Josep Puig i Cadafalch a Argentona

El 20 d’octubre a les 19 h tindrà lloc al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), emmarcat en el Congrés d’arquitectura 2016, una nova sessió del 5è Cicle “Diàlegs tècnics sobre el patrimoni arquitectònic”, que portarà per títol “És possible dinamitzar el sector amb un ecosistema d’arquitectura i rehabilitació sostenible? La casa Puig i Cadafalch d’Argentona”. En aquest article, Xavier Fabré ens parla de la relació del poeta amb aquest municipi:

El 20 de juliol de 1944, Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1867 – Barcelona, 1956), a punt de complir setanta-set anys, comença a escriure les memòries. En aquells dies estiuejava a la casa que havia bastit a Argentona, molts anys abans, quan encara era un jove arquitecte. Tot just en feia dos que havia tornat de l’exili francès —al qual es veié forçat per l’esclat de la guerra civil— i, inhabilitat com estava pel Col·legi d’Arquitectes per a l’exercici professional, es lliurava a la seva passió per l’art i l’arqueologia i a donar nova vida a l’Institut d’Estudis Catalans. Potser és per aquesta circumstància vital de l’autor que, a les memòries, Josep Puig i Cadafalch gairebé no parla de la seva faceta d’arquitecte i només ho fa de manera indirecta per referir-se a trets de la seva personalitat: «Amo fer el croquis i em pesa acabar l’obra» (Josep Puig i Cadafalch, Memòries, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2003, pàg. 10) o per fer palesa la seva visió, molt personal, de les coses i de la vida: «Sempre la realitat és inferior a la il·lusió de les coses, com l’obra feta és inferior al projecte i el projecte al croquis» (Memòries, pàg. 357).

La casa d’estiueig de l’arquitecte

Però, seguint en la mateixa via d’introspecció i potser perquè és en aquesta casa d’estiueig on comença a escriure les memòries, Puig ens regala, només en començar el text, una breu exposició de la gènesi de la casa a propòsit dels seus gustos i del seu tarannà professional: «Tota la vida he cercat una certa asimetria en la composició i m’ha plagut més reformar una casa vella, amb els peus forçats que comporta, que fer una casa nova amb son portal i son pati central tot ben escairat i eurítmicament disposat, i quan em vaig poder fer una casa d’estiu, vaig aprofitar uns casots d’Argentona fets del meu besavi, unint-los com vaig poder, en què no hi havia cap racó en angle recte i les bigues velles són tortes i irregulars com venint directament del bosc o del mot de la riera» (Memòries, pàgs. 11-12).

Es podria pensar que aquesta casa d’estiueig, bastida entre 1897 i 1905, és una obra menor del mestre, petita, particular, feta per a cobrir una necessitat estrictament familiar; però, amb la reflexió que acabem de llegir, ja podem intuir que no és així. Per a Josep Puig i Cadafalch, com a arquitecte, aquesta obra tenia el mateix rang que els altres projectes i que la resta d’obres que bastia en aquell període d’efervescent activitat professional a cavall dels dos segles. A propòsit del VI Congrés Internacional d’Arquitectes, celebrat a Madrid l’abril de 1904, Josep Puig i Cadafalch publica, en francès, la seva obra realitzada fins a aquell any, i la casa d’Argentona ocupa una part del seu llibre: Ma Villa d’été à Argentona, entre el Groupe de trois Maisons Terradas (la Casa de les Punxes) i la Maison Trinchet (la desapareguda Casa Trinxet), tot i que la seva casa d’estiu encara no estava del tot enllestida en el moment de l’edició.

