendre l’any 2020 en plena pandèmia, amb un nou equip artistic internacional format per vuit ballarins vinguts d’arreu: França, Bèlgica, Austràlia, Xipre, Itàlia, Taiwan, també d’Espanya. La companyia, resident a Barcelona des de fa cinc anys, oferirà nou funcions del 9 al 20 de novembre a la Sala Gran. Franck Chartier, codirector de la companyia, explica que han fet més de 100 representacions de Triptych arreu del món, però aquesta serà la primera vegada que fan tantes sessions seguides i serà una experiència diferent, com segurament podran comprovar els que tingui prou curiositat per assistir a la primera i darrera funció.

El belga Franck Chartier, cofundador de Peeping Tom amb l’argentina Gabriela Carrizo (que no va poder assistir a la roda de premsa perquè aquests dies és a Holanda impulsant un nou projecte titulat La visita), esbossava amb quatre pinzellades la línia argumental d’aquestes coreografies que dibuixen el viatge d’un vaixell a la deriva. The missing door ens suggereix la imatge d’un laberint dins un gran vaixell transatlàntic, on totes les portes i habitacions són tan semblants que és fàcil desorientar-se i perdre-s’hi. La segona part, The lost room, ens situa en un espai igualment inquietant, que podria ser una de les habitacions d’aquesta gran baluerna naval. Finalment, la tercera part de la trilogia, The hidden floor (que per als que ja van veure les dues primeres parts al Festival Grec 2020 seria la principal novetat) ens situaria deu anys després en el menjador d’aquesta embarcació, quan ja ha agafat una deriva i s’ha extraviat en l’immens oceà, com fan algunes naus que perden el nord i acaben navegant sense rumb fins a l’altra punta de món.

“A Triptych, els personatges, perduts en el temps i l’espai, es deixen endur pel corrent i es busquen sense descans”, diu Franck Chartier.

Triptych ens presenta, per tant, una humanitat a la deriva. Peeping Tom explora els comportaments de les persones en un moment extrem. Ens podem imaginar que és un vaixell ple d’immigrants, que fugen d’un passat per arribar a un futur millor. En aquest context de pura supervivència també s’hi planteja una història d’amor en què un home i una dona posen a prova els límits del seu amor. “M’interessava mostrar què es dona i què es rep en una relació en moments tan extrems, dins un vaixell que s’enfonsa a poc a poc mentre l’aigua amenaça d’ofegar-te”, diu Chartier.

“A Triptych, els personatges, perduts en el temps i l’espai, es deixen endur pel corrent i es busquen sense descans”, diu Chartier. “Quan van emprendre aquest viatge a la recerca d’un ideal estaven plens d’esperança, però la realitat els va portar envers un destí incert. Intenten trobar un camí entre el vagareig dels seus pensaments mentre recuperen i reviuen els seus records o bé creen noves versions, obertes a tota mena de distorsions”, diu el director dels Peeping Tom, que reconeix que una nostàlgia melancòlica pel futur travessa i relliga les tres peces.

El director belga ha explicat com treballa amb aquest nou equip artístic que arriba ara al TNC: “Creem les nostres coreografies de manera col·lectiva amb els ballarins, als quals els demanem que siguin ballarins, creadors i intèrprets. En un dia normal treballem el cos al matí per escalfar; després de dinar, mentre fem la digestió, ens dediquem a la part més teatral. I aquí surten idees, coses noves que l’endemà mirem d’integrar en l’assaig més corporal”, explica Chartier. “El muntatge d’una coreografia és com un puzle, en el qual teatralitat i moviment es retro alimenten a traves de l’emoció. La música, que corre a càrrec meu, també hi juga un paper important”.

Panos Malactos (Xipre, 1994), un dels ballarins que s’ha incorporat a l’equip artístic en aquesta nova etapa dels Peeping Tom, explica que quan va veure Triptych l’any 2019 no es veia capaç de fer una coreografia d’aquesta dificultat. Es va presentar al càsting del 2020 i el van agafar. Segons Malactos, aquesta producció presenta un repte afegit, ja que els ballarins encarnem un personatge sobre a l’escenari i alhora fem de tècnics entre bastidors, un fet que suposa una exigència addicional. “Has d’estar molt concentrat en un viatge en què el real es barreja amb el surreal. Si les coreografies de Peeping Tom demanen una intensitat física, també són absorbents mentalment. El repte és mantenir-se concentrat en el viatge”, diu Malactos. Per Alejandro Moya (Madrid, 1993), que també s’ha integrat a la companyia en aquesta nova producció de Triptych, “el repte és integrar el moviment dins la teatralitat. Com mantens el teu personatge i alhora treus el teu virtuosisme físic”.

El nostre crític Oriol Puig Taulé, que va veure les dues primeres peces d’aquesta trilogia al Festival Grec 2020, ens deia que “Gabriela Carrizo i Frank Chartier saben crear mons hiperrealistes però inquietants, familiars i terrorífics al mateix temps, on una atmosfera vintage sol amagar monstres a l’armari”. Podeu recuperar la seva crítica aquí.