Lo pus bell catanyolesc

2.03.2016

Un dels problemes monumentals que pateix la llengua catalana deriva del fet que, com Quim Monzó va afirmar el 2 de novembre de 2014 en un col·loqui a l’Hospitalet de Llobregat, està adherida al castellà. Dit d’una altra manera: la pressió del castellà és tan forta, pel fet que totes les persones que parlen català com a primera llengua també són castellanòfons, que resulta molt difícil que la llengua hegemònica no vagi penetrant de forma imparable en la llengua minoritzada. “Anem cap a un catanyol claríssim”, va reblar l’autor de Mil cretins. I, com fa la sentència llatina, magister dixit i no caldria afegir-hi gaire més.

Quim Monzó

Quim Monzó

Partint d’aquest argument d’autoritat, ens podríem preguntar sobre la naturalesa del catanyol. Una naturalesa que no és tan clara com pot semblar a primer cop d’ull.

És un dialecte?

Els que vivim al Principat de Catalunya coneixem de prop les semblances entre el parlar xava, propi d’algunes zones del Barcelonès, i el catanyol. Els parlants de tots dos, per exemple, tenen un repertori de cinc vocals que, no per casualitat, coincideixen amb les del castellà. Això vol dir que fan unes vocals neutres molt obertes: la [ə] es realitza [ɐ] o fins i tot [a]. És a dir, que “pare” i “para” sonen igual [‘para]. En xava i catanyol les vocals semiobertes passen a ser semitancades [ɔ] > [o] i [ɛ] > [e], s’ensordeix la essa sonora, la ela no es pronuncia enfosquida, sinó que es fa com en castellà, etc.

Amb tot, al País Valencià i a Mallorca també existeixen denominacions per a aquesta barreja de català i castellà: respectivament castencià («castellà»+«valencià») i castellorquí («castellà»+«mallorquí»). Això vol dir, en poques paraules, que el catanyol es parla a tot el domini del català i que no n’és, per tant, un dialecte o varietat geogràfica.

Ara bé, que si el catalanoparlants en pes es passessin al catanyol, en un degoteig incessant, sí que podríem parlar de dialecte: el català hauria esdevingut un dialecte del castellà, com a pas previ a la substitució lingüística. (Si voleu més informació sobre si el català està en perill de dialectalització i mort podeu llegir l’article “Contra el catastrofisme”, de Carles de Rosselló.)

És una simplificació del català?

Els que freqüenteu la Viquipèdia potser us heu adonat que a la columna de les llengües tot sovint n’hi ha una de ben curiosa anomenada “Simple English”. Com la paraula diu, es tracta d’una variant simplificada de l’anglès. La portada de la Viquipèdia en anglès bàsic explica que es tracta d’una enciclopèdia “per a tothom. Això inclou la canalla i els adults que estan aprenent anglès”. Conté 117.675 articles i encoratja els col·laboradors que redactin en un anglès bàsic (d’unes 850 paraules, comunes a tots els dialectes anglesos) i amb frases curtes.

El catanyol també té punts de contacte amb un català bàsic anàleg a l’anglès bàsic. És a dir, que un catanyoloparlant no triarà mai un “cal” quan pugui dir “és necessari”, o un “xaró” quan pugui dir “xavacà”, pel que fa al vocabulari. Així mateix, evitarà l’ús de pronoms febles en i hi, atès que no tenen equivalent paraula per paraula en castellà. El català bàsic, amb algunes concessions lèxiques al catanyol, és el que utilitzen alguns mitjans de comunicació que volen ser llegits per persones que parlen habitualment en castellà. (Val a dir que aquests mitjans, com m’apunta en Carles de Rosselló, potser tampoc no estan especialment interessats en la qualitat del castellà.)

És una llengua criolla?

