La primavera la sang altera

El pla seqüència amb què Rose Glass obre Love Lies Bleeding és la primera de les moltes declaracions d’intencions que es reparteixen al llarg de tota la pel·lícula. La càmara baixa del firmament nocturn minat d’estrelles i ens fa aterrar al paviment grisenc que dona entrada a un gimnàs decrèpit. Aquest camí vertical ens recorda que aquesta no serà una historieta de superherois, perquè els estels es queden on pertanyen, que és al cel. A terra hi ha els éssers humans, la brutícia i les paneroles, que sovint coincideix i són el mateix. Glass, directora que va guanyar-se glòria i renom amb aquella incòmoda, malaltissa i prou brillant Saint Maud, torna a presentar-nos els mortals. La common people. La working class estatunidenca, que és la working class de sempre però amb somnis impossibles. La gent que pateix, i menteix, i estima i que lluita diàriament per no quedar soterrada en la immundícia que nosaltres mateixos hem generat. Personetes vulnerables que, també com nosaltres (potser en aquest cas, en una mesura exagerada, però per això mateix existeix el cinema) maten per defensar-se dels qui també maten per defensar-se. Love Lies Bleeding, que produeix A24 i que ja s’estrena a cines de la mà de Filmin i Avalon, va d’això: d’intentar encaixar en una cadena tròfica demoníaca i impertorbable. Live and Let Die.

El tàndem que protagonitza aquesta història tan clàssicament ianqui i alhora tan bé revestida de modernor és crucial: la lacònica Lou (Kristen Stewart) treballa com a gerent del Crater Gym, a Nou Mèxic, on coneix a Jackie (Katy O’Brian), que acaba d’arribar al poble per on està de passada. La segona té altres prioritats: es dirigeix a Las Vegas a una competició de culturisme. Floreix un tempestuós amor a primera vista de seguida interrompuda per una espiral de violència irrefrenable que explota, no per culpa de la passió, com es podria malinterpretar, sinó pel mal endèmic de l’univers que és, sorpresa, oh sí, bàsicament masculina. Per això, a la festa de corrupció s’hi suma un anecdòtic però eficaç Dave Franco, que interpreta a la parella maltractadora de la germana de Jackie. I per rematar el càsting, una incorporació monstruosa: un dels dolents més perversos i memeitzables que he vist últimament en pantalla, el pare de la Jackie (que encarna Ed Harris), col·leccionador d’insectes i d’activitats il·lícites, psicòpata empedreït, amo d’un camp de tir d’armes de foc i el més malvat de malvats.

Perfectament coreografiada, aquí s’ofereix un trajecte que sacia els puretes del Hollywood caspós, subministra la dosi de testosterona que necessita del públic matxirul·lo. Alhora, Glass bufa una ventada d’aire fresc amb un cinema que aporta, sense ambició rupturista ni anhels revolucionaris, un entreteniment amb noves perspectives i nous codis. Un thriller arquetípic que col·loca al centre una relació lèsbica des d’una mirada tradicional però femenina, jugant amb els elements del cinema negre i acció que fa que les bombes, els cotxes i les pistoles les detonin dues joves amb molt de carisma. Una resposta visceral i imprescindible a títols com The Iron Claw aquella meravellosa epopeia hipercalòrica sobre la família Von Erich, construida amb els pectorals d’Efron, Dickinson i Allen White.

Potser una de les millors cartes de Rose Glass, a banda del disseny de personatges i l’atmosfera noir assolida gràcies a la foto neònica i agressiva de Ben Fordesman i la banda sonora sintetitzada de Clint Mansell, és que no renuncia a enfangar-se en el terreny apegalós del gènere. Hi ha traces d’Aster per lo grotesc i els family issues, hi ha de Garland per l’onirisme brut i bizarro, i també aquella mala hòstia tarantinesca, que fa bandera d’una ultraviolència alliberada, portada a l’extrem, però que tampoc es pren amb massa seriositat perquè per això és cine, no crònica documental. Ho certifica el nivell de bogeria del tram final, per exemple, que trenca virtuosa i autoconscientment amb el ritme de la seva pròpia narració; o l’escena del campionat de body building, amb la qual s’assoleix el clímax d’insanitat i un grau d’ironia, humor foll i extravagància magistral.

D’altra banda, la sexualitat salvatge, filmada amb paciència i erotisme cinematogràfic, serveix com a lectura sobre la violència i la crueltat d’un món on les dones, encara que protagonitzin les seves pel·lícules, hauran de lidiar amb l’amenaça de la brutalitat misògina. Que diferent, això sí, i amb raó, hauria estat la reacció d’un film d’aquesta mena amb male gaze. Però Love Lies Bleeding proposa un carrusel d’escultures sexualitzades sense miraments, un desfilar de figures que es cosifiquen lliurement, precisament, com a reclam d’empoderament i de creativitat desencadenada. La finalitat última potser sigui la reapropiació d’espais tradicionalment ocupats per directors, productors i realitzadors. Per això la càmera persegueix la pell sudorosa, i ressegueix les venes i les corbes (sense censura ni prejudici) dels perfils de Stewart i O’Brian, alhora que mostra els personatges masculins com els ogres despietats que són.

Love Lies Bleeding fa palesa la idea que la salvació només és possible amb un exercici previ de violència. Les ferides no es curen, es tanquen i, si és necessari, es tanquen a mossegades o un tret a la templa, a traïció, per l’esquena. Que Love Lies Bleeding sigui una de les grans estrenes primaverals de 2024 també regala un últim significat a celebrar. La primavera la sang altera. Aquí la sang surt a raig dels forats de bala, de les mossegades sexuals mal calculades i dels músculs inflats d’esteroides. En l’era en què fins i tot el que anava en contra de la prefabricació està començant a prefabricar, Love Lies Bleeding ha estat escrita, ja d’entrada, per ser recordada com una òpera de culte. Si A24 és un parc d’atraccions, això de Rose Glass potser serà, amb els anys, la seva muntanya russa més cobdiciada.