Una retrospecció compartida

El desig femení és aquella cosa que ens pertany a les dones però que a la vegada no construïm soles, ni des de la pròpia consciència. L’experiència de la nostra sexualitat queda massa d’hora travessada per infinitat de qüestions. Inicialment per la família: els tabús, les prohibicions i també la falta de límits, les relacions de competitivitat i l’expressió de l’estima són alguns dels conflictes que la directora de Júlia ist (2017) investiga en la seva última obra, Creatura, primera producció catalana en rebre el premi a Millor Pel·lícula Europea de la Quinzena de Realitzadores de Cannes.

Elena Martín Gimeno elabora un exercici de memòria del qual sembla impossible escapar, sobretot si ets dona. Surto de la sala abatuda pel bombardeig de vivències soterrades, però també agraïda per la sensibilitat i precisió d’un discurs complicat de traslladar en imatges. Recordo quan no podia sortir del lavabo de casa l’àvia en calcetes perquè allà també hi vivien homes. Devia tenir uns sis anys. Més tard, les classes de natació es convertirien en una lluita estratègica per amagar el meu cos preadolescent, perquè havia après que aquesta intimitat tampoc es podia compartir amb les companyes de 5è de primària. De manera gairebé imperceptible, el mapa mental de què és correcte i incorrecte pren rigidesa: criticar la filla de la veïna perquè ja és el tercer nòvio que li veiem aquest any està bé, però no es poden portar faldilles massa curtes, ni roba interior negra o vermella, ni dormir amb el teu cosí o mirar pel·lícules de “grans”. En algun moment la rebel·lió t’aboca a investigar: vas a casa d’amigues amb famílies absents a veure American Pie en bucle o aprofites el carnestoltes per triar la disfressa amb el vestit més estret, escotat i provocatiu. Performes una feminitat prohibida, fàcil de sexualitzar. Et converteixes en una temptació amb potes, i, a sobre, això és culpa teva i de ningú més. Creixes pensant que somiar amb sexe és de brutes i et sents fastigosa quan se t’infla la vulva pensant en la persona que t’agrada. Quan et porten al descampat dels afores i et magregen, tu et deixes perquè somiar-ho vol dir que ho desitges. I perquè no vols que el noi que t’agrada s’enfadi. I, perquè en el fons, si no ets capaç de dir que no, és perquè t’agrada.

No tinc cap amiga capaç de confessar no haver tingut mai cap problema amb el sexe. Totes les dones del meu entorn pateixen una relació complexa amb el seu desig, el seu cos i la manera en què es relacionen amb la resta de cossos. La pressió que se’ns imposa de ser capaces del gaudi és molts cops devastadora, i com la protagonista de Creatura, cal fer un viatge al passat, un exercici introspectiu ple d’entrebancs, però necessari per a reescriure un futur on la culpa no et paralitzi cada cop que afrontes la insatisfacció.

Martín Gimeno construeix un tríptic visceral protagonitzat per la Mila, a qui coneixem primer de gran, i acompanyem després en la recuperació de moments clau de la seva infantesa i adolescència. La Mila adulta es veu sacsejada per un bloqueig sexual que no només interfereix en la seva relació de parella, sinó que també la fa sentir desarrelada del seu propi cos, que somatitza aquest trauma a través d’una urticària severa que guarda el seu origen en el primer cop que es va sentir rebutjada per un home: el seu pare. L’únic que la calma és el contacte amb el mar: quan la natura l’abraça, la coïssor desapareix per uns segons, i amb ella la frustració de la incapacitat, el dolor de sentir-se aliena.

Aquesta retrospecció proposa un viatge incòmode per a l’espectadora, un mirar enrere que fa mal i trastoca, que remou passatges que per supervivència havien quedat congelats en l’univers dels records sense nom. La contundència i fisicitat amb què Martín Gimeno i Clara Roquet, coguionista de la cinta, s’atreveixen a parlar d’allò més íntim és esfereïdor, gairebé terrorífic, però alhora traça un camí cap a l’autoconeixença que ens permet comprendre que si bé cada experiència és personal i única, la confrontació amb el propi desig, el rebuig i la culpa ens acompanyen des de massa d’hora. I que per a la reparació, cal que ens submergim en les profunditats de la memòria.