Una altra manera d’abordar la naturalesa del catanyol és la d’entendre’l com a llengua criolla. Una llengua criolla és una evolució d’un pidgin: quan grups humans sense contacte previ es troben, a vegades es fan entendre en una barreja de dues o més llengües. Aquest pidgin que tots els parlants tenen com a llengua apresa, pot acabar esdevenint la primera llengua de llurs fills. Un dels més coneguts és el cas del papiament (que té trets del portuguès, el castellà, neerlandès, anglès, llengües africanes i arawak), així com el de 92 llengües criolles que es fan servir actualment arreu del planeta, segons Ethnologue.

I el catanyol? S’ha emancipat prou del català i del castellà per considerar-se una llengua? De moment, ningú no n’ha escrit una gramàtica, però seria una bona línia de treball per a als secessionistes lingüístics, sempre amatents a falcar el català per reduir-lo a una varietat exclusivament principatina i minvant, atès que el catanyol deixaria de ser una varietat de català. Amb una gramàtica, el catanyol esdevindria tan llengua com ho són, de forma acientífica i per a persones poc formades, el valencià, el fragatí, el mallorquí, etc.

És una interllengua?

Una interllengua és “el sistema que utilitza i crea un individu a mesura que aprèn una L2 (segona llengua)”, diu la Viquipèdia. És a dir, que és la seva realització de la llengua que està aprenent i que, per força, “està molt influenciat per la L1 (llengua inicial)”. Aquesta influència “genera interferències, com falsos amics, possibles errors per proximitat, etc.”. A la Wikipedia en anglès ens amplien la informació sobre un aspecte molt interessant en el procés d’aprenentatge d’una L2: la fossilització. “La interllengua es pot fossilitzar, o deixar de desenvolupar-se, en qualsevol dels seus estadis de desenvolupament”. Es tracta d’una “congelació” en l’adquisició de la L2. Les raons de la “congelació” poden ser “des de la complaença fins a la incapacitat de superar els obstacles d’adquirir una capacitat nadiua en la L2”.

I si el catanyol fos una interllengua fossilitzada en procés d’expansió? Atès que la majoria de catanyolòfons tenen el castellà com a L1 o bé el castellà és la llengua dels seus progenitors, no ho podem descartar del tot. I no m’agradaria que això s’entengués com un atac frontal al 12,1% de la població catalana de més de 15 anys (750.000 persones) que han adoptat el català encara que tenen altres orígens lingüístics, segons l’EULP 2013. Que no s’entengui així perquè, entre altres coses, l’autor d’aquest article forma part d’aquest grup.

La rebel·lió catanyola

En realitat, molt més important que la naturalesa híbrida del catanyol (tant és si és llebrer o coniller), el que resulta interessant és constatar les aliances tàcites o explícites que estableixen els seus locutors. I és que molts parlants de catanyol són bel·ligerants amb el català correcte fins al punt que formen una pinça amb el castellà. El català, sobretot en els registres col·loquials i familiars, està sotmès a una pressió provinent de dues bandes: la competència del castellà i el foc amic, tan mortal com qualsevol altre, del catanyol.

Segur que és una situació que alguns heu viscut: molts catanyolistes se senten ofesos si els corregeixes una pronunciació o un mot o una frase: “No tinc cap”, diuen amb aplom (afirmació que es pot empitjorar amb un “No tinc ningun”). Quan et poses les mans al cap, perquè tu sí que en tens, estrafan la veu i pronuncien la ela velar que mai no fan, fan un conat de vocal neutra i potser sonoritzen una essa. Acabada la befa, però, tornen al seu catanyol habitual, farcit de castellanismes, modismes en castellà, refranys en castellà i frases senceres en castellà. Tornen a la interllengua fossilitzada o al seu crioll o català bàsic o el que sigui el catanyol.

Una catalanòfona de Martorell, per exemple, em va escriure això sobre una persona de la seva família: “Si em sent parlar en català correcte, el que sempre procuro utilitzar, em fa escarni i mofa”. Com que aquesta persona té consciència lingüística, no es passa al catanyol ni al castellà. Però no tothom té aquesta fortalesa i n’hi ha que voregen la bassa de lo pus bell catanyolesc i hi xipollegen alegrement, per por de ser titllats de rara avis.

