Balandrau: com tornar a estimar

A la vida hi haurà sempre dues coses que ens superaran: el sentiment de no haver fet prou en determinades ocasions, i la dificultat per expressar qualsevol sentiment extrem. Ens falten paraules que no limitin el patiment ‘massa’ profund i l’alegria ‘massa’ penetrant. Tot el que van patir els supervivents del desastre de Balandrau no ho podran expressar mai prou: ni l’esperança fragilment instintiva, ni les pèrdues, ni el repte amb un punt alegre i un punt trist de tornar a néixer després de tot. De tot el que expliquen, se’n desprèn una reflexió clau: en moments caòtics sempre hi ha alguna cosa o algú que et pot ajudar a sortir-ne. Però a Balandrau no hi havia ningú. Estaven sols.

Balandrau: infern glaçat és el documental que inaugura el Festival Docs Barcelona 2021 i que es va emetre ahir al Sense Ficció de TV3 i serà a Filmin fins el 30 de maig. Quasi bé una hora i mitja de patiment que explica el que va ser un malson que va començar de cop i volta un dia assolellat i es va allargar dies. El 30 de desembre del 2000, un temporal ferotge al Pirineu amb unes condicions extremadament dures pròpies de l’Himàlaia va acabar amb la vida de 9 persones a la zona del Balandrau. Es tracta del tercer pitjor accident mundial produït a causa de la violencia del vent a la muntanya, i ara, vint anys després, els supervivents i les persones del rescat han explicat la tragèdia.

El documental, que ha dirigit excel·lentment Guille Cascante (Goroka), explica la història a partir del relat testimonial i la recreació d’escenes amb una transició molt treballada a imatges reals. És una història molt dura, i el patiment s’expressa a través de les paraules, els silencis, les expressions i també les imatges, moltes vegades plenes de neu, que en nombroses ocasions inunda la pantalla amb boira i vent i l’únic que veus és això, que és com no veure res: transporta molt bé visualment a la tragèdia. Malgrat que vint anys més tard encara costa d’explicar, les entrevistes es fan en un espai il·luminat amb petits punts de llar de foc que expressen molt bé el contrast entre el fred recordat i el caliu, la comprensió i la calma recuperada amb els anys.

En aquesta història el patiment avança feixugament, amb l’esforç cansat d’aixecar un peu d’entre la neu i amb el vent en contra, i amb la permanent comprovació que tot va a pitjor: quan sembla que ja ha passat, de cop ve un torrent, de sobte un gorg, i una cascada per la que no t’atreveixes a saltar, i una nit més.

El que no m’ha deixat dormir és la idea que aquest documental fa imaginable: potser, algun dia de sol i cel serè, el vent es girarà i s’endurà per davant qualsevol pla que tinguem per les nostres vides. Un dels supervivents tenia 27 anys i en el desastre se li va morir la nòvia, amb qui s’havia de casar al cap d’un any. Havia de ser una excursió de matí, però el fred se’ls hi ha quedat a dins per tota la vida.

“Vam ser conscients durant molta estona que potser anàvem a morir” és segurament una de les frases més colpidores del documental i tot i així hi ha molts moments que els testimonis no tenen prou paraules per expressar el que senten, i es veu molt clara la manca de paraules que tenim per descriure sentiments extrems: l’un, el patiment quan creu que morirà, i també la culpa de pensar que potser no va fer prou per salvar els altres. L’altre, l’alegria quan s’assabenta que un amic seu que es pensava que havia mort, és viu.

És sorprenent, de fet, com al principi del documental, un dels supervivents diu que li agrada la muntanya “perquè és imprevisible”. L’estima per la mateixa raó que l’ha fet patir. I és que com molt bé explica la periodista Maria Moreno, “aquesta història també va d’amor i de companyia”, de seguir estimant i vivint malgrat les tempestes. Balandrau és una història de sobreviure i també d’aprendre a tornar a estimar.

Podeu consultar la programació del DocsBarcelona aquí.