El clam del maniquí

Oi sí, fes, fes-me fotos, hi estic tan acostumada, pensa que quan era a l’aparador la gent es parava només per admirar-me, ja veies que de seguida treien el mòbil i a la quantitat de salvapantalles que em deuen haver penjat, quina meravella!, però ara amb el mal rotllo de la crisi la Pamela em jura que no pot aguantar la boutique i que el seu amic ja li buscarà una manera menys cara d’entretenir-se, total que mira com han buidat el local en unes poques hores, perquè diu que el traspassen a uns que hi posaran una pizzeria i no hi volen res a dins, res de res, han puntualitzat, i no vegis amb quin sentiment plorava la Pamela aquest matí quan havia de llençar tant de luxe a l’enorme contenidor groc, però quan m’ha arribat el torn, després de treure’m el vestit de seda que sí que aprofitarà ella, m’he rebaixat a suplicar-li que no em tirés al rebuig, que em devia una altra oportunitat, després de tants serveis que li he fet, ja que estava convençuda de poder interessar a algú, com ara tu mateix, si em deixava al costat dels contenidors automàtics, tan riallera i ben disposada com sempre, i mira que ha costat, però quan ja estava perdent l’autoestima, et veig arribar, carregat amb les teves maquinotes de professional, i quan m’has repassat de dalt a baix, amb aquests ulls tan goluts que treus, he estat segura de fer sort, i no vegis com t’envejaran els amics quan m’exhibeixis a casa teva, tan alegre com servicial, amb aquesta pàtina tan suau que farà que molts es pensin que sóc de carn i ossos, i fixa’t sí n’hi ha de barroers que fa una estona han passat dos per aquí i m’han començat a grapejar per si tenia altres prestacions, quin horror!, gent insensible que no sap apreciar la pura bellesa, mentre que tu sí que valores els meus mèrits artístics i m’encanta com estudies la millor perspectiva, però no t’hi amoïnis, que a partir d’ara em tindràs sempre a punt i podràs retratar-me tantes vegades com vulguis, que sóc molt discreta i no interferiré en la teva vida privada, a més de ser tan portable que em pots amagar a qualsevol armari, si dus a casa alguna amiga de les geloses, mira, prova com en sóc de lleugera, i no saps com t’agraeixo que em salvis de morir premsada en un d’aquests camions infernals que no discriminen l’art de la morralla, i si vols que et sigui sincera, és que em caus divinament… Però, què mires, ara? Ah, és aquesta marca que m’han deixat a la cara, t’asseguro que no té cap importància, és una gracieta de quan l’amic de la Pamela m’havia tirat a la brossa i ella m’ha hagut de rescatar, però segur que marxa amb una mica d’alcohol, i si et fa mania, em pots rentar i ensabonar sencera tant com vulguis, que sóc molt soferta… Però, ara què fas?, per què te’n vas?, que no veus que ja està pujant el camió?, consentiràs que per una taca de no res…?