Després de clausurar el D’A amb soldout, arriba a sales el debut en el llargmetratge d’Estibaliz Urresola, 20.000 especies de abejas, que va guanyar el Biznaga d’Or a Màlaga i l’Os de Plata a Berlín a millor protagonista per a la jove Sofía Otero. Una pel·lícula intimista que mostra, posant el focus en el personatge principal, tres punts de vista diferents davant la vida, representats per tres generacions de dones: Lucía, una nena trans de vuit anys que té moltes preguntes, Ane, la seva mare, que està a punt de separar-se, i Lourdes, tia d’Ane, que esdevindrà una peça clau en la història de la primera. Aquesta comunitat femenina, simbolitzada pel rusc, exposa la diversitat de rols dins la família, i genera un interessant diàleg entre diferents visions davant el conflicte que s’hi planteja.

Comença l’estiu, i Ane marxa de vacances al poble familiar amb els seus fills, espai rural que els donarà la pausa vital que tots semblen reclamar. Tornar a “casa” és l’excusa perfecta per a recuperar la faceta artística de l’Ane: es tancarà al taller d’escultura del seu pare, embussada pels conflictes personals (feina, relacions), i passarà per alt les crides d’atenció de la seva filla, que des de l’inici intenta mostrar el seu malestar amb el gènere que li van assignar en néixer. És curiosa la manera en què se’ns manifesta que es tracta d’una nena trans: quan fa pipí d’esquena a la càmera, ho fa dreta; fins aleshores totes podríem haver pensat que Cocó, un dels noms que de vegades utilitza, és una nena cis. La primera persona que li serveix de refugi és la seva tieta-àvia, que l’endinsa en el món de les abelles i que normalitza el fet que Lucía parli d’ella mateixa en femení: “estic tranquil·la, estic cansada”, diu, i Lourdes mai la corregeix: li ofereix un espai segur per ser i manifestar-se lliurement. No serà fins al final del metratge quan Ane, després d’amorosos però maldestres intents d’apropar-se a la seva filla, podrà cridar el seu nom, en un desig desesperat de trobar-la, de reconèixer-la.

La càmera sempre persegueix la protagonista, deixant moltes converses entre adults fora de camp, així com la presència masculina, present en els records (del pare d’Ane), i el pes tangible d’un patriarcat encara molt arrelat socialment. Fins i tot en l’abraçada coral que tanca el film, el pare quedarà fora d’aquesta corporalitat tendra que per fi acompanya Lucía com el que és, una nena que requereix l’escalf de la seva família. Moltes pel·lícules centrades en el tema trans parlen precisament de l’experiència de la transició en primera persona, no és el cas de 20.000 especies de abejas: aquí, qui ha de fer aquest camí d’acceptació i reconeixement no és Lucía, que té molt clara la seva identitat i només està buscant l’espai per a manifestar-la, sinó la resta de personatges, que aprendran, cadascú al seu ritme, que el més important per a estimar és saber escoltar l’altre.

La pel·lícula d’Urresola, que neix d’una notícia del 2018 sobre un jove trans que es va suïcidar, fuig de pretensions alliçonadores oferint un relat senzill i esperançador on l’amor, fraternal i, especialment, maternofilial, acaba guanyant la partida a la por i la incertesa. En una escena clau, Lucía i una amiga del poble intercanvien els banyadors, i la segona, en veure què hi ha darrere de la peça de roba, reacciona dient que a la seva classe hi ha un noi amb vulva. La mirada més pura i menys corrompuda es converteix aquí en la més exemplar, fent-nos recordar la importància d’observar el comportament de les criatures, de qui aprendríem moltes lliçons si les tinguéssim més en compte. I essencialment d’això tracta 20.000 especies de abejas: d’intentar trobar espais de pausa, dins la voràgine en què sovint es converteix la vida adulta, per dedicar temps a escoltar les persones que ens envolten. Només així podrem comprendre-les, acompanyar-les, i, sobretot, estimar-les com necessiten que ho fem.

• 

  Crítica

  Un cinema que acompanya

  Agus Izquierdo