En català, negre sobre groc

Joaquim Noguero juga amb metàfores al voltant de l’aigua per introduir-nos el dossier de gener, sobre novel·la negra en català, el primer d’un any «sinuós», com «el curs de les coses», ens diu citant Camilleri (Il corso delle cose, 1978). Amb el «boom editorial» sembla que «tot és negre» i «hi ha massa palla», ens explica Noguero, que conclou: «la solució passa per alterar les conviccions, trencar les expectatives del lector i eixamplar les possibilitats de la literatura com a eina expressiva». No hi afegiria res més.

Rafael Vallbona estructura una crítica brillant al voltant de la indústria de les vendes de la novel·la negra, i les audiències en les consegüents adaptacions cinematogràfiques o televisives. Avui en dia «tot ho maten», ens diu, per donar «una capa de pintura negra a qualsevol relat per tal d’atreure consumidors». Malauradament, «a cada bugada» perdem «elements comuns que l’han caracteritzat històricament», ens recorda. Malgrat tot, tant se val si l’audiència no decreix, o això sembla… D’altra banda, Àlex Martín Escribà ressegueix les complicitats intergeneracionals de tres gegants de la novel·la negra i policíaca a casa nostra: Rafael Tasis, Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster. Sentencia: «Tres autors imprescindibles, tres noms replets de complicitats (policíaques) i que són cabdals per entendre els fonaments d’aquest gènere literari». Així mateix, Joaquim Carbó, des d’una mirada molt pròxima, ens ofereix un retrat personal de Manuel de Pedrolo i de Jaume Fuster, destacant-ne les similituds i diferències, vocacions i caràcters, a vegades partint d’algunes anècdotes viscudes molt esclaridores. «Massa palla i amb ben poca cua i continuïtat», conclou Jordi Canal i Artigas després de presentar-nos el panorama de «seixanta anys de llums i ombres» de col·leccions de novel·la negra i policíaca en català. Lamenta «l’autarquia literària» que es viu actualment a Catalunya, que fomenten una gran part de les col·leccions d’aquest gènere que viuen «deslligades del que passa al món». Finalment, Joaquim Noguero ens parla de la relació entre el dissenyador Ricard Giralt Miracle i l’obra de Georges Simenon, de qui il·lustrà les cobertes d’algunes obres publicades a Espanya, amb un caràcter «doblement fidel» a l’autor. Ben mirat, ret homenatge a aquest terrassenc exiliat a París i «doblement clandestí» que estigué «en la línia del millor cartellisme d’abans de la guerra».

Thomas N. Bisson. Rigor i imaginació

David Pagès i Cassú entrevista l’historiador estatunidenc Thomas N. Bisson, un «dels màxims especialistes de la història medieval europea» amb un gran interès per la història medieval de Catalunya. Així doncs, al llarg de l’entrevista conversen de manera clara i entenedora sobre l’interès de la història medieval europea —i especialment catalana— en el seu conjunt, d’esdeveniments o elements històrics que, a parer seu, han sigut rellevants per a la història del país, com la Pau de Déu, les Corts Catalanes i la fiscalitat, però també de conceptes com nació, estat i llengua fins a l’actualitat. «Si la feina de l’historiador no serveix per a entendre el món on vius, no serveix per a res», conclou Bisson citant a Josep Fontana.

Joan B. Culla

Mònica Terribas recorda l’historiador i professor Joan B. Culla, que malauradament ens deixà a finals del darrer mes de novembre. La seva transcendència és haver «analitzat la realitat, amb rigor, amb valentia, sense cap altra trinxera que la de les pròpies conviccions», diu Terribas, que lamenta la pèrdua d’una veu que «en el segle XXI dels fabricants d’ocurrències viralitzables» va exercir de «contrapès» i de «brúixola.» Amb tot, sentencia: «Els mestres ho són fins el darrer moment.» De la seva banda, Josep Lluís Martín i Berbois ens regala un article emotiu que, en les seves paraules, no pretén fer un estudi minuciós de la seva vida acadèmica i personal, sinó «recordar la figura d’en Joan [docent i amic] a partir d’alguns records personals que posen en relleu la seva humanitat i la seva brillantor acadèmica.» Conclou: «va ser en Joan» qui va «proporcionar-nos l’equipatge més preciós per al viatge de la vida: el seu mestratge i la seva amistat.»

Per què les feministes no haurien de muntar a cavall

Pere-Joan Cardona Iglesias ens remet a la pel·lícula Barbie per explicar els orígens del patriarcat remuntant-nos fins al Neolític: la història de la cultura «de la Vella Europa» anihilada per la cultura dels kurgans (túmuls), poblacions provinents de les estepes –més enllà del Mar Negre i Caspi– molt més violentes i jeràrquiques que els anteriors habitants del món occidental. El vincle? La domesticació del cavall com a element simbòlic de força i imposició patriarcal, sobre el qual en Ken n’està ben obsessionat a la pel·lícula de les nines de Mattel. Davant l’actual «kurganització femenina», ens diu Cardona, cal que no oblidem que un altre món inspirat per la «Vella Europa» és possible.

