El món mira els palestins

Que Pedro Sánchez hagi criticat a Binyamín Netanyahu i amenaci amb el reconeixement d’un estat palestí és el senyal inequívoc que els palestins van pel pedregar. No només perquè, d’entrada, les paraules de Sánchez són simple cosmètica per guanyar simpaties entre el seu electorat i, mentre deia això, el mateix divendres el govern espanyol tancava un acord milionari per comprar armes a una empresa israeliana. En el to procedimental de Sánchez i la distància entre les paraules i els fets tan típica de la diplomàcia europea s’hi comença a expressar el sentit dels temps. A mesura que el xoc de la invasió de Hamàs el 7 d’octubre va quedant enrere i la repressió desproporcionada d’Israel a Gaza es normalitza, ja podem començar a veure que l’aposta de Hamàs ha aconseguit el contrari del que pretenia i tot anirà malament.

Em sorprèn la facilitat amb què la conversa desemboca en el punt mort de la desgràcia humanitària i es parla poc de la lògica del que va fer Hamàs, que és perfectament analitzable en termes racionals. El 7 d’octubre volia crear un producte simbòlic de fàcil circulació mediàtica amb finalitats geopolítiques. Amb el temps, la causa Palestina havia anat perdent interès i Israel estava normalitzant relacions diplomàtiques i comercials amb socis que ja no guanyaven ni un duro de mantenir la simpatia amb els palestins. Tots hem llegit que l’atac va arribar a l’octubre per frenar un pacte imminent entre Israel i l’Aràbia Saudita, però la idea era anar més enllà: provocar una resposta militar prou desproporcionada per dur a altres estats de l’Orient Mitjà a la guerra i que passés alguna cosa imprevisible. Des del sentiment de no importar a ningú i l’angoixa d’anar desapareixent, l’atac de Hamàs és una aposta perquè el caos serà millor que qualsevol continuació imaginable de la lògica anterior. I, de la mateixa manera que Hamàs pensava en el tauler d’escacs més enllà de l’odi genuí pels seus veïns, els israelians no senten que lluitin contra els “animals humans” de la Franja i prou, sinó contra la resta de països hostils que els envolten. Hamàs volia matar jueus per convocar altres països àrabs a la guerra, i Israel mata palestins per dissuadir aquests mateixos països de la temptació d’entrar-hi pensant que l’estat jueu s’ha estovat amb els anys.

Ja han passat prou setmanes per veure que el grau de repressió d’Israel no només és tolerable per Occident, sinó també pels actors d’Orient Mitjà que Hamàs volia implicar. És més difícil interpretar com va la batalla pels cors de la comunitat internacional: sí que sembla que, a l’hora de guanyar simpaties i fer-ne perdre a Israel, el sacseig de Hamàs ha aconseguit sumar més capital emocional per la causa palestina que no pas perdre’n. Però és un capital ambigu embolcallat de virtue signalling intranscendent si ho comparem amb l’efecte del 7 d’octubre sobre la psicologia col·lectiva israeliana. L’atac atroç contra innocents ha generat un folklore de terror que els polítics Israelians podrien fer servir per relativitzar els excessos durant generacions, des de la violència pura a qualsevol mesura d’extensió de l’apartheid. Els israelians de centre que fins fa quatre dies es manifestaven contra Netanyahu i demanaven fer alguna cosa diferent amb Palestina han tancat files amb la idea de neutralitzar l’amenaça de Gaza a qualsevol preu. Hamàs ha obtingut una empatia massa cosmètica per la causa Palestina al costat de les traduccions perfectament tangibles de l’odi i la por que ha despertat entre els israelians.

Des del replà emocional en què s’està instal·lant el conflicte només s’hi poden extreure lliçons velles i desassossegadores. Com ja s’han encarregat de certificar els historiadors, la no-violència és molt més eficaç que la violència per combatre les ocupacions tan desiguals: per a la gent de Gaza seria més efectiu un Gandhi que un Bin Laden; i no cal dir que això sembla impensable i la mateixa espiral de sang està pensada en direcció contrària. En tant que producte d’horror mediàtic, el 7 d’octubre limita irremeiablement l’empatia internacional que podria recollir per a la causa. La solució dels dos estats, l’única que condueix al reconeixement mutu sense l’extermini de cap de les nacions en disputa, necessitaria que els moderats dels dos bàndols governessin al mateix temps, una conjuntura internacional favorable, i un diàleg miraculós. Ara que aquesta solució dels dos estats sembla més lluny que mai, l’única esperança es troba en la mateixa imprevisibilitat de la història que aquest episodi ha fet manifesta, i l’únic que sembla vagament útil és anar-la repetint.