Com cremar una família catalana

Els clans familiars no cremen sols, aleatòriament, sense cap motiu, sinó que autocombustionen o directament s’immolen en una foguera d’odis enquistats, ressentiment càustic i piles de zels inflamables. Casa en flames, l’última aportació cinematogràfica de Dani de la Orden (amb guió d’Eduard Sola), és un exercici que ho exemplifica, o millor dit, un producte, en tota la seva accepció, dissenyat prodigiosament per satisfer a un generós rang de públic. Consti en acta que no ho dic com a atac, ni necessàriament com un tret negatiu. La pel·lícula arrenca amb una conversa bilingüe entre la mare de la família (Emma Vilarasau) i la seva nova jove. Ara que la immersió i les dobles xarxes estan a l’ordre del dia en el debat polític i la vox populi, aquesta mena de produccions proporcionen un espai ficcional que busca acontentar tots els consumidors, en aquest cas, un drama que parodia, en una orgia de tòpics més o menys ben trobats, el privilegi des del privilegi.

Mai està de més veure com una família barcelonina perd els papers en una segona residència a Cadaqués. Casa en flames inicia la seva combustió amb una mort que és anecdòtica i amb la possible venda de la propietat que la Montse ha heretat al paradís alt-empordanès, però això serà només el detonant d’una història monòtona i amb constants onades, tot i que la pel·lícula de De la Orden sí que ofereix moments de culminació prou encertats. Si una cosa sap fer bé l’alumne més il·lustre (i més cotitzat) de l’ESCAC és construir un complex vacacional que després farà detonar. Aquí el que brilla, sobretot, és l’honestedat d’una producció tèbia que no s’amaga de ser-ho i també un retrat cruel i creïble de l’alta burgesia catalana. Un cop plantat l’estereotip, els germans, sogres i cunyats perpetraran una batalla campal on exhibiran les seves tensions sense pietat ni concessions. En aquest retrat hi ha totes les caricatures: a banda de la matriarca, hi trobem el nen pijo i consentit que vol ser artista (Enric Auquer); la seva parella, insípida i aliena a qualsevol merder (Macarena García); l’excapo de la dinastia, un farsant manipulador desposseït patèticament del seu rol de poder (Alberto San Juan); la dona conformista que ara es rebel·la contra la maternitat i la seva condició (María Rodríguez Soto) o el seu marit, un pagafantes fleumàtic que no hi ha manera que reaccioni a absolutament res (José Pérez-Ocaña).

És francament molt difícil sentir alguna cosa per qualsevol dels membres del llinatge que no sigui abatiment, animadversió o rebuig. Els personatges no tenen gaire a perdre més enllà del seu orgull, i això fa que fins i tot celebrem i aplaudim aquest carrusel de retrets i ignomínies declarades. Com també victoregem quan el castell de cartes de l’opulència erigit amb rendes i concessions de classe s’enderroca a causa de les fissures destralerament cicatritzades i els secrets mal soterrats. A Casa en flames hi ha una guspira, un anhel de fer les coses mínimament bé; un punt brillant que permet albirar, durant alguns instants, alguna cosa que s’assembla a una ficció amb coherència narrativa i múscul dramàtic. Parlo, per exemple, d’alguns gags de comèdia a l’script, que quan no cauen en un ridícul autoparòdic i artificial, funcionen amb més o menys desimboltura (a destacar, el dard enverinat al frontman de Taburete, el fill de Bárcenas) o alguna escena ressenyable, com la discussió de parella a l’aeròdrom d’Empuriabrava o la sessió de teràpia Gestalt que la família du a terme després de sopar a la terrassa del ranxo. També són remarcables les impecables actuacions (sobretot, la de Rodríguez-Soto i Emma Vilarassau), que malgrat la inconnexió total entre els papers, s’hi pot intuir, individualment, la bona traça de cadascun dels actors.

Però qualsevol rastre de sensibilitat o talent queda irreversiblement boicotejat per l’homogeneïtzació ponderant de Netflix, un vel que aconsegueix que la història quedi tapada en una sort d’anunci d’Estrella Damm prolongat. Hi ha una imposició estètica: el filtre de foto, les preses, els plans i els enquadraments ressonen per enèsima vegada en la pantalla, reforçant un cànon visual imperant i reduplicat ad nauseam, un tipus d’imatge que hem vist (i veurem) milers de vegades. El cineasta tracta els seus personatges, per molt detestables que semblin, amb la camaraderia perdonavides de l’amic: els exculpa i justifica el seu egoisme, fet que provoca una previsibilitat còmoda a l’espectador, que només ha de seure i contemplar com les feres lluiten pel seu grat.

Com era esperable, el salt en paracaigudes de Dani de la Orden no comporta cap jugada arriscada. No és cap piròman. Ell cala foc a la família arquetípica aburgesada catalana, però el foc és controlat (en tot moment, mil·limètricament calculat). En un final acadèmic, sense fissures i per això mateix sense rastre d’emoció humana, el film acaba materialitzant la paràbola de l’incendi fent que la família es reconciliï en una abraçada amb la violència de les flames de fons i la “Captatio benevolentiae” de Manel posant banda sonora a un exercici de cinema fet a mida, de forma prefabricada i creat únicament per saciar sense miraments la dictadura de la indústria. És un tancament maldestre, d’un efectisme atroç que ratifica que el còctel de De la Orden és irresistible, autoconscient i per tant molt intel·ligent. Una proposta comparable a les safates de menjar reescalfat del supermercat: útil, pragmàtic, eficient i, a la vegada, depriment.

Ai las! Que bé fa el que sap fer De la Orden. Ha trobat la fórmula màgica i és comprensible i lícit que no la deixi anar, com qui coneix la recepta de la Coca-Cola i la reserva sepulcralment com un tresor incompartible perquè sap que encara té anys i panys per viure de la patent. Lluny queda aquell intent clarivident d’esdevenir autor amb el díptic de Barcelona. Els engranatges estan perfectament engreixats i la maquinària dòcilment programada per a la producció en cadena. Ell n’és el capatàs. Per molt fast food que sigui un menú, algú l’ha d’elaborar, cuinar i servir, i no per això se’l considerarà, a aquest algú, menys xef. A vegades ens en sortim, alguns més o menys. D’altres, com De la Orden, se’n surten sempre. S’ha acostumat a l’èxit i l’èxit s’ha acostumat a ell.