Cultura del trasbals distòpic

La mateixa setmana en què s’han batut els rècords de temperatura global, de la temperatura en superfície dels oceans i de desfeta de glaç (mirin amunt!) a la capital del Moianès es va celebrar la vuitena edició del Festival Ex Abrupto. I no ho relaciono perquè sí, no. Aquests dos pols –cultura i emergència climàtica– també tenen molt a veure, com s’està vivint aquests dies. El negacionisme climàtic i el negacionisme cultural van de bracet, i a parer meu afillats, com ho són el racisme, el masclisme i la LGTBIQ+fòbia del feixisme i de la versió contemporània més descarnada del capitalisme ultra. Això va ser el que l’arrencada de l’Exabrupto va assenyalar.

El festival es va inaugurar la nit de divendres, en silenci i a tall de pròleg, amb la projecció sobre el monument a Sant Sebastià de la versió “corregida” de la denúncia del sector cultural contra la censura que el públic moianès va aplaudir. El va seguir l’estrena d’una píndola: l’adaptació del Dies Irae a càrrec del Cor i Orquestra de Cambra del Moianès, amb la intervenció audiovisual de Sito Ruiz i Marco Domenichetti i l’escènica a càrrec d’Antídrom. Arrancava, doncs, la DISTOPIA d’Exabrupto, concepte de l’edició entorn del qual el passat dissabte 8 de juliol es van aplegar una seixantena de creacions: una dotzena d’instal·lacions artístiques, una dotzena de concerts, performances i un mercat d’autoedició, amb la voluntat de descentralitzar i acostar l’art a la diversitat de públics que van omplir el carrer i els aforaments.

I perquè no hi ha altra manera de combatre aquesta onada de negra maror que existint, cal pensar i repensar, connectar i reconnectar, programar i reprogramar, establint eixos i coordenades noves i alliberadores. Així el col·lectiu Exabrupto ha sabut relligar el caràcter experimental del festival amb la tradició i la memòria locals: convertint les cases de les veïnes del carrer Sant Sebastià, antic eix medieval, en aparador i galeria; o amb el treball plàstic fet per la canalla de sisè de les dues escoles moianeses; o amb l’adaptació de les cartel·les i textos comissarials de les peces en textos accessibles i entenedors redactats per la comunitat de la Fundació d’Atenció als Discapacitats, Els Avets; o, posant a disposició l’Arxiu Històric de Moià perquè artistes com Alícia Arévalo i Elisa Soto generin la seva proposta o perquè els Pessebristes de Moià treballin junt amb Irma Marco intervenint els pessebres amb l’adaptació de la seva obra #interflags. Un circuit de (re)connexions que ha esdevingut un dels encerts del festival.

Perquè passejar-se per Moià aquest dissabte ha estat una descoberta pel públic local i el forà: noves mirades, nous sons i colors nous sobre la memòria, sobre les cases i els carrers, sobre l’esplèndid parc municipal i sobre el futurible i necessari nou espai cultural Les Faixes II d’aquesta jove comarca curulla d’història. Un festival de programa diferenciador i necessari perquè gosa experimentar trasbalsant llenguatges: el musical, l’audiovisual, el plàstic. I també aportant una dosi performativa, encetada amb una Maria Sevilla i la seva Ni cap visibilitat és vista: un broll performatiu oral amb Llull, Anna Dodas, Foix, Dolors Miquel amb flors de Mercè Rodoreda. Fragments teixits l’un sobre l’altre, l’un sota l’altre, l’un dins l’altre, un exercici textual esplèndid esquitxat d’imatges. O una Safo.exe, fruit del’activisme transfeminista de Judit K per a la sobretaula: una destil·lació musical dels versos sobrevivents de Safo, que no podia arribar en millor moment i com una glopada d’aigua fresca per a salvar-nos de la xafogor climàtica.

Més tard, a quatre portes, el carrer s’havia reomplert davant de Cal Calderó. Amb la consellera Natàlia Garriga entre el públic, l’alcalde de Moià Dionís Guiteras o la Roser Oduber del CACIS , tots a l’espera de l’inici de la performance d’Alícia Arévalo, Les Faules de Leporida: un relat performatiu que redibuixa la figura popular moianesa del “pollo-matapuces”, il·lustrat amb imatges de l’Arxiu Històric de Moià tractades amb intel·ligència artificial i el ball in situ de la Colla de Bastoners. Mentrestant, el trasbals del so percudia a diferents racons del festival de la mà d’Àlex Rigol i Clara Nubiola, Marc O’Callaghan, Xavi Lloses o el col·lectiu Megazord i les instal·lacions i peces artístiques disseminades per Moià rebien la mirada de públics encuriosits. El tram final d’aquesta vuitena edició es va encetar amb la nuesa de Coàgul; després la fosca, carregada de propostes sonores, visuals i musicals, va anar envaint el Parc Municipal. Arribava la nit distòpica d’Exabrupto a reblar el trasbals.