Existir sense existir

Vivim en una constant allau d’homenatges audiovisuals a la ruralitat. Enguany celebràvem l’èxit rotund de Creatura (Elena Martín), on el mar servia com a refugi per a una protagonista abatuda pels traumes; la majestuositat de l’oceà Atlàntic emmarcava la història de Sica (Carla Subirana), on el pare d’una adolescent es perdia en les seves profunditats; la gallega O corno (Jaione Camborda) ens feia travessar la frondositat dels boscos limítrofs entre Galícia i Portugal acompanyant la María en la seva fugida; i l’agradable entorn de 20.000 especies de abejas (Estibaliz Urresola) convertia la transició de la jove Lucía en quelcom íntim i personal. L’apogeu del cinema rural es manté ja fa uns anys, i és que els cineastes han trobat en la natura l’embolcall perfecte per a explicar relats on, la muntanya, el mar o els pobles, no s’utilitzen només com a localització, sinó que esdevenen peces fonamentals dins les narratives d’aquestes cinematografies. La solitud de l’individu que Sofia Coppola resolia a la perfecció ubicant els seus personatges a la ciutat de Tòquio a Lost in Translation (2003), avui es trasllada a la perifèria, on el sentiment d’estar sol al món s’accentua en contraposició a l’abisme d’un cosmos imponent.

La mallorquina Antonina Obrador s’adhereix a aquesta voluntat de centrar allò personal en un paisatge aclaparador, fins i tot hostil, on les incerteses sobre la vida i la mort prenen un sentit esotèric. El protagonista de Quest, un biòleg turmentat pel passat, es trasllada a una illa deshabitada on el contacte amb l’exterior és inexistent. El motiu del seu viatge és continuar l’estudi que va iniciar la seva dona, que va morir a l’illa, sobre la malaltia d’unes plantes que, malgrat no presentar cap mena de cèl·lula, tampoc no estan mortes: es mantenen cristal·litzades, en el llindar entre ser i no ser. La raó d’aquest exili no és només observar el comportament de les flors, que en Lluc analitza amb obsessió, sinó abraçar un procés de dol que es barreja amb la culpa i topa amb la incomprensió d’uns fets misteriosos que li suggeriran un seguit de preguntes existencials: Es pot estar viu sense estar viu? Existir sense canviar o morir?

Quest és el nom de l’illa de les ànimes, on el jove es retrobarà amb els fantasmes del seu passat amb la urgència d’entendre l’inexplicable. El protagonista moribund de Uncle Boonmee Who Can Recall His Past Lives (Apichatpong Weerasethakul, 2010) tornava a la selva per connectar amb alguns dels éssers a través dels quals havia existit abans de tornar a morir. El bosc esdevenia el rerefons idoni per parlar de la memòria, on vius i morts es retrobaven en escenes quotidianes i l’univers sobrenatural esquitxava un relat que acabava transformant-se en versemblant tot i transgredir els murs de la intel·ligibilitat. L’òpera prima d’Obrador recupera aquest poder màgic de connectar ambdós mons, així com la dilació del temps, que es relativitza davant la inacció d’un personatge que més que interpretar, deambula, busca, descobreix. Es perd dins els dibuixos de la seva dona, pintures i murals de la vegetació de l’illa, a través dels quals en Lluc i la Maria aconsegueixen comunicar-se. Allà on pretenia trobar respostes només apareixen incògnites que l’allunyen del present terrenal i el transporten a un indret regit per les seves pròpies normes, on el temps queda en suspensió i la irrealitat pren forma. Tant el punt de partida com l’enigmàtica narrativa ens recorda a la hipnòtica Enys Man (Mark Jenkin, 2022), que si bé s’apropa més al terror experimental, presenta molts punts en comú amb el debut d’Obrador: la representació de la soledat, un desconcert constant que s’alimenta a través de la pausa i l’atmosfera il·lusòria que estreny el protagonista.

Quest es construeix com a exercici de contemplació detinguda que defuig de l’evidència i ens convida a compartir l’aïllament material del personatge per mostrar-nos les emocions més recòndites de l’ésser humà. La cova, com a espai llegendari on divaguen els esperits, que apareix constantment durant la pel·lícula, acull un tram final on el vermell de la lluna roja tenyeix la pantalla i evoca el fatal desig. Les dones d’aigua, o els fantasmes que l’envolten, imploren la companyia d’en Lluc, que somia amb desfer-se de les ferides mundanes que el colpegen per aconseguir el que realment cercava: l’alleujament del descans.