Cru també vol dir poc cuit

Avui toca Familie, una producció de la reputada companyia belga NTGent amb direcció de Milo Rau. Abans d’anar a la funció al Temporada Alta, faig els deures: reviso si Milo Rau ha estat abans al festival (sí, amb Mitleid, història de la metralleta, que vaig traduir jo mateixa en una vida anterior; recordo que tenia força); fullejo el dossier de premsa; investigo la biografia de Milo Rau i la trobo absolutament espectacular per la quantitat i qualitat de les coses que fa (i també per tot de detallets, com ara, que va ser alumne de Bourdieu i de Todorov); busco informació sobre el cas real que serveix de premissa a l’espectacle Familie, el cas de la família Demeester que un bon dia (o més aviat: un mal dia) es van penjar tots al porxo sense motiu aparent (arreu diu que no tenien problemes econòmics ni malalties: diria que és evident que devien estar tots amb una depressió de mamut). Eren un pare i una mare de 55 anys, un fill de 30 i una filla de 28. Van deixar una nota enigmàtica: «Ens hem equivocat massa. Perdó.» (en francès hi posen déconner que diria que és més de carrer: «L’hem cagat massa»), i després només unes explicacions sobre qui s’havia de fer càrrec del gos. La cosa no s’acaba aquí: es veu que, a més a més, els quatre actors de Familie són família a la vida real, en concret, són els Peeters (una mare i un pare amb les seves dues filles postadolescents, més dos gossets, que no sé si són dels Peeters o dels personatges que interpreten). Alguns paràgrafs del dossier parlen d’una inquietant barreja de realitat i ficció. El suïcidi sempre m’ha interessat. Resumit, després de fer els deures estic engrescadíssima. Familie promet ser l’hòstia. ¿Què pot anar malament?

A Girona per primer cop tinc una sensació hivernal, l’aire sembla més cru, més límpid, com si hi pogués veure més lluny. Entro al Teatre Municipal. La sala plena com un ou (com sempre a Temporada Alta: quin gust). A l’escenari una escenografia d’aquelles que emana oloreta de producció amb diners (quina enveja). És una casa sencera amb el mobiliari necessari: lavabo, habitació de les filles, cuina-menjador. Les cases seccionades dels llibres del Teo sempre m’havien meravellat; aquesta mateixa tarda la meva filla m’ensenyava una il·lustració d’un creuer tallat en secció amb tots els detalls i les cambres i recambrons. L’èxit de l’escenografia, doncs, està assegurat. Continuen els bons auguris.

Però només arrencar, la cosa es torça. Primer els sobretítols, que no acaben d’estar del tot fins; alguna falta evitable, alguna traducció que no encaixa bé (as children: «com a infants»: hauria de ser «com a filles»; «quan estarà el menjar llest?»: podria ser, per exemple, «quan estarà el sopar?»; però sobretot la sensació que el traductor no ha vist l’espectacle. L’endemà ho confirmaré: la traductora no tenia cap vídeo i la companyia només ha enviat el text en anglès (i no en neerlandès, que és l’idioma de l’espectacle), tampoc ha volgut fer un assaig per provar sobretitulació. No enviar un vídeo ni el text complet en l’idioma original ni voler fer assaig és menysprear la traducció, els sobretítols i, en definitiva, el públic. Sé per experiència que moltes companyies no valoren prou aquesta feina: no són conscients que el públic està a la mercè dels sobretítols i que, per tant, cal dedicar-los temps.

Bé, no et posis perepunyetes, em dic. Però els senyals continuen. Una de les filles, la que d’alguna manera porta la veu cantant, ens presenta la família real (els Peeters) i la família de ficció (els que es van penjar). Quan presenta la germana petita, ens diu que té 18 anys, però per les accions del personatge sembla que en tingui 12: estudia una llista de paraules basiquíssimes en anglès, diu que li agradaria fer un petó a algú abans de morir. 

L’espectacle és la representació de l’últim sopar i de l’absurd de tot el que pots fer i dir quan saps que al cap d’unes hores et mataràs: posar-se perfum, estudiar anglès (per a què?), sopar bé, converses (totes són anorreadorament instranscendents).

A Familie, no hi ajuda l’abús de la distant pantalla de vídeo on es projecten imatges i primers plans d’una càmera en directe, ni tampoc la literalitat del final: que innecessari veure com es pengen.

