Un any de por

A la política catalana tenim un horitzó apocalíptic molt més d'estar per casa: l'hegemonia del PSC

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Diuen que hem perdut la política perquè hem perdut la capacitat d’imaginar un món diferent del que tenim. No és cert, perquè som perfectament capaços d’imaginar-ne un de pitjor. Després de molts anys en què el vocabulari de la complexitat, la resiliència i l’adaptació constant ha servit per empastar els temps de confusió i conformisme, la novetat del 2024 és que comencem amb una garantia rotunda de degradació. Les guerres d’Ucraïna i Gaza, l’extrema dreta arrasant a qualsevol elecció europea que ens passi pel cap, la decadència dels dos candidats a presidir els Estats Units, la intel·ligència artificial, Taiwan… i aquests són només els tòpics que em surten de memòria. Si la incertesa et despolititza en l’apatia, la por t’esclavitza directament.

Salvador Illa
El primer secretari del PSC i cap de l’oposició, Salvador Illa, en una entrevista a l’ACN | Francesc Voltas/ACN

A la política catalana tenim un horitzó apocalíptic molt més d’estar per casa: l’hegemonia del PSC. Naturalment, això vol dir l’hegemonia formal, perquè l’hegemonia real ja fa anys que ha estat conquerida pels socialistes, sense cap partit independentista capaç de disputar-los el relat, una abraçada d’os rere l’altra fins a l’orgia plantígrada actual. Amb l’eslògan “en marxa” i les seves ganes de projectar-se com a corredor de maratons com si fos un robot impossible d’aturar en el seu camí cap al Palau de la Generalitat, Salvador Illa ha construït una sentiment d’inevitabilitat i alhora fa molt poca por. T’imagines el mateix que ha passat amb Pere Aragonès a la Generalitat o Jaume Collboni a l’ajuntament, un triomf relativament suportable de la grisor i la postpolítica.

El problema de la postpolítica és que és una forma de política. Gràcies a la dècada dels 2000 sabem que sempre que ens diuen que no hi ha alternativa, vol dir que sí que n’hi ha, i que totes les tensions econòmiques, socials i nacionals que no estiguem abordant avui, demà passat es venjaran de nosaltres. És com tornar vint anys enrere canviant l’economia del pelotazo i el cosmopolitisme del Fòrum de Cultures per un clima de retallades i replegaments identitaris, però amb la mateixa sensació que no es pot votar res amb cara i ulls. D’altra banda, ara no podem surfejar sobre l’amnèsia ni els vents favorables de la història: cada cop que no treballem per construir una alternativa o votem el mal menor sabem el que estem fent.

La pastositat del socialisme és justament el que el fa més temible: amb un somriure d’escola de negocis, s’introdueixen polítiques de plurinacionalitat simbòliques mentre no es fa res contra el retrocés de la llengua a les escoles catalanes, es promou un model econòmic que incrementa les desigualtats i desfà la cohesió social amb una retòrica progressista, i es parla de descentralització i pragmatisme mentre no es combat l’espoli fiscal i estratègic de Catalunya. L’independentisme és una forma de consciència política que serveix per saber que t’estan aixecant la camisa pel sol fet de viure a Catalunya i no ho sabies (a sobre, no ho sabies). El problema del postprocés és el desprestigi d’una forma de mirar imprescindible per ser lliure, la continuïtat i el gruix de l’única conversa que t’explica d’on et cauen les hòsties i quants segles fa que et plouen sempre igual.

Amb uns líders que han dilapidat el capital èpic que els quedava investint a Pedro Sánchez, l’única idea de l’independentisme de base ara mateix és una mena d’exercicis espirituals nepujolistes a l’estil d’Els turons a l’altra banda del riu (Comanegra), el llibre que va escriure Pujol a la presó i que no es va reeditar l’any passat per casualitat. La cosa seria enfortir la consciència nacional mentre s’esperen temps propicis i es deixa que el socialisme caigui víctima de les mateixes contradiccions que sempre afloren quan governa Catalunya i que ja el van dur al cul-de-sac de l’Estatut. Hi ha una un extrem radical de fer-ho tot des de fora per evitar qualsevol forma de cooptació, i un altre de possibilista d’anar arreplegant tot el que es pugui amb una mà i fent país amb l’altra, més totes les postures entremig. Però, en el fons, ara per ara tot són variacions de la mateixa incapacitat per concretar un discurs i un projecte creïble a curt termini i el reconeixement que el socialisme és qui duu la iniciativa. Comença un any que anirà de ficar-nos la por al cos per tots costats, i l’únic que fa la diferència és la memòria. Aquesta vegada no tindrem excuses, perquè és una memòria absurdament recent.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació