Les tribulacions d’un aragonès a Aragó

30.04.2013

He llegit amb interès l’article d’en Jesús Gil Vilda a Núvol. Si no fos que és escrit en català, hauria jurat que era una columna de l’Heraldo de Aragón, el diari degà i més llegit de la meua comunitat. Això no és ni bo ni dolent, senzillament ho constato. L’Heraldo el rebo puntualment a la bústia de l’estudi d’Alcanyís dues voltes per setmana i no puc evitar de fer una primera fullejada a la cerca i captura, sempre fructífera, de l’article o notícia sobre (per no dir ‘contra’) Catalunya. Mai no hi manca algun greuge roent: l’art sacre de la Franja, un joc de Trivial, el mapa del temps… Al final, sempre aflora la mateixa frase indignada de «nunca fueron reino, solo una parte de Aragón». Entremig hi podeu posar tota mena de desmanes, saqueos o tergiversaciones que us vinguen al cap: se’n podria fer un àlbum ben gruixut. Potser una enciclopèdia.

No sóc historiador, tot i que m’agrada el tema. Però si alguna cosa sé és que a cada lloc la història s’interpreta segons la pròpia òptica. El que passa és que a Aragó (és la meua percepció) han assumit la visió castellana com la bona.

Potser caldria, per a entendre la meua posició, que us fes una petita semblança diguem-ne «identitària» de mi mateix.

Sóc nascut Barcelona, l’any 62, en un barri castellà (segons l’encertada etimologia emprada per Jordi Puntí) i de pares aragonesos de la Franja. Per tant, de llengua catalana. A causa d’això, érem els «manyos» de l’escala, però ens anomenaven «los catalanes». Em vaig formar sense gens de català a l’EGB i molt poquet els darrers cursos de l’institut. I el 1993 vaig «tornar» a l’Aragó. Les meues dues filles es formen, per tant, en el sistema educatiu aragonès, on els hi ensenyen, per exemple, que Jaume I va ser un rei nefast, ja que va «robar» als aragonesos l’eixida al mar. I moltes altres coses que ja us podeu imaginar.

La meua modesta opinió d’aragonès de ‘pàtria’ (pares), ‘filia’ (filles), casament i veïnatge de 20 anys, és que hi ha una certa enveja perquè els catalans, sense haver estat regne, han estat capaços de mantenir uns senyals d’identitat que els aragonesos hem perdut per sempre. Aragó s’ha convertit, segons el meu punt de vista, en una perllongació de Castella, és a dir, forma part dels «Països Castellans». Ha estat feliçment assimilat. Ara els nostres trets identitaris es limiten al «catxirulo», la jota i una mica —cada cop menys— d’aquest accent «manyico» que ens fa tan simpàtics. I defensem la visió castellanocèntrica com la veritat revelada.

Tot i que en Jesús Gil Vilda ho toca només tangencialment, no puc evitar de fer esment del tema lingüístic, ja que és la prova fefaent d’aquesta feliç assimilació. Que la majoria d’habitants de la Franja oriental aragonesa, després de 36 anys de democràcia, encara anomenin «xapurriau» la pròpia llengua —en contra de tot criteri filològic, inclosa la Universitat de Saragossa—, és força aclaridor del grau d’autoestima que ens professem. Pitjor és la sort de l’altre idioma patrimonial d’Aragó, l’aragonès, al qual li costa assolir el reconeixement del seu estàndard, cosa que n’accelera la desaparició.

Ens podríem passar hores —i mai no acabaríem— traient episodis d’una i altra banda sobre la manipulació de la història. Però això és el que fan tots els estats del món. El que passa és que si ho fan els catalans, la cosa es veu que no es pot tolerar. Potser perquè encara no en tenen, d’estat?

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Retroenllaç: Les tribulacions d’un aragonès a Aragó | Núvol - La Franja

  2. Una visio molt interesan, pero que no compartisco en absolut. No se escriure catala, pero lo parlo sense vergonya y no mamago dels meus origens (soc de areny) Un poble de llengua materna el catala, pero a la iglesia y a la escuela cuan era chic sol castella, segon lo q vuste raona e que som una part de cataluña colonisada pel españolisme imperialista. Bueno salut y republica

  3. Pepe: No m’he explicat bé. Ho sento. No parlo en cap moment d’espanyolisme, ni que la Franja o Aragó siguen una part de Catalunya. En absolut. Parlo de la Gran Castella (o Països Castellans), que no és (o no hauria de ser) el mateix que Espanya. Aragó és Aragó i prou. I el que els aragonesos volen que sigue. Un altre dia intentaré escriure-ho més clarament. Demano disculpes.

  4. El problema es que els habitants de la Franja vau ser assimilats per la divisió territorial de 1833, de Javier de Burgos, que va posar els límits on va voler sense tenir en compte parla, cognoms i origen, que sabia ell del català si era de Granada. Jo vaig al cementiri de Fraga, per exemple, per temes familiars i només veig cognoms catalans en les tombes antigues. Sou catalans pero us nomenen aragonesos per la ditxosa divisió , aquí hi ha el quid de la questió, al meu parer, a partir de aleshores us van començar a venir costums imposades, la Pilarica a Fraga la van convertir en patrona, quan no ho habia estat mai, i així tot.