Una radiografia de la identitat catalana

5.11.2015

“Cap a l’any 2005, un tal Jordi Casanovas va arribar a Barcelona des de Vilafranca i va afirmar, amb aquella patxoca, que el rei anava nu, que fer teatre per a la gent d’avui no era una qüestió de canvis de vestuari, que fer teatre per a la gent d’avui era, àngela maria, escriure i representar històries per a la gent d’avui” va escriure fa gairebé dos anys el també dramaturg Jordi Galceran.

Vilafranca, un dinar de festa major © marc bordons

Vilafranca, un dinar de festa major © marc bordons

Un bon (potser el millor) exemple d’això és Vilafranca. Un espectacle que, gràcies a la complicitat dels Teatres Amics, porta mesos fent gira per Catalunya i, com la cervesa, triomfant allà on va. Potser perquè, com també diu Galceran, és una història que “ens interpel·la des de l’escenari, que converteix les nostres vides en relat i el teatre en experiència compartida”. Ara Vilafranca aterra a Barcelona, al Teatre Lliure, on s’hi estarà fins al 29 de novembre.

Què és Vilafranca?

Vilafranca és un retorn als orígens, un espectacle volgudament local, i, alhora, l’encarregada de tancar la trilogia sobre la identitat catalana que Casanovas va començar fa gairebé cinc anys. Si a Una història catalana la recerca de la identitat se situava en les fronteres físiques i mentals del país, i Pàtria girava al voltant de la política, l’art i la mitologia històrica, a Vilafranca la qüestió identitària se situa al nucli d’una família tradicional catalana, amb les seves contradiccions i amb el que es creuen ser i el que realment són. “He intentat trobar més matisos a la qüestió identitària i més en una època que els hem anat perdent a nivell de discurs polític i social. S’ha anat polititzant més i després a les eleccions surten uns resultats que no s’espera ningú” explica. I afegeix que “el teatre ha de generar preguntes a l’hora de radiografiar la identitat catalana”.

Vilafranca havia de ser la primera part de la trilogia sobre Catalunya, seguida de Pàtria i Una història catalana. De fet, fa gairebé deu anys que d’una manera o una altra Vilafranca li ronda pel cap. “Però ara trobo que té sentit que acabi amb Vilafranca perquè crec que havia de tenir un nivell de maduresa i una edat suficients com per poder reflexionar sobre les herències familiars” explica Casanovas en una entrevista publicada a Surt de casa. 

I, també, per poder entendre i descobrir per què una família, en un moment donat, es desestabilitza: “Em vaig adonar que sempre hi ha una persona que exerceix de pal de paller, que aconsegueix que la família segueixi unida per resoldre obstacles” diu. Però, què passa quan aquesta persona desapareix o comença a desaparèixer?

Una resposta la trobem a Vilafranca. L’espectacle explica la història d’una família que veu com el pare va desapareixent a causa d’una malaltia degenerativa. El dinar de la diada de Sant Fèlix coincideix amb el moment que la família ha de decidir què fan amb un terreny de vinyes. “És possible que aquest sigui el seu últim dinar plegats de Festa Major. És possible que prendre decisions comporti acceptar grans renúncies. És possible que alguns dels secrets i pensaments, que mai s’han dit, surtin avui entre el primer i el segon plat” escriu Casanovas al programa de mà.

La història, això sí, està situada l’any 1999 perquè, entre d’altres coses, en Jordi es va adonar que la realitat política i social catalana pot canviar d’una setmana per l’altra. De fet, a Pàtria,-on explicava la història del primer candidat a president clarament independentista-, ja es va topar amb l’actualitat i, inconscientment, el públic llegia la ficció de manera esbiaixada, contaminats per la realitat. Així doncs, dit i fet. Agafem el DeLorean i tornem al 1999, quan la moneda encara no havia canviat i l’especulació immobiliària (un dels temes centrals de l’obra) estava en ple creixement i “hi havia la possibilitat de fer-se ric”. A més, com explica el mateix Casanovas, aquells anys a Vilafranca del Penedès hi havia el mateix percentatge d’independentistes que ara en tot el país. I, evidentment, els debats sobre la identitat catalana ja hi eren quinze anys enrere. Per tant, no depenem de les notícies i, a la vegada, ens ajuda a qüestionar la realitat.

Una realitat que ha donat la raó a Casanovas: tenim ganes de preguntar-se què som i on anem. I per això, com diu Galceran, no calen grans focs d’artifici. Només (i això és fàcil de dir però difícil de fer) tornar als orígens, al nucli de tot. “La família és la nostra primera societat. I potser observant com es mou, pensa i sent una família catalana, podrem descobrir com realment es mou, pensa i sent tot un país”. De Vilafranca al món.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Ho sento Aïda, però tot i les molt bones interpretacions i l’ofici de l’autor, m’hi he avorrit com una ostra, i tots aquells amb qui he parlat després hi estaven d’acord.