Sense voler ser catastrofistes, no hem de menystenir l’amenaça que suposa per al català el baix contingut en català (Pau Vidal: “el català s’està morint per falta de català”). Així que potser valdria més que ens comencéssim a prendre tots plegats una mica més seriosament aquesta broma pesada de parlar-lo amb totes les interferències del món, per salpebrar-lo i convertir-lo suposadament en una llengua dúctil, com si la qualitat de la llengua no tingués res a veure amb la seva supervivència.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

25 Comentaris
  1. “Caritat ben ordenada comença per hom mateix” . Vet aquí el catanyol del text:

    -preguntar : demanar (la distinció dels dos verbs sols la fan portuguès i espanyol, que l’ha encolomat als súbdits : català, basc, gallego i gallec (que és una catalanització més avançada o hipercorrecció). En (nord)català tradicional : sempre Demanar.
    -apuntar : no vol dir Dir, afegir; mostrar, fer veure; revelar
    -passar-se a : passar a
    -vorejar : fregar (en aquest cas)
    -titllar de : qualificar de
    -menystenir : menysprear
    -suposar : no vol dir Representar
    -prendre’s : prendre
    -pesada : pesant, feixuga

  2. Un error a la segona frase: no tots “els qui tenen el català com a primera llengua són també castellanòfons”. Molts dels nord-catalans no ho són.
    Cert que amb l’influència veïna, els estudis secundaris, les compres a Figueres i les sojorns a la Costa Brava tothom aquí sap alguna cosa de castellà (espanyol per nosaltres).
    Però sense ser “castellanòfons”. Com un servidor.
    (De Cat-Nord)

  3. Tinc uns nebots que diuen repetidament ient, ioves o ierra (gent, joves, gerra) i quan els corregeixo em diuen que si ho pronuncien bé no els entenen. Potser sí que ja és un dialecte… inintel•ligible.

  4. Crec que tots plegats n’estem fent un gra massa d’aquest embolic. El català, la nostra llengua, es morirà, i tant, i pel camí anirà agonitzant en aquesta aberració del catanyol. De fet, això ja passa a les millors cases, només cal veure com ERC ha passat de tenir un dels més pulcres oradors en la nostra llengua (Carod) a un tipus que es vanta de parlar un català catastròfic quan no s’expressa directament en castellà (Rufián) i només cal escoltar què diu Junqueras en petit comitè sobre el bilingüisme, tot sigui per arrencar algun vot. Aquest país se’ns escola per l’embornal i no pas només amb la llengua, el paisatge, la terra, l’urbanisme, les antigues tradicions, tot perdut. Així és que paciència. Perquè no es perd només la nostra parla, es perd el país que l’ha modelat i es perd la terra que li ha donat sentit

    • Bé vaja, que la culpa sempre és dels mateixos: ERC. Sigui per una cosa o per una altra. Tu salves Carod, en canvi n’hi haurà qui el destrossarà per botifler (recordem els tripartits, etc..) No crec que en Rufián es vanti (es mostri satisfet) de parlar un català (segons tu) catastròfic. La culpa no és dels Rufians, dels de llengua materna castellana, sinó d’aquells que podent parlar bé tant els fot. Critiquem primer periodistes, actors, actrius, professors, mestres…..

      • Crec que es d’agrair que Rufian parli castellà com és d’agrair que qualsevol persona miri de parlar anglès ni que sigui malament. El quid de la qüestió rau en si compren que la llengua és important. Pel que fa a Jonqueres, estic cansada de sentir-li a dir “a aquestes alçades del procés…” (o similar) la qual cosa la trobo, directament, molt greu.

    • Doncs a mi em toca més els pebrots el català de la Sra. Núria de Gispert i Català, i el Sr. Xavier Trias i Vidal de Llobatera que el del Sr. Rufián. O no t’hi has fixat, en el català dels dos primers? Això sí, passegen cognoms catalaníssims.

