La judeofòbia espanyola

La judeofòbia és singular. No només perquè es tracta de l’odi més antic, universal, profund, persistent, obsessiu, quimèric i eficaç que hagi existit, sinó perquè qui el pateix, rarament ho assumeix conscientment. La compassió per les víctimes jueves és vàlida sempre i quan els agredits ja hagin mort en temps remots.

Formant part de les projeccions de les pel·lícules candidates a rebre nominacions als Premis Gaudí d’enguany el documental L’estigma?centrat en l’antisemitisme a casa nostra, es projectarà avui dimarts 29 d’octubre a les 20:00h a la sala Chomón de la Filmoteca. La pel·lícula serà presentada per l’escriptora Lolita Bosch i pel seu autor Martí Sans. Gustavo D. Perednik, un dels testimonis del documental, ens dóna aquí la seva visió de la judeofòbia a Espanya.

Un inquisidor del segle XVI, horroritzat per les matances de jueus l’any 1391, no hauria estat capaç de notar que ell mateix encarnava la continuació d’aquella croada judeofòbica. “¿Com ho pot comparar, vostè això?”, li etzibaria. “La nostra Inquisició té el noble objecte de protegir la unitat religiosa, i a més atorga a les víctimes l’opció de la fe abans de la foguera”.

De la mateixa manera, un europeu del segle XIX no admetria que l’odi medieval tingués relació amb la discriminació i injúries de la seva mateixa època “davant les pernicioses influències judaiques”.

La judeofòbia és singular. No només perquè es tracta de l’odi més antic, universal, profund, persistent, obsessiu, quimèric i eficaç que hagi existit, sinó perquè qui el pateix, rarament ho assumeix conscientment. La compassió per les víctimes jueves és vàlida sempre i quan els agredits ja hagin mort en temps remots.

Avui també, pocs espanyols proclamarien obertament odiar-nos, però la majoria d’ells guarda, encara en el més càlid dels cors, un gèlid racó per al “jueu dels països”. Una petita minoria sent alguna empatia amb Israel.

Que sigui l’Estat més qüestionat del món no sembla sorprendre’ls. Que va patir les dues terceres parts de les condemnes de l’Assamblea de les Nacions Unides no els fa parpellejar, malgrat assabentar-se que aquell organisme fins el 1991 mai no havia condemnat cap règim àrab, tot i les violacions reiterades dels Drets Humans.

No els commou que es descarreguin sobre ell els dards acusadors dels mitjans de comunicació. Que és l’únic país del món al qual s’apliquen epítets feridors com “nazi”, “càncer de l’Orient Mitjà”, proferits encara per intel·lectuals i grans escriptors. Que als mitjans de comunicació europeus els té obsessionats el puixant Estat, la creació del qual fou precisament una necessitat per salvar milions de vides de les urpes d’Europa.

No desperta la seva admiració el reflorir del desert, ni la desproporció de Premis Nobel en ciències, ni el renaixement de l’hebreu, ni la més alta tecnologia.

“¿Com ho pot comparar, vostè això?, ens preguntaria enutjat l’espanyol mig actual. “¿Què té a veure la intolerància del passat amb les crítiques a l’Estat sionista, dirigides contra l’ocupació?”. Però aquesta no és la causa, sinó la conseqüència de l’agressió àrab, que ens matava dècades abans que l’Estat d’Israel encara no hagués nascut.

Els mitjans de comunicació espanyols (llevat d’algunes honroses excepcions) demonitzen Israel, presentant-la com una teocràcia intolerant finançada per un poder ocult internacional.

El resultat és esperable: el lector mig no s’haurà d’acontentar amb cap “solució” al conflicte que a la pràctica no impliqui la destrucció de l’únic Estat jueu del món, tan “imperialista” ell, que cap més de vint vegades a Espanya i més de cinc-centes vegades en els territoris àrabs, rics en petroli i en l’analfabetisme imposat per xeics i règuls.  

Però les veus ofensives del seu vocabulari, els espanyols les tenen reservades per als jueus. Quan en castellà es parla de “hacer una judiada”, que vol dir fer una mala passada; o s’utilitza el terme “sinagoga”, per referir-se a “reunió per a fins que es consideren il·lícits” ja es posa de manifest aquesta càrrega connotativa. “Judiada” i “sinagogasegueixen sent recollits a Espanya com a insults. Els antisionistes d’avui han estès la nòmina infame afegint-hi “Israel”, i la veu “lobby jueu”, a qui s’atribueix tot tipus de maquinacions, en un país on els jueus representen només el 0,05% de la població!

“Com ho pot comparar, vostè això?!, els sento, mentre veig com s’enfurismen. Però es tracta del mateix objecte de despreci, de la mateixa supèrbia que escull només un blanc, per no perdonar-li res i deixa a tota la resta indemne dels seus implacables dictàmens. Ho comparo, perquè és el mateix entestament a desqualificar al jueu i només al jueu. La mateixa judeofòbia letal, i ingènua.

Podeu llegir l’article original, escrit en castellà, aquí.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació