La reedició moral del pujolisme

L'energia pujoliana s'ha fragmentat, repartida entre el postprocessisme de la repressió, l'aventura puigdemontista, i l'irredemptisme d'Urquinaona

Joan Burdeus

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

Al cor del que va passar dijous passat a la llibreria Ona de Pau Claris hi havia una contradicció que pertany més al territori de la mística que de la politologia, no en va el vídeo que més ha circulat és el del moment en què quatre coristes van entonar ‘El cant de la senyera’. Els fets són coneguts: Jordi Pujol presentava la reedició que Comanegra ha fet de Des dels turons a l’altra banda del riu, el recull dels escrits de presó. Hi ha llibres autònoms que et transformen en la intimitat de la teva cambra, i d’altres que, com la lletra d’una cançó, només cobren vida quan un ritual els activa amb la vibració comunitària; i aquest és dels segons i això era el que estava passant a Ona. Des de primera fila i fins al carrer, centenars de convergents d’ahir, d’avui i de demà es van congriar per rebre la torxa de les mans del patriarca. Fidel a la puta i la Ramoneta fins al final, Pujol va dividir el foc de la pàtria en dues torxes incompatibles.

Jordi Pujol a la Llibreria Ona. Foto: Joel Codina
Jordi Pujol a la Llibreria Ona. Foto: Joel Codina

Després de l’activació cerimonial, la reedició de Des dels turons a l’altra banda del riu fa un efecte mirall històric estrany, amb la de sobres coneguda barreja de tragèdia i farsa que fa la història quan es repeteix. La voluntat politicoeditorial és cristal·lina: el llibre de Pujol va ser una proposta de reconstrucció moral per a la Catalunya derrotada per la Guerra Civil, i la reedició proposa a la Catalunya derrotada pel Procés que rellegeixi la proposta, a veure si ressona alguna cosa. És una reverberació fractal, perquè les noves generacions tenen força llibres de polítics més recentment derrotats i empresonats per Espanya que, de fet, segueixen al peu de la lletra la teologia política sacrificial que Pujol pregona ad nauseam al seu llibre quan, per exemple, l’expresident diu: “Quan em varen detenir jo ja duia alguns anys d’activisme nacionalista, però també de reflexió més general de caràcter econòmic i social, sobre Catalunya, sobre Espanya i sobre Europa. Prou temps per entendre que el millor servei que podia fer al nostre país i al nostre projecte polític, arribats a aquell punt de la història, era ser a la presó […] la presó, l’ostracisme o el fracàs poden destruir una persona o arruïnar una causa, però pot ser també que enforteixin el tremp, l’energia i l’esperança”. Aquesta barreja de moral i estratègia indistingible del junquerisme / cuixartisme, faria pensar que, com tothom diu últimament, Esquerra Republicana i Òmnium són els veritables continuadors del pujolisme per altres mitjans, mentre que la lluita legalista de l’exili europeu de Puigdemont ha anat per una altra banda, com si la presó hagués servit a Junqueras i companyia per apropiar-se de l'”A partir d’ara, d’ètica i de moral en parlarem nosaltres”. A la llibreria Ona els convergents hi eren vinguts a reconnectar amb l’èpica moral del pujolisme empresonat sense el qual al seu projecte li manca alguna cosa.

L’hegemonia a Catalunya no pertany a una política coherent i secular, sinó a aquells que siguin capaços de sostenir una contradicció antipolítica amb un superàvit de moral sacrificial.

Passa que els conjurs a vegades fan llufa o, encara pitjor, es giren contra l’aprenent de bruixot. Ni els presos polítics han pogut fundar una hegemonia comparable a la de Pujol a partir de l’engarjolament, ni l’autonomisme és capaç de crear una hegemonia alternativa sense l’energia sacrificial d’un màrtir. A la presentació es va veure clarament: d’una banda, Pujol feia el paper de pecador penedit, amb declaracions com ara “Vaig fallar al jove que vaig ser”, mentre que, de l’altra, tota la vetllada era una cerimònia de validació col·lectiva, el president fent-se rodejar d’una claca que certificava que tot està perdonat, que la feina feta pel país compensa de sobres tant els fracassos polítics com les corrupteles. Mentre que Pujol emetia consignes conservadores pròpies del catalanisme de Convergència i Unió, a l’escenari s’havia fet acompanyar per Joan Safont (1984), curador del llibre, i l’articulista Montserrat Dameson (1997), dos joves que s’han caracteritzat per militar en l’independentisme convergent amb la idea de matar el pare i superar els límits de Convergència. Per als joves amb americana de la JNC que aplaudien des de la platea, asseguts a prop de Santi Vila, ser pujolista és ser fidel al Pujol de la Generalitat, mentre que per als joves que la família Pujol havia triat per presentar el llibre, ser pujolista és ser fidel al Pujol de la presó. La idea era encerclar-ho tot.

La publicació de Des dels turons a l’altra banda del riu va tenir lloc 18 anys després de ser escrit entre reixes, el 1978, i el va presentar Josep Tarradellas. Es tractava de produir una síntesi miraculosa: un pamflet febril, espiritual, desbordant d’ambició, validat per la presó; havia de transferir l’energia moral a un projecte de govern pactista, connivent amb el franquisme, ple de cessions inconfessables. Va funcionar. Quaranta-cinc anys més tard, els convergents van peregrinar fins a Ona per tornar a invocar la mateixa quadratura del cercle: presentar la legitimitat moral del Pujol de la presó com una cosa coherent amb l’obra de govern, dir que el que es va fer era tot el que era possible i que no va haver-hi traïcions als propis principis, sinó tristes circumstàncies. Com sabem, el Procés era la idea que es podia anar més enllà i la contradicció es podia resoldre fins al final. Amb la finestra històrica tancada ningú sap per quant de temps, ara tothom busca la síntesi màgica de nou. Però l’entropia s’imposa i l’energia pujoliana s’ha fragmentat, repartida entre el postprocessisme de la repressió, l’aventura puigdemontista, i l’irredemptisme d’Urquinaona. Incapaç de resoldre el problema nacional català des de la Generalitat, el llegat de Pujol funciona, precisament, com un recordatori que el tresor de l’hegemonia a Catalunya no pertany a una política coherent i secular, sinó a aquells que siguin capaços de sostenir una contradicció antipolítica amb un superàvit de moral sacrificial.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació