Quan Pedrolo se’ns fa present

11.10.2017

Els individus vestits de fosc, sense rostre, sense identitat, gairebé sense pell, prenen posicions al voltant de l’entrada. Porres, guants, visera abaixada, el cos revestit de proteccions. En el pit d’alguns, els que subjecten els fusells, s’entreveu munició verda, bales de goma, gairebé l’única nota de color d’uns uniformes foscos de dalt a baix. Davant seu, una reixa que no és una reixa, perquè la porta és oberta. Però la gent no els deixa passar. Tothom assegut a terra, els braços entrellaçats. Uns quants a la part de fora, pocs, i la majoria dins, darrere la reixa oberta. Hi ha incertesa i també hi ha por. Però tothom es manté ferm.

Manuel de Pedrolo

Plou. Fa poc més d’una hora s’han presentat en una escola propera, a un parell de carrers, i han ferit unes quantes persones. No ens ho han explicat: els hem vist i hem vist la sang que els regalimava front avall i els tacava la roba. Sempre amb guants, sense rostre, arrenquen els de fora de mala manera. Els estiren pels cabells, els volen fer aixecar engrapant-los per les orelles. Cops. Els de dins, quiets, repetim que som gent pacífica. Com un mantra. Una vegada i una altra mentre arrosseguen els de fora per les rajoles enfangades. Abans d’entrar al recinte de l’escola s’aturen. Amenacen els que seiem al pati. Que si no els fem un passadís, entraran igualment. Som gent pacífica, repetim, i no ens movem. Alcem les mans, mostrant-los els palmells buits. La violència, no la provocarem nosaltres.

Una noia se’ls acosta i demana si tenen cap ordre judicial per entrar. L’oficial dubta. Diu que sí, que si vol que l’hi ensenyi que l’acompanyi. I la noia passa entre els uniformes sense cara, surt de l’escola i se’n va amb ell. Els de dins, asseguts, mullats, neguitosos, tenim un moment de calma. Dura molt poc. Abans que ningú ens mostri cap ordre judicial, comencen a estirar-nos com han fet amb els de fora. Sense contemplacions. I el mantra de nou. Som gent pacífica. I els crits de ràbia quan fan mal, innecessàriament, als amics. Cargolen braços, colls, agafen cames, peus, estiren jaquetes, cabells, orelles. Sense miraments. Són especialment brutals amb les noies.

A una que és al meu costat, l’estiren per turmells i braços, se l’enduen d’una revolada, i els companys, que hem tornat a aferrar-nos, no som a temps d’evitar que piqui de cap contra el paviment. A una altra, la Sònia, filla d’uns veïns, l’arrosseguen estrenyent-li el coll fins més enllà del cordó policial on ens aniran acumulant. És jove, molt jove, i està espantada. Però no forceja: simplement es deixa arrossegar. Preocupada per respirar, ni tan sols s’adona que li han trencat el braç. I ja al carrer, a l’altra banda dels cordó policial, s’encara amb els que li han fet mal, les llàgrimes als ulls. Homes immensos amb les cames separades, plantats a terra, amb els cossos ben protegits, armats amb fusells. I ella i els que som amb ella cridem perquè marxin de l’escola, perquè no ens volem deixar trepitjar. Perquè això no hauria hagut de passar mai, i menys en una escola.

Cridem, cantem i plorem. A un pam de les cares sense rostre. No volem que facin mal a la gent que és dins. Persones que estimem i que ens estimen. Persones que volen fer sentir la seva veu. Ningú no s’hi tornarà. Ells, els sense cara, entren a l’escola, engrapen les urnes, les mostren triomfals, s’enriuen dels que seuen darrere les meses, busquen pertot les paperetes —al sostre fals, al congelador—, però no surten. No les troben. Quan descobreixen caixes amb sobres sembla que ja en tenen prou. Tres caixes de sobres de paper. Tot un botí. I se’n van, sempre amenaçants, amb les armes al puny, caminant d’esquena cap a les furgonetes negres que els esperen.