«En aquesta obra palpita tota la grandesa i tota la senzillesa que en Puig i Cadafalch sempre anaven plegades. L’arrogància es mostra en el menyspreu pel que l’envolta, però conté, també, aquell saber fer de les coses sense donar-hi importància, com el Sr. Puig sabia fer» (Antoni de Moragas i Gallissà, La casa d’Argentona de Puig i Cadafalch, COACYB, Barcelona, 1967). Certament, aquesta obra s’encaixa en un moment clau de primera maduresa i màxima activitat professional del nostre arquitecte. La casa d’Argentona és una peça fonamental, no sols per a entendre la trajectòria de Josep Puig i Cadafalch, sinó també per a comprendre el Modernisme en els conceptes més pregons de l’ànima i de l’activitat de l’arquitecte: construir, habitar o pensar, conceptes que prenen un valor extraordinari quan l’arquitecte modernista s’enfronta a l’abismal repte de bastir casa seva. Som davant d’una situació del tot particular, en què l’arquitecte pensa i elabora la seva pròpia casa; és aquí on rau l’extrema importància d’aquesta obra: «De tots els interiors, el més íntim és el de la seva casa d’estiueig a Argentona, […] els nivells canviants i els angles esbiaixats, amb les bigues bastes, tot i que estiguin pintades, i els suports transparents de fusta, creen un “niu” insòlit del qual el porxo ombrejat per les vinyes és el preludi adient» (Judith Rohrer, a Josep Puig i Cadafalch: l’arquitectura entre la casa i la ciutat, Fundació Caixa de Pensions, Barcelona, 1989, pàg. 33).

Efectivament, aquesta casa és un niu, un refugi, està construïda des de dins i cada espai troba la seva raó de ser en la intimitat i la particularitat. «L’interior de la casa conté tot el refinament de certes cases mores: molts racons i raconets, diferències de nivell, perspectives allargades i punts de vista estrets i prims que només s’albiren al costat de certs punts, al costat de transparències infinites, sempre tamisades per reixes, cortinatges, garlandes o enfiladisses vegetals» (La casa d’Argentona de Puig i Cadafalch). «El fraccionament i la continuïtat de la planta en sentit plenament orgànic, el gust espacial, fan de la casa d’Argentona una obra mestra del Modernisme i un fet insòlitament avantguardista dins de la producció de Puig» (Oriol Bohigas, Reseña y catálogo de la arquitectura modernista, Lumen, Barcelona, 1983). Però aquest rosari espacial, força exuberant sens dubte, força personal, també, cal entendre’l com un tot organitzat, per bé que articulat i fluent: «L’arquitectura no és un simple joc de formes, sinó estructura i funció» (Memòries, pàg. 69). Estructura i funció en un rigorós impuls introspectiu, lliure de la pressió i la incomprensió del client, un projecte que va molt més enllà d’un senzill joc compositiu o d’un exercici eclèctic. «Totes les meves obres han nascut de la mateixa font: un intent de renovar l’art gòtic […] amb la pretensió de fer reviure son esperit, impregnat de l’art del nostre temps, amb la independència i la llibertat d’una obra nova» (Memòries, pàg. 70).

L’hort i la casa eren, per al nostre arquitecte, una mateixa cosa; és del tot comprensible essent com era expert i amant de la jardineria. És per això que cal copsar ambdues coses, el binomi casa i jardí, amb el mateix entusiasme i la mateixa intensitat a fi de gaudir de l’efecte arquitectònic i de l’estudiada successió d’espais contrastats; a fi de recuperar la visió que el seu veí, col·lega i amic Antoni de Moragas va escriure a propòsit de l’homenatge —a la vegada acte de desgreuge— que el Col·legi d’Arquitectes va fer amb motiu del seu centenari: «Durant molts anys, quan encara vivia el Sr. Puig, heures i vinya verge ufaníssimes tapaven aquestes façanes totalment i a la tardor les cobrien amb tons vivíssims porpra o morat. Encara viu, afortunadament, enroscant-se salvatgement a la pèrgola de fusta, una glicina, la “Glycine sinesis”, com hauria dit el nostre arquitecte, que pinta de color lila tota la part est i sud de la casa i perfuma tot el voltant» (La casa d’Argentona de Puig i Cadafalch).

L’eclosió de la primera etapa professional i vital de Josep Puig i Cadafalch es manifesta desfermadament, amb tota la força i la llibertat creativa, en aquesta petita obra: «Llibertat que va des de les primeres obres del jove Puig, modernista, iconoclasta, luxós, individualista, apassionat i romàntic. Una llibertat que es tradueix en l’ús desenfadat dels elements, en la juxtaposició, en la incorporació de peces manllevades de qualsevol lloc de la història a la manera d’un collage fet sense gaires constriccions» (Ignasi de Solà-Morales, a Josep Puig i Cadafalch: l’arquitectura entre la casa i la ciutat, pàg. 63). Llibertat creativa, sí, i força energia fundacional d’aquells anys pletòrics de joventut; però, a més, Josep Puig i Cadafalch era plenament conscient de l’empenta professional i vital que portava la seva generació: «Potser el més positiu del que entre tots hem creat és un art modern recolzat en el nostre art tradicional i revestit de la bellesa dels nous materials. Amb l’esperit racional del nostre art antic hem resolt les necessitats d’avui, impulsant-lo vers certs ornaments meridionals exuberants i arabescs o algunes visions de l’Extrem Orient sota un segell ben local força diferenciat de tota la resta» (Josep Puig i Cadafalch, L’oeuvre de Puig y Cadafalch architecte 1896-1904, Parera editeur, Barcelona, 1904, pàgs. 6-7).

