El que havia de ser una roda de premsa a l’ús, amb l’objectiu de presentar la programació de gener a juliol de l’Antic Teatre, es va convertir en tota una altra cosa. Semolina Tomic és una de les dinamitzadores culturals més rellevants de casa nostra, i aquest dimecres no podia amagar un gran somriure mentre rebia artistes i periodistes a la fantàstica terrassa de l’Antic. Quan vam veure que feien acte de presència l’alcaldessa Ada Colau, el Tinent d’Alcaldia de Cultura Jordi Martí i el Delegat de Drets Culturals Daniel Granados, ja vam imaginar que hi hauria algun anunci important. L’Antic Teatre celebrarà el seu vintè aniversari durant aquest 2023, i l’Ajuntament de Barcelona ha anunciat que el seu futur està garantit. I a casa no podem fer altra cosa que alegrar-nos-en.

Celebrar vint anys d’existència és, ja d’entrada, una bona notícia. Que ho faci una iniciativa cultural a la capital catalana, una gran alegria. I si, a més, aquesta està inserida al rovell de l’ou de Barcelona, al cor de Ciutat Vella i al costat del Palau de la Música, asfixiada per la gentrificació i els negocis per a turistes, podem parlar quasi d’un miracle. L’autogestió també és un model d’èxit, si ve de la cultura de base i s’exerceix amb compromís i valentia. Semolina Tomic ha batallat durant una vintena d’anys perquè l’Antic Teatre sigui una realitat, i si avui podem allunyar, per fi, els fantasmes del seu tancament és gràcies a la seva lluita incansable. La majoria de grans noms d’allò que anomenem “arts vives”, creadors i companyies que van pel món exportant la nostra escena contemporània, han sortit o han passat per l’Antic. La Semo té el poder de convertir tot allò que fa en una festa, i la foto de família a la terrassa ja va ser un bon auguri que ens esperaven bones notícies.

Un cop dins la sala, l’ambient era quelcom a mig camí entre una trobada d’amics i una assemblea. Semolina Tomic es va emocionar, barrejant català i castellà en un discurs deliciosament caòtic i agraint al seu equip i a tots els artistes que han passat per la casa, sense fer personalismes ni donar noms propis. La llibertat de creació, el compromís amb el barri i el pensament crític han convertit l’Antic Teatre en un equipament imprescindible, i hauria de ser un exemple i un model per a altres equipaments de Barcelona i Catalunya. Elisabeth Ruiz, productora i “altra meitat” de la casa, va confessar que poca cosa podia afegir després de les paraules de la Semo, i va excusar la presència de la consellera de Cultura, la presidenta d’Adetca i el director del Grec, que havien anunciat la seva presència però al final no van poder assistir a l’acte. Finalment, Ada Colau va agafar el micròfon, i va anunciar el que molts ja esperàvem: l’Ajuntament de Barcelona garanteix el futur de l’Antic Teatre, està en converses amb la propietat del local i arribarà, si cal, a l’expropiació de l’edifici. És a dir, l’Antic Teatre es convertirà en un equipament públic o Casa de Cultura, tal com ha passat amb El Molino o la Sala Paral·lel 62. L’alcaldessa va deixar clar que aquestes adquisicions no pretenen homogeneïtzar, sinó mantenir el caràcter únic i excepcional de cada equipament. “Aquesta ciutat no seria el mateix sense contracultura ni sense l’Antic”, va afegir Daniel Granados, quan la Semo el va exhortar a dir alguna cosa. Ens trobem en període preelectoral, no ho oblidem, com tampoc va fer-ho una de les “iaies” de l’Antic Teatre, el projecte comunitari que ha complert deu anys de vida i que és una de les perles de la sala i del barri.

La roda de premsa tenia l’objectiu de presentar la programació de gener a juliol de l’Antic Teatre, i això va tenir lloc durant la segona part de l’acte. Les arts vives, la performance, la dansa, el teatre i tot allò entremig protagonitzaran uns mesos on veurem estrenes com l’espectacle Fent cua, de Jou Serra i Urša Sekirnik, Espectáculo espectacular d’Alba Rihe o Nosaltres no farem pirouettes d’Anna Serrano, així com propostes internacionals com I’m alive del croata Žak Valenta o Mujer en cinta de córrer sobre fondo negro, de l’andalusa Alessandra García (Premi Max 2022 al Millor Espectacle Revelació). A l’Antic Teatre també es veuran reposicions com ara Concrete Matter de Los detectives, o Perpetua Felicidá d’Iniciativa Sexual Femenina, i espectacles coproduïts per l’Antic i que es van estrenar al darrer festival TNT, com ara Noche Cañón de la Societat Doctor Alonso o Pupilas pintaban mis sábanas de Lalínea. A l’abril podrem tornar a veure Les vedettes, una exploració escènica a càrrec del projecte comunitari de l’Antic Teatre. De fet, està a punt de sortir al mercat Deixar de prendre 4 pastilles (Neret Edicions), un llibre-memòria que celebra el desè aniversari del projecte comunitari de l’Antic Teatre, amb textos escrits per les seves protagonistes i Marta Galán, i apunts crítics de les nuvolaires Ana Prieto Nadal i Adriana Nicolau, entre altres veus.

Al final, elles. Les veïnes de l’Antic Teatre. L’Aurora, la Mari Cruz o la Maria, testimonis vius que el teatre és beneficiós per a la salut. “Aquí he tornat a la vida”. “Abans prenia quatre pastilles… ara en prenc només dues”. Només pel seu projecte comunitari, l’Antic ja té tot el sentit del món. Si a més li sumem una programació arriscada i compromesa, plenament contemporània i amb sentit crític, el còctel ja és imbatible. Feliç vintè aniversari, Antic Teatre. Ara a celebrar-ne vint més!

• 

  Crítica

  Bob Fosse i les vedets de l’Antic

  Ana Prieto Nadal

• 

  Opinió

  Oriol Puig Taulé

  L’Antic Teatre no es toca

• 

  Properament

  Quan el risc és la norma

  Oriol Puig Taulé