Flamenc català, autodeterminat i d’avantguarda

Existeix un flamenc català? No pas de Catalunya, sinó català. Al dossier d’aquest mes hi hem reflexionat i hi trobareu moltes respostes. Escrit per  Joaquim Roglan, Miquel Pujadó, Xavier Theros, Rafael Vallbona, Sara Esteller i Joaquim Noguero, i una conversa amb Carmen Muñoz i Juan Carlos Lérida, conduïda per Salvador S. Sánchez.

El flamenc cultural de Catalunya, de Carmen Amaya a Rosalía

Joaquim Roglan ens parla de la història del flamenc a Catalunya, no com a originari d’Andalusia, sinó que explica que el flamenc que tenim avui aquí va néixer a Catalunya a través de les gitanes i els gitanos catalans: «El flamenc va passar dels cafès i locals del nucli dur i del Raval de Barcelona al Gran Teatre del Liceu, al Palau de la Música i als més luxosos teatres». De fet, molts intel·lectuals i escriptors catalans com Santiago Rusiñol o Josep Maria de Sagarra n’eren grans admiradors i divulgadors. Destaca la figura de Carmen Amaya com un mite del flamenc català reconeguda internacionalment.

Per quedar-se… i per barrejar-se

Malgrat que el flamenc és vist com una manifestació allunyada de la cultura catalana, i fins i tot instrumentalitzada pel franquisme, Miquel Pujadó explica que el flamenc és un llenguatge musical d’una gran riquesa, «prou arrelat per modificar un punt de vista sovint marcat pels prejudicis», i afirma que el flamenc ha vingut per quedar-se. Però també per modificar-se, barrejar-se, evolucionar…

Cafès i catedrals del flamenc català

Xavier Theros fa un recorregut pels diferents cafès que han acollit la música i el ball flamencs, especialment a Barcelona. Ens descobreix els cafès des del segle XIX, com el Gran Cafè Concert Barcelonès, el Cafè del Port de la Barceloneta o el Cafè de la Tana d’Hostafrancs; passant pel segle XX a les Drassanes amb La Taurina, on actuava la família Amaya, amb El Chino, La Faraona i La Capitana, nom de guerra de la ballarina Carmen Amaya. «En aquell moment també obria el Villa Rosa, epítom dels colmados flamencs, que sota la direcció del guitarrista Francesc Borrull va ser batejat com la “catedral del flamenc”.» Després de la Guerra Civil va aparèixer una nova fornada de tablaos i va ser el gran moment de Los Tarantos, a la plaça Reial, on actuaven artistes com Maruja Garrido i Antonio Gades.

Els accents de l’olé

«Sevilla és la puresa tradicional i Madrid la comercialitat, però Barcelona és l’aventura més desinhibida» (Lluís Cabrera).

Rafael Vallbona explica com és el flamenc català o barceloní d’avui. Considera que el flamenc català trenca amb la tradició, cosa que no passa a Andalusia, que els fa més por aquest trencament, constata Vallbona. Creu que la trobada entre gèneres musicals és un tret característic del flamenc que es fa a Catalunya. Un exemple n’és Rosalía, que, segons Montse Madridejos, «ha donat un punt encara més modern al flamenc amb l’electrònica i la barreja d’estils».

Com ser i no ser flamenc

Sara Esteller reflexiona al voltant dels límits del flamenc d’avui. Destaca el festival Flamenc Empíric, organitzat per Juan Carlos Lérida, que aposta per un «flamenc alliberat de poses i clixés» i que ha marcat un abans i un després en el flamenc català. Parla de la creació de noves formes del flamenc, que «ha tornat als solars i s’ha barrejat amb el hip-hop, ha ballat sobre enregistraments fílmics i ha començat a mutar i a crear virus nous al Laboratori d’Investigació des del Flamenc que Lérida mateix va crear a l’Institut del Teatre». La darrera dècada el flamenc s’ha anat multiplicant i afortunadament se n’han eliminat molts prejudicis.

El flamenc a Catalunya s’autodeterminarà. Una conversa amb Carmen Muñoz i Juan Carlos Lérida

Carmen Muñoz és ballarina, creadora i investigadora, i Juan Carlos Lérida és ballarí, coreògraf, pedagog i investigador en dansa. Salvador S. Sánchez conversa amb tots dos per reflexionar sobre el passat, el present i el futur del flamenc a Catalunya. Expliquen per què artistes de flamenc que venen de fora s’instal·len a Catalunya per desenvolupar la seva carrera. Parlen del paper que han tingut Carmen Amaya o La Chana en la història del flamenc i de la relació del públic català amb el flamenc.

Quim Torra reivindica Armand Obiols

Eva Comas Arnal conversa amb l’expresident de la Generalitat Quim Torra. No parlen de política sinó de la investigació que ha fet durant molts anys al voltant de la figura d’Armand Obiols. Finalment, la seva recerca veu la llum amb el llibre Armand Obiols, d’una fredor que crema. L’intel·lectual que es va perdre (Empúries), la primera biografia d’aquest integrant de la Colla de Sabadell. En aquesta conversa ens parla de què el va abocar a treballar-hi i com ha estat el procés d’investigació i escriptura, i ens dona algunes respostes davant de certes sospites al voltant d’aquest personatge enigmàtic.

