El virtuosisme de la contorsió

Dilluns? Tots al Grec. Fos per manifestar-se o per veure els Peeping Tom, una bona mostra de la professió teatral es va reunir a Montjuïc aquest dilluns al vespre. Després de tres dies inenarrables, de vodevil dolent i mal interpretat pels nostres polítics, part de la professió va dir prou. Com aquell acudit de l’intermitent (“Funciona? Ara sí, ara no, ara sí, ara no…”) aquests dies han sigut, si més no, emocionants. Però d’això ja en parlarem un altre dia. Avui toca parlar de dansa-teatre. Sí, dels Peeping Tom, amigues.

Un cop pujades les escales del Grec, feta la cervesa i el pipí de rigor i ja asseguts a la grada, vaig haver de pensar: “Què tocava, avui?”. Amb el serial dels darrers dies, quasi que el menys important de tot plegat era l’espectacle. Però no. Gairebé com un acte de fe, el diumenge a la tarda estava segur que el dilluns podria anar al Grec. De fet, em vaig negar a veure la retransmissió de l’espectacle per Betevé (el fet que anessin amb retard va ser de gran ajuda). Després que l’ICUB i en Casadesús hagin lluitat tant per fer possible el festival, sabia que no ens fallarien. A qui? Al públic? Als crítics? A la professió? A tots plegats? Una mica “sí a tot”. Quan Ada Colau va ocupar el seu seient, es van sentir uns tímids aplaudiments. Ella devia somriure, és clar, sota la mascareta amb l’arc de Sant Martí.

Els Peeping Tom ens van oferir un díptic, un programa doble format per les peces La porta absent i La cambra perduda. Es tracta de dues parts d’una trilogia que van estrenar amb la Nederlands Dans Theater el 2013 i el 2015, que es completaven amb una tercera peça que no ha viatjat a Barcelona. La dansa-teatre (o el teatre-dansa, depèn de com es miri) dels Peeping Tom és ideal per a aquella gent que diu “Ui, jo la dansa no l’entenc”. Són figuratius, parlen de temes sempre recognoscibles (l’amor i la mort) i són una colla de ballarins virtuosos. Gabriela Carrizo i Frank Chartier saben crear mons hiperrealistes però inquietants, familiars i terrorífics al mateix temps, on una atmosfera vintage sol amagar monstres a l’armari. L’estranyesa i el toc màgic dels seus muntatges recorda, aclaparadorament, als mons d’un famós cineasta ianqui de cabells blancs. En aquest cas, l’espectacle no compta amb l’escenografia d’Amber Vandenhoeck, una sospitosa habitual de la companyia, i signa l’espai Justine Bougerol i la mateixa Carrizo, amb senzillesa i gran eficàcia.

L’hotel, espai ideal perquè la passió i l’horror es donin la mà, és el marc on succeeix tot. Dels moviments espasmòdics i els solos virtuosos passem a subtils tocs d’humor que donen un respir a la tensió de l’ambient. El més bonic de tot plegat són els efectes especials: el drap que neteja sol, el mirall màgic, el llit antropòfag. Dona’m un bon truc analògic i em faràs feliç. Els ditets que sobresurten per la porta, l’armari que es multiplica, el cap sense cos. La tècnica i el virtuosisme agraden, ja ho sabem, però al cap d’una estona embafen. Com tota bona drag queen sap, un espagat fet a temps, per no dir un bon death drop, deixa la parròquia extasiada. Però abusar-ne converteix el número en un repetitiu “Mira, mama, sense mans!”. Un dels moments més bonics de l’espectacle, per a servidor de vostès, va ser l’interludi entre la primera i la segona peça. Convertir un canvi escenogràfic en una escena teatral té quelcom d’homenatge als tècnics i als tramoies que m’emociona: veure com enrotllen el linòleum i se l’enduen formarà part, per sempre més, del meu record de l’espectacle.

Un any més, un Grec més, un Peeping Tom més que hem vist tots aquells que hem pogut assistir a una de les dues funcions. La dislocació, la dissociació i el contorsionisme agraden molt al públic barceloní. Quasi tant com els fados. Però que no ens vinguin a donar lliçons, aquests belgues de la dansa-teatre. A casa, de dislocar-nos, dissociar-nos i contorçar-nos també en sabem molt. Només cal veure què ha passat aquests darrers dies al món de la cultura catalana.

Podeu consultar tota la programació del Grec en aquest enllaç.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.