Tot i que podria ser-ho, el que acabo de descriure no és una escena ideada per Manuel de Pedrolo. Pedrolo, el Pedrolo d’Acte de violència, de La mà contra l’horitzó, de Totes les bèsties de càrrega, escrivia per denunciar situacions com aquesta. A l’Oti d’Acte de violència la policia, desconcertada pels carrers buits d’una ciutat que és totes les ciutats, li peta el braç com li van petar a la Sònia. Perquè en el fons tenen por, molta més que la gent que, a la novel·la, ha decidit quedar-se a casa, fastiguejada dels abusos de poder. Acte de violència no es va poder publicar fins després de la mort del dictador, quan ja feia catorze anys que estava escrita i set que havia guanyat el Prudenci Bertrana. Pedrolo, per evitar una censura que, malgrat tot, sempre es va mostrar implacable amb ell, va optar sovint per l’al·legoria, el símbol o la metàfora. Així intentava dir sense dir tot allò que sabia que no li deixarien expressar.

La població de la ciutat d’Acte de violència ha buidat els carrers seguint una consigna tan simple com efectiva: «És molt senzill: quedeu-vos tots a casa». Ningú no sap d’on ha sortit, però tothom l’ha fet seva. La ciutat és Barcelona, per bé que no s’arriba a fer explícit en cap moment. En diversos dels seus carrers i places (Sitat, Calab, Ció) hi ressonen carrers i places de l’Eixample barceloní. Avui, com a mínim això, podem prescindir de les al·legories. L’escena que he descrit, que es podria haver produït a qualsevol dels col·legis electorals que es van obrir diumenge 1 d’octubre per tot el Principat, va passar a l’escola Mare Nostrum, del barri d’Horta. Es van patir situacions similars en molts altres col·legis electorals.

Als seus llibres Pedrolo parla de persones que es neguen a deixar-se trepitjar i a perdre la dignitat que els fa persones. Va ser per dignitat que milers de persones l’1 d’octubre van fer hores i més hores de cua per votar, malgrat la pluja i la por que inspira la violència policial, i també va ser per dignitat que persones anònimes van amagar les urnes, burlant els esforços policials per trobar-les, i per la mateixa raó d’altres van fer nit als col·legis, i encara d’altres —de vegades els mateixos— s’hi van passar tot el dia fins que es va haver enllestit el recompte. I sí, també van donar exemple de dignitat tots aquells que, amb llàgrimes als ulls, van veure com una policia política els arrabassava les urnes. En els exemples de determinació i de valentia que el país va donar l’1 d’octubre, Manuel de Pedrolo també hi era present.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Gràcies Joan per aquest record a Pedrolo, doncs des de fa masses anys sembla oblidat pel nostre món polític i culturburg català… Recordo els seus articles a finals dels 70, crec que al diari Avui, que no si s’han recopilat més endavant, però que eren molt il·lustratius del seu pensament independentista i tarannà insubornable (així li han pagat alguns que ara es fan els independentistes de tota la vida, però aquest país és molt petit, i ens coneixem quasi tots, però ara potser tenim altres entreteniments). Ja veurem que passa l’any que be que és tindria que celebrar el centenari del seu naixement… ja veurem !!!

    • Gràcies, Toni, pel teu comentari. I disculpa el retard a respondre: no era conscient que hi hagués comentaris. Tal com veig que ja et diuen, i que tu mateix has vist, s’han publicat alguns reculls d’articles pedrolians… D’altra banda, em consta que l’any vinent és prevista la celebració del centenari: l’escriptora i professora Anna M. Villalonga n’ha estat nomenada comissària, i ja hi treballa intensament. En els darrers temps, a més, s’han reeditat algunes (poques…) de les seves obres (Milions d’ampolles buides, Tocats pel foc, el mateix Acte de violència). També se’n preparen algunes traduccions i estudis. Hi fan referència a la pàgina web de l’Espai Pedrolo (http://www.espaipedrolo.cat/). Sobre l’Any Pedrolo, haurien d’anar-ne apareixent notícies al web de la ILC (http://www.lletrescatalanes.cat/ca/).
      Gràcies de nou!