El monstre

El monstre. Vet-ho aquí el primer títol dels contes d’Exorcismes de Vicenç Pagès Jordà que adaptem al còmic al llarg dels dos pròxims anys a la revista. D’aquesta manera li retem homenatge i ho farem amb moltes mirades, és a dir, ho adaptaran diversos guionistes i dibuixants de diferents edats i estils. «Una iniciativa un pèl esbojarrada que lliga a la perfecció amb el seu esperit obert, innovador i amarat d’ironia» segons Sebastià Roig, el primer guionista de l’adaptació, amb dibuixos de Toni Benages.

Premis Crítica «Serra d’Or» 2024

En aquest número d’abril publiquem el veredicte dels Premis Crítica Serra d’Or de 2024, dividit en quatre categories: Literatura i Assaig, Recerca, Arts Escèniques i Literatura Infantil i Juventil. L’acte de lliurament dels premis es duu a terme el 3 d’abril a l’Espai Endesa de Barcelona, i ens hi acompanyen diverses autoritats, entre les quals la M. Hble presidenta del Parlament Anna Erra, l’Hble. Consellera de Cultura Natàlia Garriga i el pare abat de Montserrat, Manel Gasch.

Centenari de la publicació del primer manifest del surrealisme

Si avui encara parlem de fets i de coses surrealistes potser és perquè n’ha quedat alguna cosa, d’aquelles idees del primer terç del segle XX, que «volien fer una revolució artística i una revolució social»: els artistes i creadors de començament del segle passat van veure que davant la barbaritat de la Primera Guerra Mundial calia un model creatiu que fos imaginari, fantasiós, lluny de totes les disciplines, lluny de la realitat.

Joan Isart dedica un article al Primer Manifest del Surrealisme, publicat per André Breton l’any 1924, amb motiu del centenari de la publicació.

Manel Rodríguez-Castelló: «La poesia m’ha donat una raó per viure»

Francesc Viadel conversa amb el poeta Manel Rodríguez-Castelló, veu ineludible de la poesia en català al País Valencià, «que no s’entendria sense la seua aportació sostinguda, d’una gran qualitat estètica». A més, també destaca per la seva narrativa, el columnisme, la traducció i com a activista cultural i civil. A través d’aquesta conversa Coneixem el seu context social i polític que van fer que comencés a escriure en català, malgrat que no fos la llengua de casa. Després d’estudiar Filologia, entra a treballar a l’editorial 3i4 i destaca en la lluita contra els intents de la dreta d’entrebancar l’entrada del valencià a l’educació. Munta la revista «Lletres de Canvi». Entre les diverses obres que publica, «Humus és un exercici de radicalitat poètica».

Un cop de puny rere l’altre

En memòria de Sarah Kane, als vint anys de la seva mort, Martí Sales exposa a través de diverses seqüències i de manera molt colpidora, alguns dels pensaments de la dramaturga poc abans del suïcidi que trobem plasmats en la seva obra. També aborda com s’ha representat aquí la seva obra amb exemples com Crave, dirigida per Xavier Albertí, o Psicosi de les 4:48, dirigida per Moisès Maicas. Finalment, acaba amb la notícia que Arola n’ha publicat l’obra completa en català: «Cinc cops de puny, un rere l’altre, per deixar el món sense respiració, perquè l’impacte fos definitiu, no superficial, “to make a fucking difference”.»

Ruta salvatge. Una pel·lícula firmada per Marc Recha

Entrevistem el cineasta català Marc Recha amb motiu de l’estrena del seu darrer llargmetratge, Ruta salvatge, una pel·lícula que «és un cant a l’esperança, a la vida i a la joventut, i apel·la al fet de desfer-se de les mentides que la societat retroalimenta constantment», interpretada per Montse Germán i Sergi López. Arnau Martín conversa amb Marc Recha sobre la importància del paisatge i el naturalisme en el seu cinema, i també de la tria dels actors. Parla de la mirada romàntica i innocent de la infantesa i de la importància dels silencis.

Saben aquell

Arran de la recent estrena de Saben aquell, que tracta de la vida de l’humorista Eugenio, dirigida per David Trueba i produïda per Edmon Roch, Marcel·lí Parés conversa amb amb el director i el productor de la pel·lícula. Parlen sobre els problemes de finançament del projecte, la tria d’actors i la manera com han enfocat el tractament de la història. Destaquen la feina de decoració i ambientació, i comenten el joc equilibrat del bilingüisme que podem veure en aquesta pel·lícula.

Tintín al país dels correctors

Després d’haver tingut accés a les traduccions mecanografiades dels tres àlbums de Tintín amb les correccions a bolígraf del corrector, Enric Gomà comenta alguns dels canvis que el corrector de Tintín va proposar a la traducció de Ventalló. D’aquesta manera, posa en valor la figura del corrector, que és qui «contribueix a millorar l’expressivitat d’un escrit» i «les seves aportacions, quan […] estan acordades amb l’autor, n’enriqueixen l’estil». Finalment, troba fonamental «que escriptors i correctors treballin braç a braç».

Aquests continguts i molts més els podeu llegir al número 772 d’abril de la revista «Serra d’Or», en paper o en digital!