Turandot no existeix

Giacomo Puccini, que tenia un nas extraordinari per trobar històries​ que arrosseguessin el públic al teatre, va deixar-nos com a òpera pòstuma una inesperada faula exòtica i cruel sobre una despietada princesa de gel que feia tallar el cap als seus pretendents si no resolien tres enigmes impossibles. Com va anar a parar l’autor de La Bohèm​e, amb el seu cru (i realista​) ​retrat de les penalitats d’una colla d’artistes parisencs, a l’antiga Xina? Com és que un músic​ que, amb tots els matisos, pertanyia a l’escola verista va endinsar-se en el món de llegendes, atavisme i misteri de Turandot?

L’obra inacabada de Puccini ofereix aquesta i mil altres qüestions obertes, com les incomprensibles motivacions de la princesa per tacar-se les mans de sang per defugir el matrimoni, l’encara més inexplicable obsessió que genera en els seus aspirants a marit, i el seu prodigiós, sobtat i ben poc creïble enamorament de Calaf en els darrers minuts de l’òpera. A partir del 17 d’abril, la Fundació Òpera a Catalunya farà la seva aportaci​ó al calidoscopi que és Turandot amb una producció de Carles Ortiz dirigida musicalment per Daniel Gil de Tejada i protagonitzada per Maribel Ortega i Eugenia Montenegro en el rol titular.

Com deuen preparar-se aquestes sopranos per a un rol de tessitura impossible, tant al límit que sembla indicar-nos que Turandot no és una persona de debò o que ha renunciat a la seva humanitat? Comptat i debatut, Puccini va escriure l’òpera el 192​4, en plena efervescència de les avantguardes i la psicoanàlisi, i és impossible que busqués amb Turandot una història fantasiosa per evadir-nos dins un món ​​oníric però intranscendent. A més de l’experimentació sonora, amb les incursions en la dissonància i l’orquestració atrevida, el compositor estava buscant alguna cosa més. I potser ho va trobar en aquest personatge distant, més un arquetip o un espectre que una dona de carn i ossos (per molt que els ministres Ping, Pang i Pong es meravellin perquè tants joves prínceps vulguin arriscar la seva vida per “una dona” com les altres). Hi ha res més allunyat de l​a gran creació de Puccini, la “piccola donna innamorata” –abnegada i preparada per immolar-se per amor- que aquesta princesa altiva que menysprea els homes i els sacrifica a l’altar de la seva puresa?

Sobre la segona qüestió, on rau l’atracció impossible de resistir de la princesa, potser hem de concloure que Turandot no és res​, només una projecció dels desitjos de cadascun dels seus enamorats… i potser de cadascun de nosaltres. En sabem molt poc, d’ella, i el que sabem no té gaire sentit. Potser homes que no l’han vist mai cauen als seus peus perquè és el receptacle perfecte dels seus desitjos i ambicions, la pantalla en blanc on projecten l’ideal de dona perfecta. Potser Turandot és útil només si no és tangible, si es presenta com una terrible imatge borrosa enmig de l’ensonyament d’un món irreal. Potser el seu poder sobre la vida i la mort no significa res​ si, en realitat, no té anhels o sentiments més enllà d’aquesta venjança vicària sense fonament. Potser Turandot no existeix si no és al nostre servei.

Durant els mesos d’abril i maig descobrirem per quina visió d’aquest personatge mal·leable opta la companyia sabadellenca, que passejarà la seva producció amb la Simfònica del Vallès per tot Catalunya​. En aquestes pàgines en podreu també trobar la crítica ben aviat.

Més informació i entrades aquí.