La muntanya ens és sàvia

Els finals fatals han alimentat durant segles la bèstia, però justament aquests dies ens arribava una escletxa de llum entre tanta foscor. Audrey Mash, una aficionada britànica a l’alpinisme, va sobreviure a una aturada cardíaca de sis hores sota una temperatura corporal de 18 graus negatius després que una tempesta de vent i neu la sorprengués, juntament amb la seva parella Rohan Schoeman, en plena ascensió al pic de Torreneules, al Pirineu oriental. Es tracta d’un dels casos d’aturada cardíaca reanimada més perllongats descrits mai al món. Malgrat que el cor de l’Audrey deixés de bategar, va aconseguir tornar a la vida sense cap seqüela neurològica.

El matrimoni britànic no va saber anticipar-se a la tragèdia, malgrat que el desenllaç acabés sent miraculós i extraordinari. Quan sovint sembla que la vida només ens colpegi i fins i tot ens enfonsi, aquell dia la vida va fer justícia. Un cas, que sens dubte mereixerà algun dia una crònica, fins i tot una novel·la.

Una crònica com la que ha publicat el meteoròleg Jordi Cruz i Serra (Terrassa, 1967) per dignificar el també accidentat Cap d’Any del 2000 al Pirineu i titulada 3 nits de torb i 1 Cap d’Any (Símbol Editors). Els mots, quan són justos i honestos, duen intrínseca una sensibilitat delicada i preciosa; és cert que una imatge val més que mil paraules, però a voltes les paraules comprenen i empatitzen més que una imatge. Capaces d’arribar al cor, l’acaronen amb la tendresa i l’afecció que absenta en les desgràcies.

Cruz elabora un relat esfereïdor i, al mateix temps, trepidant d’una tragèdia alpinista que va assolar el Pirineu els darrers dies de l’any 2000. Un temporal de fort vent i neu, a més a més d’una baixada ferotge de les temperatures, va provocar que diversos grups d’excursionistes que entomaven aleshores el cim del Balandrau, s’hi acabessin veient atrapats. Des de l’èxit de La febre del cim (Empúries) de Jon Krakauer que no recordàvem una obra tan intensa sobre la tragèdia a la muntanya. Després de vendre 5.000 exemplars i guanyar el premi Verdaguer 2019 al millor llibre de l’any a la Fira del Llibre de Muntanya, arriba ara la quarta edició ampliada d’un dels bestsellers més silenciosos i, alhora, contagiosos dels últims anys.

Tot i que l’autor provingui d’un camp poc singular en l’esfera literària com és la meteorologia, l’obra confirma que es tracta del perfil idoni per parlar del torb i les seves conseqüències en aquell Cap d’Any del 2000. Cruz va més enllà de l’accident per se i ens transporta sobre el terreny tot disposant la mirada al cel i a la terra a la vegada. De fet, aquest és un dels aprenentatges que ens deixa el llibre: la muntanya no es pot concebre si abans no hem observat com tenim el cel i, sobretot, com pot canviar en les pròximes hores. El llibre també ens deixa inevitablement de cara enlaire per recordar i no oblidar els qui un dia van perdre la partida a la natura després de lluitar-hi incansablement.

Parlem d’un llibre que compta amb una vintena de protagonistes, on tots ells juguen un paper substancial a l’accident. Les víctimes, tant les supervivents com les mortals, apareixen en les mateixes condicions siguin esquiadors, escaladors o bé, excursionistes. El Pirineu i el conjunt del país va aclamar també durant jornades esgotadores els herois que van fer possible que el canvi de segle no fos tan dolorós. Tot i així, Catalunya recordarà per sempre més l’entrada al segle XXI de ben segur que pel seu horror. Aleshores, fins ben entrat el desembre, els cims es trobaven força pelats. Va ser llavors quan la predicció de l’índex de perill d’allaus va incrementar notòriament. Amb tot, el temps va acabar sent molt pitjor del previst i el torb en va ser el principal protagonista.

Aquell final d’any, divuit apassionats de la muntanya van esgarriar el contrast entre el cel i la superfície, el sentit de l’orientació i de la profunditat i alguns, fins i tot, la consciència respecte la raó de ser. Cruz no se n’amaga i ens és franc: el torb és el fenomen meteorològic advers més perillós amb el qual es pot topar un excursionista a l’alta muntanya. L’autor així ho ha comprovat i així ens ho ha fet saber després d’anys d’estudi i investigació sobre els accidents al Balandrau a les acaballes de segle passat.

A partir d’una narració cronològica, que no descuida antecedents ni dades ni cap nom ni cognoms, Cruz ens atrapa de la mà de la tragèdia real. El millor de tot, i segurament el més apreciable, és que l’autor no cau a la trampa del sensacionalisme, un forat en el qual és fàcil relliscar-hi quan el terror impregna una història de no ficció. Possiblement, amb l’espectularització com a fi i mitjà i no pas la situació meteorològica, el meteoròleg català no hauria aconseguit el contacte, fins i tot la complicitat, amb la gran quantitat de fonts citades al llibre. Aventurats alpinistes, bombers, voluntaris, familiars, companys de feina, amics i amigues, monitors d’esquí… Tots els que van ser-hi tenen una veu que s’ha perseguit sense fer mai ús de la tergiversació ni la manipulació d’uns fets.

Així doncs, el relat teixeix bona part de les veritats que envolten les dicotomies passió-respecte i ideal-infernal davant de la muntanya. El missatge és clar: la muntanya no sempre et torna el que li dones. Cruz ens ofereix tota la informació i ens diu que sí, que aquell cap de setmana va esdevenir el més mortal als cims del Pirineu català tenint en compte que anualment moren una mitjana de 17 persones a les muntanyes de Catalunya.

D’aquesta manera, el format resultant és una crònica contada amb excel·lència i amb tots els seus elements. Un relat que té presència, consciència, mirada, profunditat, significat, escena, escenari, una transposició de l’anècdota a la categoria impecable i les veus configuradores d’una realitat encara latent té tots els números d’impregnar-nos de veritat, malgrat l’angoixa i el dolor que no deixa de transmetre, ja que no deixen de ser-ne metacomponents. Cruz aconsegueix amarar-nos l’ànima de fred intens fins deixar-la xopa, mentre ens tremola la moral de valent. Tampoc s’oblida de dir-nos que estimar val la pena, perquè aquesta història també va d’amor i companyia, de saber que hi som, de fer-nos companyia, de dir-nos que ens estimem. Tot això és el que devien fer segurament moltes de les parelles que aquelles nits van morir sota la neu. Ho escric sovint, però ho penso encara més: estimar és una bona feina. Però després de qualsevol tormenta, cal aixecar-nos sempre! I és que el que val la pena a la vida no es pot fer sense passió, però tampoc sense respecte. El respecte sense passió no t’omple una vida. De fet, contràriament bona part del que estimes pot acabar veient-se arrabassat. Els fets del Cap d’Any del 2000 en són una lliçó innegable.

Els supervivents van aprofitar l’experiència per fer-se persones més sàvies i decidides. Perquè la muntanya també ens ensenya que la vida no ens serà sempre fàcil; la muntanya escarmenta i alliçona i la ment és sàvia, si està sàvia, i la natura fa el seu curs. Les 3 nits de torb i 1 Cap d’Any, l’últim dels quals augurava nous temps i noves modes, seran sempre més unes dates, on la muntanya ens ensenyava a estimar amb les dificultats i les conseqüències que li són inherents. La muntanya, avui, ara i aquí, ens és sàvia.