Santa Rita

La iaia Montse és una dona que va treballar fins a jubilar-se en una peixateria del mercat del Collblanc. De família humil, de barri. La senyora Marisa i ella, pintades d’ulls i morros i pentinades de perruqueria sota el barret de reixeta blanc, feien el cafè abans d’obrir la persiana de la parada i treure el peix. Es va casar amb un professor d’autoescola, la del barri; l’avi Joan. De joves feien  gelats a la Rambla i tenien una moto amb sidecar. Els dissabtes arribaven sempre tard al camp a veure el Barça, perquè la meva àvia és una dona que no ha tingut mai temps i que sempre camina lleugera, com si es deixés alguna cosa, però sempre ho ha fet tot. I el meu avi… el meu avi no té mai pressa.  

Quan arribàvem a dinar els diumenges, les meves cosines i jo reconeixíem l’olor d’arròs mariner des del replà d’aquell edifici de barri. Si tanco els ulls, encara la sento.  

Com totes les àvies del món, ens venia a recollir a escola, comprava crostons per berenar, es quedava amb nosaltres algun cap de setmana, ens portava els cromos de La Lliga, feia un entrepà de truita francesa per a cadascuna i ens donava permís per veure els partits fins tard. Jo sempre seia al terra de marbre granat d’aquell pis amb aquella olor de casa. Damunt la televisió, sota un moble ple de tasses de ceràmica blau marí i blanca i copes llargues, la meva àvia hi tenia una  estampeta d’una santa; Santa Rita, la patrona dels impossibles.  

La meva iaia Montse no va creure mai gaire en res. No va batejar els seus fills, no anava a missa.  No demanava mai res a Déu perquè, com he dit, ha estat una dona feta a imatge i semblança d’ella mateixa. Però amb el futbol… amb el futbol era diferent. I jo, asseguda molt, segurament massa, a prop de la tele, amb un pijama que me n’anava sempre gros, la truita encara calenta i les  dues cues desfetes de jugar tota la tarda al carrer, la veia entrar per l’embat de la porta del menjador amb el davantal, les ulleres de color lila i una bata de flors. El meu avi Joan ens escoltava veient-lo des de la cuina i de tant en tant, amb el puro entre els llavis, deixava anar alguna cabòria. Trapella com era, jo somreia coneixent la cridòria, els insults i els riures que vindrien els pròxims noranta minuts.  

Llavors, quan la iaia ja s’havia posat al got una mica de vi amb gasosa, em deia:  – Ja li has fet un petó, a Santa Rita?  

Jo sabia perfectament què volia dir allò. La meva iaia Montse no ha cregut mai gaire en res, ja  ho he dit. Però cada partit gran ens feia fer un petó a la patrona dels impossibles. Hi confiava.  Vaig créixer en una època on el meu equip i el de la iaia Montse ho va guanyar tot. Tot i que no  tingués relació amb aquell petó que jo li feia a Santa Rita, a mi m’agrada pensar que sí. M’agrada  tant, pensar-ho, que he crescut i els dies de grans fites personals, encara vaig a aquell pis de 

Collblanc a fer el petó reglamentari i a veure la meva àvia. Ella me’n va regalar una, quan vaig  marxar de casa. Però no és el mateix, perquè no és la seva, petonejada i desgastada de dur-la al  moneder.  

Jo, com la meva àvia, no he cregut mai gaire en res. No em vaig voler posar cap vestit de  comunió i no demano res a Déu, perquè a mi Déu no m’ha fet mai cas. No vaig a missa. Però  quan desitjo un impossible, li truco i li dic:  

– Saps amb qui he parlat avui, iaia?  

– Amb qui, reina meva?  

– Amb Santa Rita, iaia Montse.  

I llavors la sento riure a l’altra banda i torno a tenir sis anys i soc asseguda en un terra de marbre  granat, sopant truita.