Quim Monzó, amb essa sorda

2.11.2014

Quim Monzó va participar en la Gimcana de les Llengües de l’Hospitalet que se celebra amb caràcter triennal. Monzó va parlar de Softcatalà, del catanyol, de Twitter i Facebook i de com s’ha de pronunciar el seu nom.  També va explicar que es col·loca el testicle esquerre fora dels calçotets, entre altres amenitats. El col·loqui, que va tenir lloc dimarts passat, va aplegar una setantena de lectors que van poder conversar amb l’autor de Mil cretins.

 

Quim Monzó | Foto Salvador Altimir

Quim Monzó | Foto Salvador Altimir

L’acte va començar amb unes paraules d’Alba Conesa, directora del Centre de Normalització Lingüística de l’Hospitalet. Conesa va explicar el propòsit de la Gimcana, sensibilitzar sobre la necessitat de preservar la diversitat lingüística mundial, va fer una crida a participar-hi i també va informar que, mentre duri el concurs, es podrà visitar l’exposició “Català, llengua d’Europa” a la Biblioteca Central Tecla Sala.

A continuació va parlar Jordi Mèlich, el qual va esmentar diverses dades sobre la presència del català en el món digital que conviden a l’optimisme. És la 19a llengua a Twitter, on hi té 152.000 comptes, i 160.000 usuaris la fan servir a Facebook. Si a les regions líders al món la taxa mitjana d’increment de les TIC és d’1.6, a Catalunya és del 2.3. Això col·loca el país en l’11è lloc, un 6% sobre la mitjana.

 

Estirada d’orelles

Pel que fa a Quim Monzó, va començar la seva intervenció amb una estirada d’orelles als responsables de la Torre Barrina, ja que els ordinadors estaven configurats en castellà. Pedagògic, Monzó va explicar que la configuració té conseqüències en els resultats que ofereix la cerca a Google i va convidar-los a catalanitzar l’ordinador a Softcatalà. L’escriptor va dir de passada que també a Catalunya Ràdio i RAC1 impera aquesta mala praxi de no tenir els ordinadors catalanitzats, cosa que explica que les cerques no ofereixin resultats amb referents nacionals, en català i autocentrats.

 

Rituals

A continuació es va projectar un fragment de la inauguració de la Fira del Llibre de Frankfurt (2007), a la qual es va convidar la cultura catalana i Monzó va ser l’encarregat de llegir el text de presentació. L’escriptor de Sants va explicar dos rituals, probablement apòcrifs, que fa servir en moments de tensió com aquell. El primer consisteix a dir amb posat hieràtic que s’ha oblidat el paper del discurs. En el cas de Frankfurt, ho va dir a Toni Bolaño, cap de premsa del MHP Montilla, vint minuts abans de la intervenció. Quan Bolaño, nerviós, pensava en la manera de tornar a l’hotel amb taxi, Monzó va confessar que sí que portava el discurs a sobre.

El segon ritual consisteix a col·locar el testicle esquerre fora dels calçotets. També a portar a sobre la medalla d’un campionat de futbol que el pare de l’autor guanyà a Saragossa el juliol de 1936, poc abans de l’aixecament militar del general Franco.

 

El catanyol no es cura

En sintonia amb Pau Vidal, que ha publicat el llibre Catanyol.es: El catanyol es cura, l’opinió de Monzó és que el català té un problema importantíssim pel fet d’estar adherit a una altra llengua. Segons l’autor, la degradació és constant i “anem cap a un catanyol claríssim”.

Monzó no va estalviar crítiques als mitjans de comunicació de masses en català. “Els locutors troben un motiu d’orgull a fer-ho malament”, va reblar. Com a exemple, va posar el cas de l’expressió “cafè per a tothom”, que ara es diu en castellà indefectiblement. També va censurar el costum absurd de citar en castellà fragments que van ser dits, per exemple, en arameu, com aquell en què Jesucrist digué: “Dejad que los niños se acerquen a mí.”

L’autor de La magnitud de la tragèdia també es va referir al “món buenafuentista”. “Per què dir “fuera, fuera, fuera”? És més graciós?” L’autor va donar la raó a l’humorista de Reus sobre el fet que Andreu Buenafuente no ha de fer de professor de llengua, com aquest va replicar al president Pujol fa anys per justificar l’ús abundós que feia als seus programes de “gilipolles”. Tot amb tot, Monzó va explicar que vicis com aquest o fer servir frases fetes foranes sense traduir (només en castellà, és clar), “fan vomitar”. “Els ho dius [als locutors]?”, va preguntar Mèlich. “Constantment”, va contestar Monzó.

Quim Monzó també es va referir a les diferències entre català i castellà quan ha d’escriure a la premsa. Una d’òbvia: la llargada dels mots. “Fosc” és “oscuro”. Això fa que els seus articles per a La Vanguardia, escrits originalment en català, s’allarguin amb l’autotraducció al castellà. En aquest punt Monzó va treure el punt d’honor: “En castellà m’hi va la dignitat i, a l’inrevés, no passa tan sovint”. Amb aquesta frase es va referir al fet que no es permetria escriure malament en castellà, mentre que molts escriptors del diari en castellà es desentenen de la traducció al català. De forma simptomàtica, tots els qui escriuen en català es tradueixen al castellà, mentre que a la inversa, ho fan pocs. “Si estimes una llengua, n’estimes una altra”, va sentenciar.

