Sean Price Williams: «El cine d’A24 no és indie, és una marca»

Amb la patxoca del monge asceta que baixa de la muntanya per oferir una mena de saviesa no certificada però per això mateix, autèntica i en perill d’extinció, Sean Price Williams (Bryn Mawr, Pensilvània, 1984), un dels directors de fotografia més prestigiosos de la història indie estatunidenca, declama sense pontificar, mig somnolent, com jo. Empatats en son, ens trobem de bon matí a la Filmoteca de Catalunya, la qual, amb l’excusa de la celebració de l’onzena edició de l’Americana Film Fest, li dedica un cicle retrospectiu del seu treball, que tindrà lloc del 7 al 26 de març. Demana una ampolla de 250 ml de Vichy i comencem a xerrar de l’ofici de la direcció de fotografia i dels Estats Units amb del seu debut com a director amb The Sweet East (2023) una road movie lisèrgica que satiritza sobre una societat sovint absurda, poderosa i perillosa.

Molts t’admirem.

No ho feu, això. És una mala idea.

“The sweet east” s’obre amb una pirueta, un salt en moto una mica temerari que apareix a la televisió. He pensat que el motorista podries ser tu, dirigint per primera vegada. O que podríem ser molts de nosaltres, prenent decisions.

M’agrada aquesta connexió que fas. No ho havia pensat. Del qui parles és ni més ni menys que Evel Knievel, un especialista que jo veia a la tele quan era petit. Era molt patriòtic i exhibia sense pudor i amb orgull el vermell, el blanc i el blau de la bandera estatunidenca. Amèrica, Amèrica, Amèrica. Tot era Amèrica. Feia coses molt boges, i cobrava per estavellar-se contra el terra, cosa que trobo trist i divertit. Personatges com ell són apassionants perquè metaforitzen i concentren el gran absurd que són els Estats Units. Evel Knievel representa la gran ximpleria que és el somni americà. Per això ho vaig posar a l’inici de la pel·lícula.

Knievel es fot una bona nata.

Aquesta part que surt és de la seva caiguda més famosa i està filmada per l’actriu de televisió Linda Evans, que aleshores festejava amb John Derek. La imatge és preciosa. És un document, un found footage molt interessant, perquè quan algú filma una cosa tan bèstia com un accident, pots veure com funciona el cap de qui opera la càmera: notes com pensa, com veu el món, com tremola per l’adrenalina o per la por o com manté la sang freda per capturar la realitat. M’encanta.

Tornem a la teva pel·lícula. La Lillian està en mig viatge de final de curs quan abandona la comitiva per anar a la seva. Surt de la ruta preestablerta.

El personatge de la Lillian, que interpreta Talia Ryder, està molt relacionat amb mi, en el sentit que jo era jove i no estava interessat en seguir aquest camí imposat, ni en obeir les determinacions o les convencions socials que sempre m’havien semblat inútils. Mai he volgut ser un adult robòtic que fa el que tothom espera que faci. De fet, mira si és autobiogràfica que a la pel·lícula la Lillian vesteix una samarreta que es la que portava jo quan era adolescent.

Fins a quin punt és autobiogràfica?

Va ser en una visita a Washington DC, la meva novia xicota estava cabrejada, havíem renyit i discutit i durant una bona estona ens vam separar. Vaig estar tot el sant dia buscant-la, perquè llavors no teníem mòbils ni hòsties. Vaig estar perdut per una ciutat durant molt de temps, buscant i resistint però sobretot descobrint. S’ha de resistir, resistir i després resistir.

Sona molt polític.

Una de les meves pel·lícules preferides és If, de Lindsay Anderson, que parla sobre resistència. Tot a la meva vida ha girat entorn de resistir lo imposat. La resistència és una forma d’entendre el món.

També et volia preguntar sobre la importància de cultura independent, o de marge, contra l’era del blockbuster i la prefabricació artística.

