L’Obra

1.360 metres, 25 habitants censats. Un entorn privilegiat. El crític li ha promès que aquí hi podrà treballar tranquil, sense interrupcions, i ha llogat una habitació espaiosa, plena de llum, a la masia de turisme rural que li ha recomanat. Per fi podrà acabar l’Obra, amb majúscula.

L’autor vol corregir-la, polir-ne les imperfeccions, enllestir-la. El crític li ha donat unes quantes indicacions:  –Està molt bé, eh?–, l’anima sovint. Troba que s’hi haurien de fer uns quants canvis, tanmateix. Al principi són només petits detalls (cosetes, en diu, i a l’autor li fa molta ràbia), però amb cada nova lectura les esmenes es multipliquen.

–L’obra és teva, que quedi clar –, comenta el crític quan proposa alguna modificació.  –Però, és clar, si la vols estrenar…–. Deixa sempre la frase a mitges, que sura en l’aire, ingràvida, i l’autor sent que, si ho volgués, podria allargar la mà, tocar-la, sentir que se li desfà entre els dits com la boira que corona les muntanyes del poble cada matí, abans no es llevi el dia.

Respecta l’opinió del crític. Hi entén molt, de teatre; tothom ho sap. I té contactes. Si vol estrenar l’Obra (i ho vol, no ho pot negar), l’autor l’ha de fer content. No accepta els canvis a la primera, però. Per principis i, sobretot, per fer-lo gruar. El necessita, però no el suporta. L’irrita amb les seves cosetes, les frases inacabades, la manera irrespectuosa amb què grapeja els fulls impresos de l’Obra i els omple de gargots inintel·ligibles.

Sempre acota el cap, però. Claudica i calla. Calla que n’està fart, de l’Obra. Que se la vol treure de sobre com sigui. Que li fa nosa, ja. Fa massa temps que duu els personatges a sobre i li pesen. Els quatre que són vius i el que va haver de matar.  –Cinc personatges vol dir cinc actors, cinc sous –, va dir el crític.  –Cal escapçar tots els detalls superflus–. I l’autor s’imagina el personatge decapitat, guillotinat, el cap separat del tronc, el cap a terra. El personatge que va haver de matar és el pitjor de tots: encara en sent els crits, de tant en tant. La major part del temps, però, només somica fluix i ja no l’entén.

1.360 metres, 25 habitants censats i un grapat de passavolants com ell. Un entorn privilegiat. El blau del cel, el verd dels boscos. El cant dels ocells, el riu que corre. Només que els personatges callessin, hi hauria silenci.