Un paradís minat a la Polinèsia

Albert Serra és un trampós. Ho sabíem, des de 2006, amb Honor de Cavalleria, i ho sabríem amb les cintes posteriors. Com l’anterior filmografia, Serra ens torna a portar d’excursió. Malgrat la sofisticació latent i visible, Pacifiction és també, com tota la resta, un viatge a la deconstrucció dels personatges. Ànimes perdudes als qui roba la identitat i els deixa a la seva sort en una desventura erràtica i aparentment buida de sentit. Aquesta última és una obra postnarrativa majúscula, incòmoda i incandescent, que ha servit al banyolí per col·locar-lo en l’avantguarda del cinema europeu i per recordar-nos a nosaltres que, mentre la seva figura ens servia per fer mems a les gales dels Gaudí, els francesos s’aixecaven a Canes per reverenciar el seu treball.

Ja s’ha dit molt que Serra, més que pel·lícules, escriu llibres amb imatge i so. Pacifiction és un parany a cavall entre el thriller polític, la comèdia i el film surrealista on, novament, enfoca i persegueix un protagonista desorientat i ebri d’individualisme i fals poder, que anirà escalant en un ascensor entre l’absurd i la tensió nuclear, al mateix temps que, amb elegància, el cineasta abandonarà en paisatges polinesis. Entre paradisos artificials, bordells foscos i reunions d’emergència, De Roller (Benoît Magimel), un dandi encarregat de l’alt comissionat de la República Francesa, haurà de pacificar la població insular i gestionar el terror que causa en ella la possibilitat d’experiments militars. Ho fa, o més aviat ho intenta (com tots els personatges de Serra, que són un anhel) amb l’elegància transcendental pròpia de qui està per sobre del bé i del mal i alhora amb una rudesa mundana, que fa que el patetisme i la poca traça del mandatari se’ns torni erràtica, quixotesca, magnètica i, en última instància, simpàtica.

Aquesta irrupció del virtuosisme de l’estètica, i aquesta millora fotogràfica (gràcies a recursos digitals) doten el film d’una falsa sensació d’accessibilitat. Però novament la de Serra és una porta falsa (saturada i paradisíaca, però falsa) que no dona al jardí del xalet, sinó a una jungla mal cuidada plena de runa, vegetació frondosa i vida. El preu a pagar és una pel·lícula inclassificable i mutant que es fa irrespirable i meravellosa: com un paisatge postapocalíptic; com el fong de la bomba atòmica, que no podem deixar de contemplar malgrat que sabem de segur que ens abrasarà les retines.

I considerant totes aquestes impostures, Pacifiction suposa al capdavall una reverència al cinema. Un homenatge al punkisme estètic que trenca des de l’ordre i l’estructura, en uns temps on la imatge s’imposa seqüencial, borratxa, anodina, purament sensorial i condemnada a la dictadura condensada de la tiktokeralització de la realitat. Una de les pel·lícules de l’any que ens deixen escenes per no oblidar, com la de la competició de surf o la de l’assaig de la dansa folklòrica. L’última de Serra ens permet solcar les onades com ho feia el coronel Kilgore a Apocalypse Now. Ens deixa rebaixar-nos al fang i embrutir-nos amb sorra verge i amenaçada, així com descendir als inferns de Conrad o endinsar-nos en selves abans sagrades i ara prostituïdes pels neons i el vici; selves corrompudes a les quals ja es va aventurar Werner Herzog a Aguirre, la còlera de Déu.

I si Liberté implicava una autoflagel·lació dolorosa de més de dues hores, Pacifiction és un altre exercici lúcid on la ficció ens fueteja amb tentacles invisibles que ens fan pensar en literatura, però també en esdeveniments actuals que apel·len, involuntàriament o no, el transcurs d’un nou ordre global marcat per la hipocresia, les relacions fantasmagòriques, la paranoia i l’abús. Albert Serra és un trampós perquè no ficcionalitza i ens fa creure que sí. I sobretot és un prestidigitador. Una mena d’espiritista que invoca dimonis imperceptibles amb les seves tres càmeres, que tot ho veuen. Ni la corrupció ni els mals latents es poden percebre genuïnament amb l’ull humà, sinó que s’han de sentir, respirar i patir. Per això l’únic que pot filmar-los i fer-los terrenals és Albert Serra.