Pel que fa al cinema, que és el que jo conec, és cada vegada més complicat tirar endavant i impulsar projectes independents. Però és fàcil entendre’n la causa: això que fem comporta molta feina i retorna poca recompensa. És, financerament parlant, un suïcidi per molts directors. I per als que volem ser realment independents, és gairebé impossible. L’escena indie està tocada i jo soc un privilegiat. A banda dels blockbusters, també tenim un cinema a cavall entre els dos, que serien pel·lícules de mig format, entre el comercial i l’independent. Però al capdavall, malgrat que es presenten com produccions d’autor, també són cinema comercial.

Ho dius amb una mica amb sorna.

És que em fa una mica de ràbia, perquè és un cinema considerat erròniament cinema d’autor i no és així. És fals cinema d’autor, un fals cinema personal que regna als Estats Units. És un cine que s’està posant massa de moda, i que té més a veure amb unes marques estipulades i unes modes que, de fet, les autèntiques produccions independents. Una pel·lícula d’A24 és una marca, no una pel·lícula independent exempta de restriccions.

Vas fort.

És important que hi siguin, i m’agrada consumir-les, no dic que sigui necessàriament res dolent, però també és primordial que no confonem les coses. Pera això penso que és molt rellevant que festivals com l’Americana, que acullen autèntiques pel·lícules indie, existeixin.

Les pel·lícules genuïnament independents són una mostra de resistència.

Sí. I, en aquest sentit, és un acte de resistència que no vol dir altra cosa que no tens diners.

És el preu econòmic de la dissidència indie.

Mira’m a mi. Tinc 46 tacos i el meu compte bancari està gairebé a zero.

Però has guanyat la victòria moral, o almenys, la de l’honestedat de l’artista.

A la merda. L’altre dia vaig sentir una entrevista d’algú que deia que als artistes que no tenen diners els agrada parlar d’integritat. Intentaré que de la meva boca no surti aquesta paraula durant tota aquesta entrevista, t’ho prometo.

“Fer pel·lícules independents és un acte de resistència. I també vol dir que no tens diners”

Has treballat amb els germans Safdie, Abel Ferrara i Alex Ross Perry. Entens ara, amb la teva primera direcció, més les seves obsessions i exigències com a directors?

Completament, ara sento més simpatia pels directors, i entenc millor com aquesta figura pot arribar exhausta el primer dia de rodatge. Ha de treballar des del moment zero de producció, amb la preparació, la comunicació i l’organització. Ha de controlar tots els àmbits. Tothom busca l’aprovació del director per tot i això cansa molt. En el cas de The Sweet East vaig treballar amb amics, de manera que la filmació no va ser tan intensa per mi com pot ser-ho per altra gent que curra amb equips més impersonals. Però sí, ara comprenc molt millor allò que anomenem la soledat del director al set.

Alhora, la figura del director és la més celebrada i reconeguda.

És contradictori perquè això acostuma a ser així, però també et dic que els directors sovint són la persona menys respectada al rodatge. Tothom pensa que sap més que el director, i corre la idea que és un càrrec que té menys experiència que la crew. Jo no he passat per això, però tinc constància que passa. Com a director, tu arribes al set amb la teva jaqueta i la teva motxilla i no saps on posar les coses. La resta sap que té cotxes i caravanes on guardar el seus trastos. Fins i tot una cosa tan petita com aquesta et fa entendre com funciona el gremi.

“The Sweet East” desplega una bateria d’humor i gags hilarants i absurds, però també esmolats i amb forta càrrega social. Creus que l’humor serveix per combatre una nació sovint violenta i masclista com pot ser l’estatunidenca?

La principal esperança de la pel·lícula és que ensenya a la gent que no pot pendre’s massa seriosament a ella mateixa. Crec que tenim un problema amb això als Estats Units: hi ha molt d’experiment social, ens agrada jugar amb les ideologies ximples i la passió per les coses, i ens ho prenem massa en sèrio. Creiem que som massa importants: nosaltres i el que pensem. Això a vegades és molt perillós.

Pretén ser un mirall.