«Vida privada», una novel·la moderna

Narcís Garolera analitza Vida privada de Josep Maria de Sagarra. Escrita a l’Ateneu Barcelonès entre el maig i el juliol de 1932, l’autor afirmà que es tractava «d’una mena de reportatge» de les coses que havia vist «en la societat barcelonina», però amb una subtil crítica social servida a través de la ironia, hi afegeix Garolera. És la història «de la caiguda d’una família» de terratinents catalans que es mou entre la dictadura de Primo de Rivera (1927) i l’aparició d’un món completament nou amb la República (1932), escrita amb un llenguatge «que el lector se sent seu».

Madola

Pilar Vélez destaca la trajectòria de Madola (Maria Àngels Domingo Laplana): una artista plural que ha desenvolupat la seva trajectòria en diferents camps com la ceràmica, l’escultura, la pintura i el gravat, que traspuen el seu «món interior.» L’artista ha comptat amb exposicions i reconeixements en museus nacionals i internacionals i, a través dels seus treballs ceràmics, ha aconseguit expressar la seva visió personal i les seves reflexions sobre la vida i la mort, així com els canvis en el món que l’envolta, ens diu Vélez. D’altra banda, Joan Miquel Llodrà Nogueras ens parla de l’obra de Madola al Cementiri de Sinera d’Arenys de Mar, un espai que paradoxalment, ens diu Llodrà, no es troba «ancorat en el passat.» És on reposa Salvador Espriu, un dels grans «poetes nacionals», el qual ha esdevingut una font d’inspiració per a l’artista, que ha creat un conjunt de quaranta peces ceràmiques inspirades en els poemes d’Espriu que homenatgen la seva obra i figura.

Vicent Torrent, Al Tall i la dignitat del País Valencià

Miquel Pujadó, amoïnat per la censura al País Valencià i el retorn de l’«estultícia neofranquista», expressa la seva sentida indignació per la decisió d’eliminar de l’Auditori Municipal de Torrent el nom «d’un dels fills més destacats de la vila»: Vicent Torrent, la veu principal d’«Al Tall», conjunt amb un incommensurable llegat que ha plantat la llavor per a l’emergència de grups valencians «que s’expressen en català amb normalitat». La «dreta a la valenciana» li té ben jurada, però «més tard que d’hora» tot tornarà a lloc, temps al temps… per dignitat!

Maria Rovira. Inventar balls

Zeneida Sardà entrevista la veterana coreògrafa Maria Rovira, guanyadora del Premio Nacional de Danza (1998) reconeguda per les seves creacions per a companyies de renom mundial, com el Ballet Hispánico de Nova York, el Ballet Nacional de Cuba o el Ballet de l’Òpera de Dessau. Conversen de manera molt distesa dels seus inicis i la seva consegüent trajectòria colossal i dels seus projectes i motivacions per a l’avenir.

Núria Guiu. La memòria del cos.

«Núria Guiu ha creat un llenguatge, ha voltat per mig Europa, s’ha convertit en un referent indiscutible de la dansa al nostre país», ens diu Andreu Gomila. Núria Guiu, ballarina i coreògrafa, «ha estat a tot arreu» el darrer any: Una illa (Grec), l’Última f**king nit (Tatre Lliure), Medium (2022) estrenada al Black Box Theatre d’Oslo, i ara, «executa el gran salt a casa nostra» amb Supermedium. Amb tot, Andreu Gomila conversa amb l’artista i ens endinsa en el seu món interior, així com en la seva trajectòria i projecció cap al futur. Malgrat el privilegi que sap de què disposa, explica que a Catalunya «no hi ha circuit per a grans peces […] hi ha poques opcions», i hi afegeix que a casa nostra no hi ha cap «companyia sòlida».

Els vaticinis d’Orwell

Al primer «Pou de pàgines» d’enguany, Pol Peñarroya redimensiona i desmitifica el mil nou-cents vuitanta-quatre d’Orwell, així com la figura de l’autor que el propicià, incidint en el context històric que l’envolta i el caràcter de l’escriptor a través d’un text de Joan Fuster publicat a «Serra d’Or» el gener de 1984, any en què la distopia havia d’esdevenir realitat. Ja ha arribat, el 1984?

2024: efemèrides, aniversaris i commemoracions

Com és costum, repassem les dates més assenyalades per aquest 2024 que ara tot just comença: ens hi acompanyaran un seguit de personatges i esdeveniments que, per un motiu o altre, han estat rellevants per a la cultura i la història del nostre país o del món en què ens ha tocat viure.

Llegeix més articles de la revista Serra d’Or 769 de gener en paper o en digital.