  5. Només 160.000 catalans que tenen Twitter en català i més o menys el mateix nombre que hi té Facebook… Cert és que una culpa ve del fet que sols la versió per a navegador permet de triar el català, i la major part els consulta amb l’aplicació). Quan les aplis (apps) siguin disponibles en català, quants les tindran configuraven en llengua nostra? Serà l’hora de la veritat…

  6. El llatí va morir fa temps (sembla), però millor escriure magister dixit que inventar aquest magisteri, que fa feredat. Quin mal q continua fent aquesta ignorància de la vella llengua, qui no recorda la blasfèmia de vae victus…? Ai las.

  7. En el passat es va donar per fet que després d’aconseguir tenir mitjans de comunicació de masses i ensenyament en català la feina ja estava feta i el problema s’havia resolt. Les enquestes sobre l’ús del català no ajuden gens a afrontar el problema ja que mostren un augment de la comprensió i l’augment de parlants però no mesuren la qualitat de la llegua. S’ha fet evident que les escoles no ensenyen prou bé la normativa i la majoria dels mitjans de comunicació no la segueixen. No existeix, en conjunt, un referent sòlid de llengua estàndard i l’autoritat de l’IEC ha esdevingut feble arran de la contínua desautorització que pateix per part d’alguns correctors i filòlegs de competència dubtosa que volen substituir l’ens normatiu. El fet que TV3, que és un mitjà de comunicació públic i que hauria de fer servir un model correcte i referencial del català, hagi triat un criteri propi diferent en molts punts al que dicta l’IEC mostra de la magnitud del problema.
    No ens oblidem dels parlants. Molts parlants, tot i ser coneixedors de la normativa, prefereixen ignorar-la perquè se’ls fa “raro” o els sona antic, o bé, recorren a l’argument famós “sempre ho hem dit així a casa”. Aquests reben el suport d’una nova figura sorgida a Catalunya i que és el “filòleg mediàtic” que proposa simplificar la normativa per acostar-la al parlant. Deduïm que es refereixen als parlants de Barcelona capital.
    Anem cap a un catanyol claríssim i cap a la desaparició. Potser en un futur, quan el català s’hagi extingit, algun afeccionat al folklore decideixi recuperar el català tal com avui és fa amb el còrnic a Cornualla i potser també tindrem sort i desenterrarà la Gramàtica d’en Fabra en comptes dels articles d’en Pla i Nualart.

  8. Andreu González diu en el seu article (molt interessant): “com fa la sentència llatina, magisteri dixit i no caldria afegir-hi gaire més.” Jo, en canvi crec, que cal afegir que la sentència llatina no diu això, sinó que diu “magister dixit”. Ja veieu, al llatí li passa el mateix que al català!

  9. Gràcies pel fantàstic article que coincideix plenament amb les meves preocupacions no sempre compartides. Vull donar-vos un exemple: l’altra dia vaig anar a buscar els meus néts a escola i després vaig seure una estona en un banc amb altres mares (no avis) mentre la canalla jugava a futbol. Un nen va rematar contra la porteria molt d’a prop i, en fer-ho, va picar amb el cap a la paret. Al moment es va sentir un clam; unes quantes veus cridaven esverades: “¡S’ha donat, s’ha donat!”. I jo, amb tota la força dels meus pulmons, postil·lava el complement directe: “¡un cop, un cop!”.
    És un actitud generalitzada pensar que el més important d’una llengua és l’ortografia i, en conseqüència s’ensenya a la canalla a escriure sense faltes. Ara tot és la llengua escrita, ningú no troba important que es parli allò que se’n diu “català”.
    Al meu parer, la política lingüística catalana és molt millorable. Un suggeriment: hi podria haver canals de radio o de televisió que ensenyessin a parlar correctament (hi ha moltes emissores malaguanyades que només diuen ximpleries). El mètode Vaughan és un exemple del que s’hauria de fer amb el a casa nostra. Seria barat i estic segura que hi hauria molta audiència si estigués fet amb una mica de gràcia i es parlés de temes interessants.
    En fi, si no hi posem remei, parlarem castellà amb paraules catalanes. De fet, malauradament, el desastrós futur ha arribat: ja ho fem.

