La província

17.01.2015

Avui passejo per Roma. No hi havia estat mai. Essent avui el meu primer dia en aquesta ciutat, en sortir de la pensió, he agafat un taxi. El taxista m’ha parlat només en italià, però bé, ens hem entès.

Colisseu | Foto: Gunnar Bach Pedersen / Wikimedia Commons

Colisseu | Foto: Gunnar Bach Pedersen / Wikimedia Commons

He començat visitant el Colisseu. Quan hi he entrat, no he pogut estar-me d’imaginar com devien ser aquells espectacles macabres entre gladiadors. Quan he acabat la visita, com que tenia set, he entrat a una botiga regentada per llatinoamericans. Entre ells es parlaven en castellà, però a mi se m’han dirigit automàticament en italià. Començo a pensar que en aquesta ciutat hi ha alguna cosa que no va a l’hora. Surto de la botiga i el pensament s’esvaeix.

Arriba el migdia i sóc al Vaticà. Tinc gana i cerco un restaurant. Sé que sóc en una zona turística i que els restaurants són més cars, però m’és ben igual. En veig un que m’agrada i hi entro. L’únic estrany, destacable i potser anecdòtic que puc dir d’aquest restaurant és que el cambrer se’m dirigeix tota l’estona en italià, encara que ens entenem prou bé. La carta, també és escrita en aquesta llengua, per bé que després descobreixo que al final de tot hi ha un resum en d’altres llengües. Em torno a capficar en aquesta actitud estranya dels italians, deu ser una obsessió? Deu ser una imposició? Alguna estranya llei? Acabo el tiberi i me’n vaig a visitar més monuments. El pensament s’esvaeix altra vegada.

S’acaba el dia i estic rebentat. Com que em sento més còmode movent-me per la ciutat, i al matí ja he agafat un taxi, agafo un autobús públic. Només entrar-hi el conductor em saluda en italià, una altra vegada aquest estrany comportament, sé que som a Roma, però i què? Arribo a la parada de la pensió i hi baixo. Mentre vaig cap a la pensió, passo per davant d’un restaurant xinès de menjar ràpid. Hi entro. Llegeixo el menú en italià, i menjo un plat d’arròs fregit amb ànec. El cambrer d’origen xinès també em parla en italià.

És l’endemà i m’alço trasbalsat. Me’n vaig cap a l’aeroport per tornar cap a Barcelona. Sí, ha estat una visita llampec a Roma, però ha estat complicat. No he entès l’actitud provinciana i malaltissa dels romans de sempre parlar en italià.

Per fi l’avió aterra a Barcelona. Surto al carrer, agafo un taxi, quan encara no havia badat boca, el taxista em demana per l’adreça en castellà. A Barcelona no cal dir que la majoria de taxistes ja se’t dirigeixen en castellà i només en castellà. Som un poble d’estadístics, i com que l’estadística mai falla, les probabilitats que el client només parli castellà en un món globalitzat són molt més altes que aquest parli català.

El taxi em deixa a Plaça Catalunya. Passejo per les Rambles, on m’aturo a un restaurant per fer-hi un mos. El cambrer —en castellà— em demana què vull. Jo li dic que vull un entrepà, però el bon home fa cara de no entendre’m. Faig gestos i li demano la carta. Penso que si li assenyalo amb el dit el que vull, ja ens entendrem. Començo a fullejar la carta, que és en castellà, anglès, alemany, italià, francès i japonès (no en l’ordre descrit). Els catalans, que som molt viatjats, no ens cal la carta en català. Ja sabem que cucumber en anglès o concombre en francès és cogombre, que el català sempre ha mirat enfora. Canvio d’opinió, i després de l’exercici lingüístic involuntari —i havent superat la prova—, demano una paella per celebrar-ho.

Mentre menjo la paella, començo a pensar en Roma. És un lloc ben estrany comparat amb Barcelona. No sé pas com poden viure només en italià, crec que són uns provincians. A Barcelona som més cosmopolites, als nouvinguts els parlem en castellà, que és més guay. I com que ens agrada innovar, ara, pel mateix preu d’un cafè i per fer-te entendre’t, tens l’opció de poder jugar al Dicciopinta. És clar que a la majoria de catalans ens agrada de practicar llengües i només per un cafè ja deixem el català a la porta de l’establiment.

De fet, penso que m’he fet un embolic, ara no sé qui és el provincià. Acabo de rostar l’últim escamarlà, pago i me’n vaig.