Complicitats policíaques

Les complicitats han format part sempre de la novel·la negra i policíaca a Catalunya. Des dels investigadors —com la confidencialitat entre Jaume Vilagut i Francesc Caldés de Rafael Tasis o la col·laboració entre Lluís Arquer i el comissari Fernàndez, perdiguers de Jaume Fuster— fins als mateixos creadors, que sovint han hagut de justificar-se davant les consideracions pejoratives per part dels crítics.

Si bé és cert que el model policíac a Catalunya entrà principalment a la nostra cultura a través de les traduccions, les paròdies i les imitacions, val a dir que a principis del segle XX ja l’havien instaurat autors com Jaume Roig i Solana, Antoni Careta i Vidal, Domènec Guansé, Cèsar August Jordana i, fins i tot, una joveníssima Mercè Rodoreda. Ara bé, el primer que es va prendre seriosament la iniciativa i legitima el gènere és Rafael Tasis i Marca, articulista, narrador, crític literari i excel·lent coneixedor de la novel·la anglosaxona i nord-americana, que ja als anys quaranta va escriure des de l’exili parisenc novel·la policíaca ambientada a Barcelona. Amb títols com La Bíblia valenciana (1955), És hora de plegar (1956) i Un crim al Paralelo (1960) es conforma una trilogia emparentada amb el model més enigmàtic de l’escola europea. L’aportació de Tasis al gènere policíac no acaba pas aquí: d’una banda, cal esmentar el seu paper de divulgador amb articles programàtics al voltant del gènere a revistes aleshores de prestigi, i de l’altra, de traductor que ens va descobrir autors com Dashiell Hammett, Ira Levin o Ian Fleming.

Pocs anys més tard, Pedrolo reprèn sense aturador aquest camí, amb una producció ben frondosa teixida en negre, on més enllà de la literatura d’intriga hi tenen cabuda altres aspectes com la crítica social, l’anàlisi de la condició humana, l’abús i la denúncia dels poders fàctics. Pedrolo fa algunes aportacions ben interessants amb títols com Es vessa una sang fàcil (1954), L’inspector fa tard (1960), Joc brut (1965) i Mossegar-se la cua (1968). A més de la seva producció, un dels grans detonants per al gènere va ser la direcció de l’emblemàtica col·lecció «La Cua de Palla» —que s’inspira en les directius de la «Série Noire» de Gallimard— que ens oferia el bo i millor d’autors europeus i nord-americans com Sébastien Japrisot, Georges Simenon, James M. Cain o Raymond Chandler, entre molts d’altres.

Tanmateix, en aquest punt ja tenim la primera complicitat entre Tasis i Pedrolo i va molt més enllà de la inauguració d’un gènere. Primer perquè Tasis n’és un dels descobridors, i és el primer a valorar-lo generosament, ja que prediu que Pedrolo serà el novel·lista més important després de Narcís Oller. Més enllà d’avalar-lo, també fou un dels primers a donar-li un cop de mà en moments difícils, com per exemple amb el contacte que estableix entre ell i Ferran Canyameres, que permeté a Pedrolo fer les primeres traduccions de Georges Simenon. És lògic, doncs, i s’entén, que tots dos justifiquessin sovint la seva complicitat en el terreny policíac com un intent de servir la cultura catalana tot guanyant nous lectors i la necessitat d’ampliar els horitzons d’un buit cultural que havia provocat el franquisme.

Anys després, concretament a la dècada dels setanta, irromp amb força Jaume Fuster, que recull la tradició i es converteix en un dels escriptors abanderats del gènere negre. Treballador infatigable, jugador compulsiu i defensor de la literatura de gènere. Els seus jocs intertextuals i homenatges foren les veritables peces d’engranatge que han unit generacions anteriors i posteriors. Així, Fuster reconeix constantment el mestratge de Tasis i Pedrolo i es teixeixen noves complicitats. Primerament, a tots dos els dedica De mica en mica s’omple la pica: «A Rafael Tasis i Manuel de Pedrolo, que varen tenir la gosadia d’escriure novel·les policíaques en català». Per si fora poc, Fuster recordarà novament Tasis a La corona valenciana, tot homenatjant-lo amb La Bíblia valenciana, on fins i tot escriu un pròleg declarant-li l’admiració.

Així mateix, al vincle amb Pedrolo encara hi trobem més afinitats i punts de connexió. El primer és que tots dos aporten una prolífica obra de títols de gènere i que Fuster també dirigirà la seva col·lecció, «La Negra» de La Magrana, marcant una altra fita literària i sense oblidar la seva aportació al col·lectiu Ofèlia Dracs. A més, Fuster sempre es va considerar un «deixeble» i «hereu» de Pedrolo, explicant en diverses ocasions que havien mantingut unes relacions personals i literàries molt bones, en què fins i tot discutien i es barallaven sempre cordialment. De ben segur, la manera d’enfocar l’estil narratiu, d’entendre el gènere i de jugar amb el punt de vista i amb el missatge crític van ser una font d’inspiració per a Fuster a l’hora d’escriure literatura de gènere.

Però les complicitats encara no acaben aquí. És interessant que el lector sàpiga que Jaume Fuster va escriure la seva primera novel·la policíaca, De mica en mica s’omple la pica (1972), pensant a publicar-la a «La Cua de Palla». Llàstima que la seva desaparició i el retard de la censura ho impedissin. Va ser així que, després del disgust, Fuster va demanar-li un pròleg per a la novel·la i Pedrolo, home de poques paraules, li va dedicar finalment una faixa que sortiria al mig de la coberta: «Fuster no és tan sols un barbut (n’hi ha molts), sinó un escriptor amb tota la barba (i n’hi ha pocs). Des d’ara direm que d’obres com De mica en mica… en volem més».

Pedrolo avala Fuster, el declara un dels escriptors més destacats de la seva generació, una mena de semblança i paral·lelisme amb allò que Tasis havia fet anys enrere amb ell. Per si fora poc, aquell mateix any, Fuster confirmava una nova complicitat amb Pedrolo i traduïa Joc brut al castellà.

Tres autors imprescindibles, tres noms replets de complicitats (policíaques) i que són cabdals per entendre els fonaments d’aquest gènere literari. Ja ho veieu, no tot són cadàvers, ganivets i pistoles a la literatura de crims.

Aquest article ha estat publicat a la revista Serra d’Or de gener (769). Per a més informació premeu AQUÍ!