 

Els fakes

Preguntat sobre la utilització de perfils falsos a les xarxes socials, Monzó va explicar que n’havia tingut a Facebook i a Twitter. A Facebook, el d’algú que suposadament es delia amb totes les seves fòbies: Coelho, Amaral, La Oreja de Van Gogh… Això li permetia interactuar amb persones crèdules. De totes formes, Monzó considera Facebook una eina per a “l’àvia que ensenya les fotos dels nebots”.

Pel que fa a Twitter, n’havia tingut cinc de falsos, per desfogar-se. Un d’aquests perfils era el d’un seductor. Els va pensar per fer-los robots, amb botize.com, però els robots tenen l’inconvenient que s’han de nodrir amb les frases aleatòries que després faran servir.

 

Twitter, acudits, microrelats

L’escriptor va explicar que per a ell Twitter serveix per sortir del seu món i que no té sentit seguir-hi només els amics de la colla havent-hi Scarlett Johanson o Manuel Valls. També va destacar la capacitat de síntesi de molts tuitaires (n’hi ha que són tan bons o millors que Gómez de la Serna) i va destacar els perfils @convidalacasa, que tuita en pallarès, o @tonidelhostal, que ho fa en la parla de Sueca, amb símbols de l’alfabet fonètic internacional.

Pel que fa a l’ús compulsiu del retuit que fa Monzó, i que ha esdevingut proverbial, va explicar que és degut a la síndrome de Tourette, que ell quan s’hi posa, s’hi posa, i que repiula gent idiota, que li repugna o bé amb la qual està d’acord.

Quant a l’ús que els polítics fan del Twitter, segons Monzó el community manager de Trias “no té gràcia”. Pel que fa a en Duran, “no en sap”. En canvi, David Fernández, amb qui no coincideix en plantejaments polítics, li sembla “molt bo”.

 

Monzó, amb essa sorda

En diversos moments del col·loqui es va mostrar el Monzó més exigent pel que fa a l’ús de la llengua. Així, per exemple, el moment en què censurà a Jordi Mèlich que digués “valla” (“una baia”?, va repetir Monzó, qui va començar a definir el mot) en comptes de “tanca”. Amb el punt de teatralitat que el caracteritza, l’escriptor va dir això: “La meva senyora i jo ens corregim constantment. Si tens orelles, és inevitable que et contagiïs [del catanyol]. Els pronoms febles, és que me n’oblido.”

També va censurar l’ús de “tuitejar” en detriment de “tuitar”, que només s’explica per la pressió del castellà. Una pressió que no té, per exemple, el portuguès. El cas de tuitar és el mateix que el de blocar, boxar o pedalar.

Una de les curiositats del vespre va consistir a descobrir que Monzó es pronuncia amb essa sorda. Com Alzamora o Bauzà. (De fet, el municipi pallarès Alsamora s’escriu amb essa, Alsamora, i s’havia escrit en català prefabrià amb ç trencada, Alçamora.) Monzó és un cognom de procedència aragonesa, derivat del topònim, però els avantpassats de l’escriptor van viure a la vall d’Albaida i altres indrets del País Valencià, on la zeta sempre es va pronunciar amb essa sorda.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Retroenllaç: Quim Monzó, amb essa sorda | Núvo...

  2. A la Vall d’Albaida, com a la major part del País Valencià, la z, com totes les esses sonores, es pronuncia sonora. De fet, la pronúncia de les anomenades “comarques centrals”, de les quals la Vall d’Albaida n’és una, es considera el model fonètic valencià per excel·lència perquè fa totes les distincions, fins i tot entre v i b, i pronuncia cada lletra de les combinacions finals de tres consonants, com -nts, -lts, -rts, etc. (el contrari és un clar empobriment per influència del castellà).

    El cognom Monzó, com Bauzà, es pronuncia amb essa sorda per altres raons. O, millor dit, es pronuncia així si tenim en compte el criteri etimològic i no el de l’escriptura actual castellanitzant. En concret, “Monzó” degué arribar al Regne de València amb la conquesta i es degué catalanitzar, com tots els cognoms aragonesos (els més típics: Peris, Sanchis, Llopis, etc.), molt probablement com a Monçó o Montsó, que és la forma catalana actual d’aquesta localitat de l’Aragó. (No sé quina forma tindria en l’aragonés original de l’època; possiblement no molt diferent, encara que amb una n final.) En tot cas, és més probable que fos Monçó, perquè una regla simple de castellanització tardana és ç>z, seguint les mateixes regles de reforma ortogràfica del castellà, que també tenia la ç fins que l’Acadèmia decidí que s’havia de subtituir per la z.
    Així les coses, no és d’estranyar que la pronúncia històrica cognom, que sembla haver heretat el Quim Monzó, siga amb essa sorda.
    Un altres exemple. El cognom Rosell (l’escriptura del qual també segueix una regla de modernització del castellà ss>s) prové de Rossell. Jo el pronunciaria amb essa sorda malgrat l’escriptura, per etimologia, però molta gent me’l pronuncia amb essa sonora.
    És curiós que hi ha altres representacions fonètiques típiques del català que no han estat castellanitzades en l’escriptura dels cognoms, com la ll final (Llull), supèrflua per a una lectura castellana, o els dígrafs finals ig (Roig) o ch (Blanch), totalment estranys a l’ortografia i lectura castellana. Segurament els funcionaris simplement aplicaven regles de modernització (del castellà) que ‘shavien difós i per a aquestes representacions no tenien cap regla que aplicar i simplement ho deixaven com estava.