Sigui com sigui, doncs, se suposa que el fet que una família real estigui representant aquest espectacle hauria d’aportar alguna cosa. Imagino el que seria capaç de fer Àlex Rigola amb aquest material i em marejo (Rigola, que s’ha convertit en el mestre de transitar entre la realitat i la ficció). El cas és que a Familie tinc la sensació que la família real no aporta res, que no calia. Tampoc em semblen uns actors formidables. El resultat és que tenim la història real dels Demeester, amb tot de detalls que podem trobar llegint un parell de notícies de diari: que semblaven una família normal, que van sopar marisc aquella nit, que van deixar totes les coses de casa encapsades, que es van ben mudar per penjar-se. I al costat, tenim la història dels Peeters, la família d’actors que ens expliquen coses que no sabem si són veritat o ficció. Per exemple, l’espectacle arrenca amb una llista de coses petites i quotidianes que els agraden —«El llum intermitent del raspall de dents mentre es carrega»—; ¿són coses que els agraden a ells o als personatges que interpreten? Per exemple, quan el pare ens explica que les nenes van a un internat perquè elles els ho van demanar, cosa que el pare interpreta com un càstig per haver-les desatès durant la infantesa; això no poden ser els Demeester, perquè els fills tenien 28 i 30 anys; ¿són els Peeters o els personatges interpretats pels Peeters?. Podríem pensar que tant és, però no: perquè al final tens la sensació que no t’estan explicant ni una història (la dels Demeester) ni l’altra (la dels Peeters) ni l’altra (la dels personatges que interpreten els Peeters), i tot plegat queda com buit: d’emoció, de realitat, de versemblança. Una història brutal es queda en una premissa mal aprofitada, en una anècdota. Fa l’efecte que Milo Rau va quedar fascinat per la premissa, però després no ha sigut capaç de formular una hipòtesi plausible ni posar cap accent enlloc ni elaborar el rerefons psicològic, de manera que l’únic que ha fet ha sigut escenificar les notícies dels diaris. A mi em sembla molt revelador el detall que ho deixessin en ordre abans de suïcidar-se, perquè mostra que es consideraven una molèstia per als altres («Deixem-ho tot organitzat perquè la nostra mort no els sigui una nova molèstia»), i són idees com aquesta les que t’empenyen cap a la forca.

Inevitablement he pensat en una pel·lícula de Haneke del 1989, El séptimo continente que partia d’una idea semblant (i també d’un cas real: sembla que cap al nord les famílies estan una mica més trastocades que per aquí). És una pel·lícula que recordo sense diàlegs. Va d’una família que destrueixen tot el que tenen (sofà, tele, roba, fotos, tot) i després es maten. Tampoc no és una pel·lícula brillant, però crec que hi batega amb més força això que Rau, pel meu gust, ha buscat i no ha sabut trobar: el descoratjament apàtic, la normalitat descarnada, que empeny una família a suïcidar-se. A Familie, no hi ajuda l’abús de la distant pantalla de vídeo on es projecten imatges i primers plans d’una càmera en directe, ni tampoc la literalitat del final: que innecessari veure com es pengen (i que fals: un penjament plàcid, quan sabem que les convulsions d’un penjat no ho són gens, de plàcides). Tot plegat persegueix una cruesa que em sona impostada, falsa, i una manera de relacionar-se amb el suïcidi des del desconeixement, des de la pura ficció. Rau en alemany significa aspre o cru, però cru també vol dir que no està prou cuit, prou fet, prou elaborat.

Surto de la sala decebuda. Al vestíbul em rep una barra gratis de cava i xerrameca. Comparteixo la meva decepció gairebé rabiosa amb un noi de comunicació; la Bea diu que a ella sí que l’ha trasbalsat. Em trobo amb la Gemma Santaló, potent contista gironina, radiant. No em puc quedar a fer una copa de cava: he deixat els nens sols i no voldria que se sentin abandonats, desatesos, no sigui que em demanin d’anar a un internat i acabem tots abatuts, sols, ensorrats, morts. A la sortida em regalen un fuet de La Selva, que patrocina la funció. Al final, en trauré alguna cosa bona d’haver baixat avui a Girona.

Ja al carrer, veig el Fonalleras i no puc resistir la temptació de preguntar-li què li ha semblat (la decepció pesa i ve amb mi: només sento la urgència de descarregar-la). Em diu que li ha agradat prou. Li prego que m’expliqui per què: necessito entendre-ho. Li ha colpit la monstruosa normalitat amb què Rau retrata el darrer sopar i els preparatius, com comunica l’absurd d’aquelles morts, l’horror que conté la decisió de matar-se amb la teva família, i aquest aire com (volgudament?) indiferent que té tot plegat. Torno cap a casa rumiant-hi. Crec que hi ha alguna mena de cosa nòrdica, de sordidesa nòrdica, gelada, que no va amb mi; no dec tenir els receptors per copsar-la amb justícia. I ja hi som amb el meu esport preferit: la culpa; si no m’ha agradat, ves, segur que és per culpa meva. La culpa també pesa i et fa pensar que l’has cagat massa. No tiris per aquí, Carlota, no tiris per aquí.

A casa els nens em reben amb abraçades.