Cada personatge està construït perquè tot ciutadà estatunidenc s’hi senti mínimament representat. Sobretot algú que pensa que un dia agafarà una pistola i massacrarà un lloc, si mira la pel·lícula s’hi veurà mínimament reflectit i potser dirà “ostres, això és realment molt estúpid”. Espero que passi això. La societat nord-americana abraça massa l’absurditat i falta educació per resoldre aquest excés d’estupidesa.

Ets molts autocrític, però també hi ha certa innocència que em fa pensar que hi ha un bri d’esperança en la teva mirada, malgrat l’àcid i la sàtira.

Bé, si pensés que això és el final, segurament no estaria fent-ne una pel·lícula [Riu]. The Sweet East és efectivament optimista. La Talia Ryder em va dir que era esperançadora. Als Estats Units som molt de fer i no de pensar. I no parem, estem constantment en moviment, i això té una cosa positiva, i és que no ens permetem ser pessimistes ni excessivament nostàlgics.

També hi ha un sentiment compartit, perquè jo mateix he vist representat el meu entorn a la pel·lícula.

Sí, potser el film té un punt universal. Jo crec que la història del meu país és particular perquè és jove. Que té, 250 anys? De manera que pensem una mica en petit, a curt termini, sense una gran retrospectiva, anem frame per frame. També concebem la nostra pròpia història en termes de president. En lapses presidencials. És una mica estúpid. Hi ha gent ansiosa per saber qui és el president perquè això determina tot en un país en determinat moment històric. No té cap sentit.

“The Sweet East” és una sàtira que plasma molt bé aquesta autoconsciència crítica. El to caricaturesc, com de meme ininterromput, és un dels ponts forts del film.

Nick Pinkerton, el guionista, és molt intel·ligent i sobretot, molt divertit, que normalment són dues característiques que van de bracet. I es preocupa molt pel país i la seva història. És molt important destruir la teva pàtria amb ironia i sentit de l’humor.

És una manera de fer activisme.

Tot el que fas i decideixes a la vida implica una acció política. Crec que fer coses amb amics i produir coses creatives és molt més necessari que generar una dinàmica gratuïtament destructiva. Jo entenc el cinema com l’excusa per aixecar un projecte que inclogui el màxim de gent d’una forma constructiva i lúcida. És com formar la teva pròpia família. Això i ser bo. Això és el màxim que podem fer com a persones, ser bons.

Què vol dir, ser bo, per tu?

Dedicar la teva vida a fer la vida de la resta una mica millor. Això és molt polític, no? Sona una mica vergonyós per part meva, ara que ho penso [riu].

Sona molt bonic, Sean.

Potser és molt radical autopercebre’t com algú que pot fer més feliç a la resta. Dedicar esforços en ajudar i canviar els altres.

I més en aquests temps on competim entre nosaltres i ens trepitgem els cranis per engrunetes de satisfacció individual.

És clar, exacte, i per això és perillós, també, perquè t’exposes i dius el que penses. Algú pot fer servir aquesta informació que has compartit per ser bona persona per girar-te-la en contra i fer-te mal. A internet, qui sigui pot descontextualitzar allò que dius i clavar-te-la ben fortament.

Ser bo implica, d’alguna manera, ser vulnerable.

Quina por. És terrorífic.

Tu t’has sentit exposat?

Sí, he dit autèntiques bogeries, però sempre ho he abocat tot a les meves pel·lícules. Faig servir el cinema com a escut. Les pel·lis em protegeixen.

“Avui en dia, ser bona persona és una decisió radical”

Pregunta abstracta.

Dispara.

Existeix una noció de fotografia perfecta en cinema? Alguna cosa modèlica, un horitzó formal en el qual et basis per treballar?

Jo crec que la mera noció de perfecció ja et condueix al que fan als blockbusters. Diríem que Steven Spielberg té una fotografia perfecta. Jo l’adoro, m’agrada molt el que fa, no l’estic criticant, però s’allunya al que jo entenc per proposta fotogràfica al cinema. No intento fer això, jo em sento més còmode amb la imperfecció. Si faig un frame que es veu excessivament bonic o quadrat, això no em fa sentir bé. M’agrada tenir un mal frame, que la cosa sigui irregular o que aquest penjador d’abrics que tenim aquí davant, per exemple, aparegui tallat a mig pla, o que qualsevol altre element es vegi a mitges, com mal posat. Fa tot més real i segons la meva opinió més interessant.