Aquesta energia modernista, exultant, individualista i carregada de referents formals contrasta amb una gradual acceptació de l’arquitectura com a fenomen modern, metropolità, col·lectiu i més abstracte. El jove arquitecte modernista, el bel·ligerant detractor del Pla Cerdà, de la uniformitat urbana i de l’arquitectura de reminiscències clàssiques, dóna pas, de mica en mica, a mesura que creix i es consolida el seu compromís social, cultural i polític, a l’arquitecte madur i serè dels projectes per a l’abadia de Montserrat, per a la plaça de Catalunya o per a la muntanya de Montjuïc. Tanmateix la força i l’energia del jove arquitecte, cristal·litzades en aquesta obra privada, també contrasten amb la situació nacional i personal en la qual escriu les memòries quaranta anys després de la construcció de la casa i de l’edició de L’oeuvre de Puig y Cadafalch architecte 1896-1904. És per això que aquest monument —la petita casa i el seu fràgil jardí— concentra un valor patrimonial i emocional tan elevat: és el testimoni d’un moviment artístic i d’una determinada actitud vital, però també ho és d’un temps, d’uns fets i d’un home clau en la nostra història.

Recuperar el patrimoni arquitectònic

Aquesta caseta ja fa molt de temps que ha perdut la seva funcionalitat, la seva raó de ser original. Allò que abans era una caseta d’estiueig ha esdevingut un bé cultural d’interès nacional i ha passat de propietat privada a titularitat pública. En tot aquest lent procés, la casa i el jardí han sofert una duríssima degradació. La Glycine sinesis de la qual ens parlava Antoni de Moragas és ben morta i la pèrgola de fusta on salvatgement s’enroscava ja no hi és. Les ventades dels dies 7 i 8 de gener de 2010 van fer caure els merlets de remat de façana que, amb la seva caiguda, van obrir greus esvorancs a la coberta, i les posteriors pluges d’aquell hivern van acabar de rematar el desastre: la casa havia arribat a un insostenible nivell de deteriorament. Arran d’aquella situació alarmant, els Serveis Territorials de Barcelona del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya van endegar diversos estudis sobre aquest singular bé cultural d’interès nacional per a propiciar així que l’Ajuntament d’Argentona, propietari del monument, n’iniciés la restauració. Ara que el monument entra, per fi, en fase de restauració, no se’l pot tractar com si fos un incòmode objecte d’una època perduda i periclitada: cal dotar-lo d’una funcionalitat apropiada a la seva delicada realitat física i cultural; no se’l pot forçar a albergar uns usos desproporcionats a la seva senzillesa i la seva fragilitat, com tampoc no se li poden assignar tasques o funcions, pretesament utilitàries, que malmetin la percepció i la comprensió global de l’obra tal com la va concebre l’autor.

Recuperar el patrimoni arquitectònic és una activitat cultural que té el seu principal sentit en si mateixa. La restauració integral de la caseta i de l’hort del nostre arquitecte ha de ser ben viva i plena de gràcia; amb aquesta restauració hem de recuperar una peça culminant de la nostra arquitectura, de manera que la seva funció única i exclusiva sigui retornar-nos aquell locus amoenus on Josep Puig i Cadafalch passava discretament els estius i en el qual va començar a escriure i endreçar les seves memòries. Durant la revolució de l’estiu de 1936, quan el nostre arquitecte va haver de fugir d’Argentona, de nit, amagat i perseguit, sentint-se, com ell mateix diu, exiliat i confiscat, escriu en arribar a França, ple de por i d’enyorança: «Per dintre sento la preocupació del que pugui passar als meus, en la possible destrucció dels meus llibres, dels meus papers, de la meva caseta i del meu hort d’Argentona i en la fi dels meus estudis i en la mort dels meus ideals» (Memòries, pàg. 359).