La malèfica Course-Navette

Luc Léger va ser el satànic inventor de la Course-Navette, aquella diabòlica prova que avalua la potència aeròbica làctica d’un subjecte. Ja em direu qui coi vol saber quina és “la potència aeròbica làctica” d’algú –d’acord, sí, la nostra capacitat pulmonar i, en conseqüència, de resistència–, però segurament una gran majoria coincidirà en que és una autèntica tortura. A no ser que se sigui dels que aguanten fins al final –diuen que ningú ho ha aconseguit–. Però si quedes eliminat a mesura que la freqüència dels xiulets s’escurça, la humiliació i la sensació de fracàs està servida. I a ulls de la resta (i a un mateix) quedes com a un fluix i un dèbil que no ha assolit el repte plantejat.

No sabem si la companyia Mea Culpa considera que la prova és simpàtica (sospitem que no), però l’agafa com a excel·lent metàfora per analitzar la salut mental del jovent a CR#SH (Tothom pot caure), que s’està fent aquests dies a la Sala Villarroel dins la seva programació Off, fins al 30 d’abril. El director i dramaturg Miquel Mas Fiol (director resident al Teatre Tantarantana i autor, entre d’altres, de Càndid o l’optimisme o Primavera de Bèsties –que es va veure a la sala del carrer de les Flors el passat mes d’octubre–) s’emmiralla en el test per a traçar tres perfils de persones molt diferents i desgranar minuciosament les seves aspiracions i il·lusions, totes frustrades per culpa de la pressió social i familiar, els complexos, l’ansietat, l’autoestima, les pors o el físic.

A la proposta, a mig camí entre la ficció i l’auto-testimoniatge, seguim la història de la Carla (Carla Vilaró), una noia que sempre treu deus a canvi de poder entrenar-se per ser una tenista professional, amb horaris tan col·lapsats d’extraescolars que no li permeten ni anar a la festa d’aniversari d’una amiga. Tenim l’Alba (Alba Flor), una noia amb un físic desproporcionat que li genera inseguretat i que pateix assetjament. I, finalment, en Gerard (Gerard Franch), un noi homosexual acadèmicament excel·lent, que per culpa de la seva orientació no encaixa a l’aula i es veu immers en un trist episodi d’abús sexual. Dues actrius i un actor que s’acosten a la trentena, però que encarnen el seu alter ego fictici de disset anys. Interessantíssim flashback, el que proposa el text, ja que podem veure a escena la seva etapa adolescent i la visió de com la recorden ja com a persones adultes. I podrem observar què ha estat irreversible, què han pogut corregir, de què es penedeixen, però, sobretot, quin llast arrosseguen. En definitiva, com han entomat els revessos de la vida, alguns dels quals van néixer llavors.

CR#SH (Tothom pot caure) té moltes virtuts. Una d’elles és que estem davant d’una obra còmica, amb un trio que excel·leix i amb una vis bufonesca espaterrant, amb moments en què perds el seny de tant riure (el gag del Telèfon de la Felicitat, per exemple, és sublim, o la imitació de Celia Cruz per part de Franch, a qui vàrem descobrir, per cert, al passat Festival Z, amb la impactant Berenguera, juntament amb Maria Jover). Però que ningú s’equivoqui, que això té un efecte bumerang. L’humor camufla una seriositat feridora, i enxampa el públic avergonyit quan s’adona que està rient en una escena que no tocaria. L’autor és molt hàbil, en això: no permet que ens acomodem en una dramatúrgia serena, sinó que vol que la nostra zona de confort salti pels aires al ritme dels vaivens de les escenes, que ens faci trontollar passant de la comèdia més enfollida al drama més punyent. En aquest sentit, la tria de l’elenc no podria ser millor, i la seva direcció és acurada i encertadíssima.

Una altra virtut: la lingüística. Mas Fiol és mallorquí, com Flor, una de les actrius. El director li ha mantingut la seva variant dialectal, la qual cosa enriqueix moltíssim l’obra. Celebrem que no li hagi fet adoptar el català central, que és el que utilitzen els altres dos personatges. Una meravellosa barreja que no abunda massa –per no dir gens– a casa nostra. Si bé és cert, en to jocós, que els barcelonins fan una acotació al públic, només començar, per si no “entenen” alguna paraula de la illenca. Cal puntualitzar que l’obra, que es va estrenar a la Mostra d’Igualada del 2022 i al Festival RBLS, està de gira per Catalunya, fent parada a centres de secundària d’aquí, amb alumnes que potser no estan avesats a l’article salat.

Explica la companyia que per a crear l’obra van fer contestar un qüestionari a cent estudiants de 4t d’ESO de l’Institut Bellvitge sota la pregunta de “Què és el pitjor de ser adolescent”. Fruit de les respostes, completades amb l’ajuda i l’assessorament de psicòlogues especialistes en salut mental, han tingut el material de base per aixecar aquesta producció llargament perseguida i altament recomanable. S’entesten a dir que tracta sobre la “salut mental dels adolescents” i discrepo. Els problemes i les situacions que plantegen també es viuen a l’edat adulta, només que ara, els que estem una mica més grandets, segurament tenim les eines i l’experiència per a gestionar-los millor. Per això aquesta peça és idònia per a joves de totes les edats.

El dia de la re(estrena) a la Sala Villarroel els aplaudiments es van perllongar força més estona de la que sol ser habitual. Signe inequívoc que la proposta va arribar al públic. Perquè al capdavall parla de sentiments universals tan complexos com les relacions humanes, en totes les seves accepcions. I, per descomptat, de les cures i l’autoestima. I de l’educació que s’ha rebut (o no) per a manejar-les com cal. Quan es publiqui aquesta ressenya només quedaran quatre funcions, així que no es despistin. L’obra, de tot just setanta minuts, passa com un sospir, i finalitza amb una autèntica declaració d’intencions, estampada a la pantalla que tanca l’escenari: Cuidem-nos!