Cerques obsessivament una sensació de realisme?

No, no necessàriament. Però sí que aquesta brutícia de la qual parlo fan més creïble les pel·lícules. Trobo que atorguen a l’espectador la sensaciño que està participant en l’escena. La imperfecció et fa estèticament partícip, és important en el meu treball. També treballo amb el fora de focus, per exemple, que accentua aquesta filosofia visual.

Filmes incessantment amb els 16mm. Hi ha una nostàlgia granulada i pastel. 

És certament nostàlgic. Quan faig una pel·lícula no la faig pensant en un títol concret que hagi vist abans necessàriament, però sí que hi ha inevitablement, i crec que això els hi passa a molts artistes i creadors, un rastre referencial. Quan algú crea, inevitablement plasma imatges anteriors. En el meu cas, apareixen les pel·lícules que estimo. També treballo pensant en un sentit atemporal, m’agrada que l’espectador tingui una sensació d’atemporalitat, com de màquina del temps, com que no pugui situar exactament a quin període pertany la meva pel·lícula.

En contra del cinema que impera ara.

Les pel·lícules d’ara es veuen molt brillants, perfectes, nítides i sofisticades. Això pot sonar nostàlgic, és clar, i més ara amb la incipient irrupció de les IA o el que sigui. No sé com serà el futur. Tampoc em preocupa en excés: no vull pensar que una pel·lícula dels setanta és millor que una d’ara. Sí que a mi, personalment, em són més familiars perquè és el que he consumit, bàsicament.

Sí que hi ha una declaració estètica en la teva forma de treballar.

Els 16mm afavoreixen les persones, les fan més agradables. La gent sembla més bonica. Amb l’alta resolució i els zooms, veus coses que amb els teus ulls no pots ni imaginar. Impureses i perfeccions que no sabies que existien. Amb el 8K, ara mateix, et veuria les arrugues i les canes.

Amb 8K jo seria encara més lleig.

[Riu]. No, home, ja m’entens. De fet, l’altre dia vaig veure una restauració de El procés d‘Orson Welles en 4K en una pantalla gegant i Romy Schneider, que és preciosa, té bigoti. I no passa res, eh, però mai abans havíem vist el bigoti de Romy Schneider perquè els 35mm, que era el format original, no ho permetien.

Continuaré mirant “El procés” de Welles en versió 35mm i no en 4k.

Visca el DVD, mori el Blu-ray.

“The Sweet East” és una pel·lícula de contradiccions nacionals. Quantes contradiccions tens, tu?

Les contradiccions són necessàries i l’assumpció d’aquestes t’eximeixen de la hipocresia, que és un dels grans mals de les societats modernes. Jo crec que la contradicció és material interessant, sempre que no sigui un acte intencionat i artificial. Jean-Luc Godard ha estat sempre una figura molt contradictòria amb ella mateixa, i això va fer d’aquest director un ens fascinant. Ara t’estic parlant de noms i creadors que m’han tornat moralment boig, que odio però en canvi, al mateix temps, han fet pel·lícules que m’han canviat la vida en un sentit positiu. És l’ambigüitat de l’art.

Menys de tres contradiccions és dogma.

No et refiïs mai d’algú que no té contradiccions.

Què creus que passarà amb els Estats Units per a la teva tercera pel·lícula?

Jo crec que la meva segona pel·lícula tindrà lloc uns quaranta-cinc anys enrere. Estic una mica confús pel present i crec que haig de tornar enrere i arreglar certes coses. Segurament estarà ambientada en el passat. Normalment no m’agrada, perquè considero que és una decisió escapista i covarda, però ho intentaré fer d’una forma que sembli rellevant. El que és segur és que els pròxims anys de la civilització seran emocionants, digue-m’ho així. Hem de deixar de mirar tant les notícies i fer coses. Un abús de notícies radicalitzen, en el pitjor dels sentits.