Montserrat Roig i el Bloomsbury de l’Eixample

«Quan era petita em pensava que Barcelona era l’Eixample o que Barcelona era el carrer de Bailèn, que no existia res més», deia Montserrat Roig a L’Eixample vist per vint veïns. Hi compartia records amb Josep Maria Castellet, veí del carrer Bailèn. Confessava Castellet: «No soc català ni barceloní, soc eixamplí d’un racó bailení. Jo soc bailení.» Filla de Tomàs Roig i d’Albina Fransitorra, Montse va néixer al número 37 i va viure al tercer pis del 41, a tocar de la Gran Via. Al pis de davant, Víctor Mora. Al quart, Antonio Rubio, reporter d’investigació. A la cantonada amb Gran Via, Xavier Vinader, periodista símbol de la llibertat d’expressió. Més amunt, Manuel de Seabra, escriptor i traductor de literatura catalana i portuguesa, i anys després Joan Marsé. A la plaça Tetuan, l’autor d’aquest article. «La plaça Tetuan és el lloc on es van fer el primer petó totes les noies d’aquesta banda. És una plaça amb molta història personal. Ens hi passàvem les fotos dels Beatles o de Paul Anka», recordava.

«Joaquim, convida’m a un gintònic a casa teva.» Perquè des de la galeria d’aquell pis es veia el pati de la seva escola. «La Divina Pastora, el pati voltat de galeries cobertes amb roba estesa penjada. Hi havia quatre tarongers escanyolits i un petit estany amb pedres simètriques que voltaven una marededeu…», va escriure a Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Hi quedaven un pou tapat, una font seca i la cridòria de la mainada. Al pati del costat, una residència d’avis ben enjardinada. «Tot el meu món comença a le côté jardin, que deia Michel Leiris», contava. Aquelles mirades i converses mai van ser nostàlgiques. «La nostàlgia és molt bonica, però només serveix per a la literatura.»

Els punts de trobada dels amics van ser a bars propers. L’Eloi, freqüentat també per la dreta del barri. El Venècia, a la cantonada on un tramvia va matar Gaudí. I un petit bar amb una marquesina preciosa, el Plaza. Mirador privilegiat de la Gran Via, la plaça de Tetuan i el passeig de Sant Joan. Compleix ara seixanta anys, el regentava el matrimoni valencià Vicent Benavent i Amparo, i ara el seu fill Josep Lluís i la seva esposa Maria José. Últims testimonis d’aquella època. Cuina familiar i pràctica per les tertúlies… Amb aroma dels cafès parisencs que descriu Víctor Mora a la novel·la París flash-back.

Era el melic del Bloomsbury de l’Eixample (dreta). Com el grup del Bloomsbury anglès: Virginia Woolf, Molly MacCarthy, Vanessa Bell, Duncan Grant… Similar al barri de Londres, el carrer de Bailèn i voltants tenien de tot: un antiquari, una llibreria, un colmado, una casa de discos, un establiment de cosmètica, el restaurant Niu Guerrer, el bar musical Teorema i un cert glamur. Només queda el Plaza, sense la marquesina que sovint visitaven les periodistes Rosa Montero i Maruja Torres i el cantautor Ovidi Montllor. Era fàcil coincidir amb el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet, veí del carrer Bailèn que portava la filla a l’Escola Santa Anna, al mateix carrer. Terenci Moix, padrí de Carlota Benet, l’anava a buscar a la sortida del col·legi.

Cultura crida cultura. Joves professionals van preferir restaurar els pisos grans, de sostres alts decorats amb motllures, rosetons, cornises i mosaics meravellosos, que no entaforar-se a pisets de Diagonal amunt. El carrer Bailèn era un eix transitat per personatges de la cultura. No de la cultureta que va satiritzar Joan de Sagarra, veí del passeig de Sant Joan i inventor de la gauche divine, que va protagonitzar una polèmica escrita amb Montse Roig i d’altres escriptors. «Al meu carrer hi havia llambordes i els plàtans eren d’un verd lluent i esponjat. Avui creixen raquítics esgrogueïts», deia quan contemplava el panorama des del balcó de la plaça de Tetuan. «Dona balconera, dona malfeinera», sentenciava. Perquè hi sortien les minyones i les senyores preferien la intimitat de les galeries. «M’havien prohibit jugar al carrer perquè això era cosa de nens ordinaris i maleducats. Era un barri de senyors a la postguerra. I vaig ser educada com una doneta. Nena, no diguis això…» Mora ja havia escrit Els plàtans de Barcelona.

Cultura crida cultura. Joves professionals van preferir restaurar els pisos grans, de sostres alts decorats amb motllures, rosetons, cornises i mosaics meravellosos, que no entaforar-se a pisets de Diagonal amunt.

La gent del Bloomsbury de l’Eixample (dreta) tenia poca cosa en comú amb la gauche divine que es movia Diagonal amunt i es reunia a la discoteca Bocaccio. Els de l’Eixample eren menys burgesos, menys diletants i més d’esquerres serioses. Ni conventuals ni frívols, simpatitzaven o militaven al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), com Mora, Roig o Vinader. Al pis de dalt de la Montse, acollit per Antonio Rubio durant sis mesos, el periodista comunista Gregorio Morán va escriure el llibre Miseria, grandeza y agonía del PCE, 1939-1985. Es deia que Montse, feminista sense contradiccions, s’enfadava quan es comentava que tenia les cames més boniques del PSUC. Resposta: «La meva mare les té més boniques.» Albina era la clàssica dama de l’Eixample, atractiva, elegant i amb una gran dignitat. Com les que veia Montse des de la marquesina: «Dones que han viscut en pisos meravellosos i que han tingut l’elegància i la decència de no vendre’s els seus records de família… A l’Eixample sempre hi he trobat una cosa que s’està perdent: les formes, l’elegància i la correcció.»

Montse sentia fascinació per aquells pisos «amb passadissos llarguíssims». A una punta del seu, hi tenia l’estudi. A un racó, la col·lecció de Las travesuras de Guillermo, de l’escriptora anglesa Richmal Crompton. A la porta de davant, Víctor Mora, creador del Capitán Trueno, primer empordanès de la història amb xicota sueca. I del Jabato, el Cosaco Verde, el Sherif King, el Corsario de Hierro… Fantasies d’infantesa, la relaxava rellegir-les a la galeria. «Courbusier opinava que Barcelona milloraria molt estèticament si es giraven les cases del revés i les façanes posteriors arribaven arran de carrer», va escriure. Mentre «els olors de totes les cuines pujaven pels celoberts». Necessitava veure el cel quadrat de l’Eixample i citava Narcís Comadira: «Sota aquest enyoradís silenci des d’on ella senyoreja.»

Vius i morts d’aquell Bloomsbury negarien ser un grup, com ho neguen tots els membres d’algun grup literari. Però reunien les set condicions fixades pels historiadors. Eren i són:Certa coincidència en les dates de naixement. Certa homogeneïtat en l’educació rebuda. El contacte humà. Un fet històric que marca el grup, el tardofranquisme i la transició. Un cert lideratge, exercit per Víctor i Montse. Cert llenguatge comú, el nou periodisme. I la paràlisi de la generació anterior, la rebel·lió contra el passat immediat. Teoria literària que agradava a Montse quan repassàvem les respectives biblioteques. «Convida’m més dies a la teva galeria.» Perquè: «Si hi ha un acte d’amor, és la memòria.»

Aquest article ha estat publicat al número 771 de març de la revista Serra d’Or.