    • Vos sou una purista de pedra picada. Fa de mal corregir una mare en una situacio aixi, eh que si?
      Esteu segura que “donar-se un cop” es catala com cal? M`hi dono !

      • El pronom es fa servir sempre i quan abans s’hagi fet esment del nom, no són aquestes les regles o estic equivocada? D’altra banda, el nyanyo no mereixia ni tan sols “el duro i la vena”!

  10. El meu fill també fa mofa. Diu això:
    “La mestra diu que l’Alex li atansi el dossier”
    (amb la vocal tònica neutra a Álex i dossier amb u, essa sonora, vocal neutra i sense erra.
    I afegeix:
    “Papa, es diu AlEEX; no, Alax! ¿Per què els profes de català ho canvien tot?”
    Jo penso que l’única solució és la independència. A veure si així ens en sortim!

  11. El catanyol ve a ser com l’spanglish, sembla que els castellanoparlants són especialistes a fer malbé les llengües que toquen, o a crear-ne de noves mitjançant aquestes.

  12. M’hi sento identificat.
    Sóc de Barcelona i obro les neutres, les faig igual que una a [a]. Tanmateix, no ensordeixo les esses sonores, ni ho fa cap Barceloní de parla catalana, ni un. És una pronunciació pròpia de qui no parla català a casa i té dificultats disingint i pronunciant la esse sonora. No crec que se n’hagi de fer crítica. De fet aquest article està carregat d’un to condescendent a la parla del català a Barcelona i a la influència del castellà (si fos la del francès estarien bavejant i vet aquí l’esnobisme ocult d’aquest article). L’anàlisi del que li passa al català d’aquest article és provablement correcte, la crida a la puresa lingüística com a solució crec que és un error greu. És més, és un tret al peu del català.

  13. “Pompeu Fabra i la interferència”

    Article meravellós de Gabriel Bibiloni que us farà veure que tant la fonètica com la sintaxi i el lèxic de la nostra llengua són simptomàtics de la submissió del nostre país a una visió estreta i estrictament hispànica. Fabra i una bona part de les elits catalanes van tenir la voluntat de triar la visió europea i mundial i la distància justa amb Espanya i França, amb llurs llengües i cultures. Ser com som, i aportar al món.

    http://bibiloni.cat/textos/32.htm

  14. EXCEL.LENT . En subscric entusiàsticament, per pròpies al meu entorn, i acusadament els darrers temps, els paràgrafs finals.

  15. Rebaixar el català ha estat un dels objectius principals del poder del 39 ençà. I ha trobat fàcilment els seus “col.laboracionistes”. Siguin els “light” o els seus seguidors, hi ha hagut una colla dedicada a bandejar paraules genuïnes, a fer escarni d’expressions nostrades, a censurar i a excloure tot allò que, segons ells i els seus senyors i amos, és MASSA català! Això, lingüísticament és una absurditat, però políticament és una maniobra fàcil per a erosionar la identitat d’un poble.

  16. Si a algú que ha parlat sempre en castellà a casa seva li exigim que parli un català digne d’un filòleg, l’estem desencoratjant i pràcticament condemnant a no parlar-lo. I diria que a cap llengua “amenaçada” li convé perdre parlants, oi? Amb això no vull dir que no sigui important parlar correctament (i tant que ho és!) però potser cal ser més comprensius, com ho seríem -per exemple- amb un català d’origen britànic que parlés en anglès a casa seva. O com ho són molts catalans castellanoparlants amb alguns catalanoparlants que parlen un espanyol força catalanitzat.

  17. Ja té pebrots que aquesta persona parli de catanyol… El cinisme d’aquest individu és grotesc: el senyol Monzó (en català Monçó) és un dels que escampen el que ell “denuncia”. Realment sou penosos.